En De la memòria i el record, el filòsof Aristòtil ens parla de quatre lleis d’associació —les lleis de la similitud, del contrast, de la contigüitat i de la freqüència—, per les quals un record ens provoca records semblants, o bé records oposats; també un record el podem encadenar a altres records pròxims i, per últim, com més freqüentment experimentem coses conjuntament, probablement amb més freqüència n’apareixerà el record de coses relacionades: com si els records s’estimularen entre ells.

Feta l’exposició teòrica, ho aplicarem al món dels estudis, que és el que em resulta més familiar, per motius obvis: primer, com a estudiant, i, després, com a docent. Si jo pense en “estudis”, la cosa més probable és que automàticament s’activen records associats als companys d’aula en les diferents etapes, a les matèries estudiades, als diferents professors, a les experiències positives o no tan positives, a anècdotes (significatives per a mi, però irrellevants per als altres), etc. Tot això forma una xarxa espessa que crea relacions més complexes. I tot això es pot veure molt clarament en el moment en què hom intenta de plasmar per escrit un record: quan se n’adona descobreix que un record porta a un altre que s’associa per les lleis que Aristòtil va enunciar.

Uns records estimulen altres records i entre ells es connecten. Per exemple, de menut, la meua relació amb altres xiquets, fa que recorde les seues cares (moltes de les quals, és clar, no reconeixeria ara), on vivien, les seues aficions, el seu grau de rendiment escolar, les cares dels seus pares i què feien, etc. Sense voler-ho, la xarxa s’eixampla: assignatures, espais predilectes, cursos, activitats, càstigs (pocs premis), aules, anècdotes, objectes, companys, etc.

Ara bé, si no volen calfar-se massa el cap, un exercici divertit consisteix a agafar una llapissera i sense soltar-la començar a escriure sense parar (repetisc: sense parar) aplicant la tècnica de l’escriptura automàtica que els surrealistes francesos van posar de moda fa quasi cent anys, i mitjançant la qual afloraven, segons ells, els pensaments inconscients. (Advertència: els pensaments inconscients no són records, però segurament en el transcurs de l’exercici en podria sortir algun). Es pot fer l’exercici proposat per tal de veure què ix d’un record, però que quede clar que no és un exercici literari: la finalitat és esbrinar com un record s’enganxa a un altre i un altre. Prompte arribem a la conclusió que recordem més coses que no créiem en principi.

Si no recorde tants detalls de la meua infància, deu ser perquè eixes xarxes associatives són dèbils per diversos motius que ara no vénen al cas. Personalment, d’eixa època només recorde el dia que va nàixer la meua germana; d’haver-me adormit un dia en l’últim escaló de l’escala de ma casa mentre em buscaven preocupats; el dia en què vaig eixir de casa en pijama i em van trobar en la carnisseria de Casanova (al carrer del Salvador) acariciant un vedell que havien de sacrificar, o també un somni que es repetia i on apareixia una mena de gremlin semblant al temible Polifem. I poc més.

Recorde moltes coses, però no em considere, ni de bon tros, un hipermnèsic. És a dir, no entre en la categoria dels qui gestionen exitosament magatzems de records; de fet, simplement evoque records normals com qualsevol altra persona. No obstant això, reconec que tinc una memòria autobiogràfica bastant desenvolupada, sobretot pel que fa al pla escolar, geografia per on m’he mogut tota la vida fins a la jubilació. D’amnèsic, de tota manera, no en sóc.

The post Teoria dels records (3) appeared first on VilaWeb.