Un home s’acosta a la font amb una botella de plàstic. Supose que antany hagués dut una botija o un gerro. Per uns instants el soroll del líquid trencant-se al safareig es detura. Aprofitant l’avinentesa, agafe la nostra botella per a acostar-me l’home:

-És bona, no? -li ho pregunte amb una mica d’encongiment per l’evidència, però és el que té ser foraster.

-Aquesta? -contesta assenyalant la font com si l’aigua fou un animal amb qui es poguera confiar- aquesta naix allí dalt mateix, a uns pocs metres i ix directament de la roca. És divina. I tal com ha vingut, se’n torna.

Ara em fixe i entra en la casa que està just enfront, on la dona estén els llençols al balcó. Mentre òmplic la botella em quede pensant en el qualificatiu que l’home li ha concedit al líquid element. No sé si la paraula serà corrent per aquestes recòndites contrades extremenyes; però divina, per a referir-se a l’aigua em fa l’efecte que no és un adjectiu autòcton, o tal vegada sí. A banda d’això, l’aigua està com l’home deia.

Una mica més tard, la font comença a estar més concorreguda. Sembla que quan els parroquians van acabant de fer la migdiada vénen, silenciosos i amb els ulls enterbolits, a fer un glop de la divina aigua per a posar-se a to. Tots beuen de la mateixa manera: ancoren una mà sobre la canella de la font, una altra sobre la barana del safareig, inclinen el cos cap a davant i prenen l’aigua breument com fan els ocells. Després tornen per on han vingut amb el mateix silenci i els llavis refrescats.

Hem menjat com si ho haguéssem fet en un restaurant de luxe i per a poder acabar amb el café hem d’endinsar-nos en el sol que agullona tot el carrer i caminar fins al bar que hem vist al principi, només deixar la carretera. Abandonar la frescor de l’ombra esguitada per la font per a endinsar-nos en la clenxa de sol és, de totes totes, una gosadia. Però cal mantenir els bons costums.

El bar resulta un local fosc i desordenat on les mosques són la veritable clientela que juga al dòmino. Sense entretenir-nos, amb la conversa dels insectes de fons, acabem el café i preguntem per les dimensions del poble, amb una certa sensació d’interrogació retòrica. On som ara mateix era l’antic camí i cal tornar fins a la plaça on comença el poble vell.

Regressem i, després d’un fort pendent que baixa des de la font, ens endinsem per carrerons zigzaguejants i desnivellats. Les casses s’arrapen a la costera i, així, el riu que transcorre més avall sembla estar en un precipici. És com si el primer habitant hagués construït una cabanya amb prou feines i, una a una, la resta de cases haguessen aprofitat la conjuntura per a establir-se unes a l’esguard de les altres imitant les ovelles.

Als carrers ha quedat imprés la tortuositat del vent feréstec. Les primeres cases tenen les façanes lluïdes com si volgueren tapar la vergonya de la pobresa antiga. Són carrers en els quals, amb prou feines, es creuen dues persones. De sobte, un ramat de cabres irromp amb les esquelles i el taconeig de les peüngles, precedides pel pastor que va cridant-les com un flautista d’Hamelín. Els animals caminen un darrere de l’altre a mesura que els carrers s’estreteixen encara més.

Apareixen les parets d’un poble primitiu. Les cases són xicotets cubs amb un sostre de lloses de pissarra. Els murs són un trencadís perfecte d’esquists rojos, brucs, ocres, granats, que es mimetitzen a la perfecció amb les vetes indomables de muntanya que aflora per qualsevol passadís fet carrer. Les pedres s’arrengleren sense cap lligassa de morter. Ni xemeneies ni finestres, com a molt un finestró en alguna casa i la porta que dóna directament a l’estable on convivien bèsties i persones si no es disposava d’una altra planta.

Hui aquesta part del poble resta gairebé abandonada. En algú racó sents la fortor estancada d’un ase a la quadra o de les quatre cabres verates que encara viuen al llogaret. Em pregunte per quin motiu els antics començarien a habitar aquest indret inhòspit on no hi havia terra per a conrear i les muntanyes estaven exhaurides per la ramaderia de subsistència. Terra sense pa, va titular Buñuel el documental que féu l’any trenta-dos sobre les Hurdes per a denunciar les condicions de vida d’aquella gent.

A la solana de la serra pasturen unes ovelles. La solitud està impregnada com una aura invisible en cadascuna de les pedretes que s’empraren per a reomplir els espais irregulars deixats entre les roques més grans. Silenci, temps, aire, llunyania, indigència, aspresa.

Tornem copsats, i en la replaça de la font on hem dinat ens creuem amb una anciana diminuta, mil·lenària, amb un barret de palla i un pal per ajudar-se a caminar. Li preguntem per la muntanya d’enfront i ens diu que és un volcà on ella anà de jove a plantar roures.

-Quants anys té vosté? -li diguem.

-No me’n recorde -contesta ella calmosa- i ens dóna la clau per a entendre per què algunes ànimes triaren aquestes terres sense pa per a viure o morir. Potser, divinitat.

The post Terra sense pa appeared first on VilaWeb.