Cal recordar que dels quatre bisbes titulars del País Valencià, el més jove és el basc José Ignacio Munilla, bisbe d’Oriola-Alacant, i que fins ara, després de cinc mesos a la seua nova diòcesi, no ha mostrat cap mena de sensibilitat pel valencià, tot i que a Sant Sebastià usava amb normalitat l’eusquera a la litúrgia. Amb 60 anys, al bisbe Munilla, nascut a Sant Sebastià, li’n queden quinze fins a la renúncia, a 75 anys.

Amb 63 anys tenim el bisbe de Tortosa, Enric Benavent, fill de Quatretonda, amb nou anys a la diòcesi que compartim catalans i valencians i l’únic dels quatre bisbes sensible a la llengua del nostre país.

El tercer dels bisbes valencians és el de Sogorb-Castelló, Casimiro López, amb 71 anys, nascut al Burgo de Osma i que en els setze anys que fa que està a Sogorb-Castelló no ha demostrat tampoc cap sensibilitat pel valencià.

Finalment, el bisbe de més edat, amb 76 anys llargs, és el cardenal Cañizares, que tampoc no utilitza el valencià ni el promou al seminari i que fa gairebé vuit anys que està a l’arquebisbat de València.

Pel que fa als auxiliars de València -l’única diòcesi del País Valencià que en té-, l’arquebisbe Cañizares té els bisbes Javier Salinas, nascut a València el 1948, que va ser bisbe de Tortosa (1998-2013) i de Mallorca (2013-2016), i en l’actualitat és auxiliar de València des del 2016. L’altre auxiliar, des de 2020, és Vicente Juan, de Tavernes de la Valldigna, amb 66 anys, que va ser bisbe d’Eivissa (2005-2020). Finalment, l’últim dels auxiliars del cardenal Cañizares és, des del 2016, Arturo Ros, de Vinalesa, amb 58 anys.

En els últims setanta anys, entre els bisbes d’Oriola-Alacant, i fins al bisbe Jesús Murgui, només Pablo Barrachina (1954-1989) era valencià, de Xèrica, zona castellanoparlant del país i totalment oposat a la nostra llengua. Posteriorment, hi hagué en la diòcesi més meridional del país Francisco Álvarez (1989-1995), després, Victorio Oliver (1996-2005) i Rafael Palmero (2006-2012). El 2012 va ser nomenat bisbe el valencià Jesús Murgui (2012-2022), que tampoc no afavorí la nostra llengua a la diòcesi; i des de principi d’any el donostiarra José Ignacio Munilla.

D’entre els arquebisbes de la diòcesi de València, cap no ha tingut la mínima sensibilitat pel valencià: Marcelino Olaechea (1946-1966), l’auxiliar Rafael González Moralejo, que va regir la diòcesi de 1966 a 1969; José M. García Lahiguera (1969-1978); Miguel Roca (1978-1992); Agustín García Gasco (1992-2008); Carlos Osoro (2008-2014) i finalment Antonio Cañizares, des del 2014. Cap d’ells, i és ben trist dir-ho, no ha fet cap esforç per parlar en valencià d’una manera habitual, tot i les promeses de tots ells d’aprendre la nostra llengua.

A la diòcesi de Sogorb, primer, i després de Sogorb-Castelló, vam tindre la sort de comptar amb els bisbes Josep Pont (1951-1970) i Josep M. Cases (1971-1996), que van introduir i normalitzar la nostra llengua a la litúrgia. Tot i que després, el bisbe Juan Antonio Reig (1996-2005), malgrat que és de Cocentaina, va discriminar el valencià i va tirar per terra l’obra dels bisbes Pont i Cases, com ha afirmat Avel·lí Flors, de l’associació cristiana i valencianista Pentecosta.

Finalment, d’entre els bisbes de Tortosa (la millor diòcesi pel que fa a la normalització de la llengua a l’Església), tant el valencià Ricard M. Carles (1969-1990) com el català Lluís Martínez Sistach (1991-1997), un altre valencià, Javier Salinas (en el seu temps a aquesta diòcesi de 1998 a 2013) o el valldalbaidí Enric Benavent, han fet de la nostra llengua una eina pastoral.

Insistisc que les travesses només són travesses. Però el periodista de Religión Digital, Jesús Bastante s’atreveix a fer la seua travessa per a la diòcesi de València, d’on el cardenal Cañizares va presentar la renúncia l’octubre de 2020. Segons Bastante, hi haurà canvi d’arquebisbe aquest agost en la segona diòcesi per nombre d’habitants de l’estat, tot i que, com recull el periodista en el seu article, els més propers a l’arquebisbe Cañizares diuen que el cardenal no es jubilarà abans de l’abril de 2023. Els noms que sonen per a la diòcesi de València, segons Religión Digital, són el del bisbe de Barbastre-Montsó, l’aragonès Ángel Pérez Pueyo; l’andalús José Cobo, (auxiliar del cardenal de Madrid, Carlos Osoro), i encara, l’actual arquebisbe d’Oviedo, el madrileny Jesús Sanz, del sector més conservador de l’Església. El més important de tot és que cap d’ells no és valencià, ni tampoc català o de les illes.

El més curiós (i sorprenent) de tot és que els bisbes valencians que són enviats a altres diòcesis de l’estat, de seguida s’encarnen al bisbat que serveixen, tant si són destinats a Catalunya (com és el cas dels actuals bisbes de Tortosa, Solsona, Sant Feliu i Lleida), a Alcalà de Henares o a Màlaga. Però curiosament, els bisbes enviats al País Valencià, com queda comprovat, no s’encarnen en la cultura del nostre país, continuen parlant només en castellà i celebrant la litúrgia només en castellà, com si el valencià no existira ni a Castelló de la Ribera, a Elx, Borriana, l’Alcúdia, Benissa, Onda o l’Olleria.

Quina diferència tan gran entre els bisbes valencians actuals i el bisbe Pont i Gol, que es va encarnar plenament en la diòcesi de Sogorb-Castelló i que en deixar-la, per anar a servir l’arxidiòcesi de Tarragona, recordava amb passió la seua primera diòcesi: “Coses, llocs i gent que jo he estimat i encara porte dins el cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà i ensenyes verdes pertot arreu”.

Si fa més de 50 anys, més de 20.000 valencians demanaven la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i a la catequesi, ara encara estem igual: amb la nostra llengua prohibida a la litúrgia i als estudis als seminaris.

Fa un any, el Grup Cristià del Dissabte també va recollir firmes que han arribat a nunciatura demanant la presència de la nostra llengua a la litúrgia. Però tres dels quatre bisbes titulars del País Valencià continuen fent el sord a la necessitat d’inculturar l’Església al nostre país i prohibint el valencià als temples. D’aquesta manera contribueixen a agreujar, més encara, l’emergència lingüística que patim els valencians des de fa segles.

A Catalunya i a les Illes Balears la situació de la nostra llengua a l’Església és molt millor que no al País Valencià, perquè els seus bisbes (també els valencians a Solsona, Lleida, Sant Feliu i Tortosa) afavoreixen el català a la litúrgia. Malgrat tot, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, fa uns dies denunciava que el català encara és una llengua “dèbil” a l’àmbit eclesial. Per això deia: “Hem de voler que el català hi sigui en el nostre àmbit eclesial, perquè és la nostra llengua, la dels meus pares, hi tenim dret i ens protegeix la Constitució”. I si la llegua és dèbil a l’Església de Catalunya, al País Valencià la nostra llengua es troba condemnada a mort per part dels nostres bisbes. I malgrat que els bisbes valencians defensen aferrissadament la Constitució (sobretot pel que es refereix a la unitat d’Espanya), obliden que el text constitucional defensa les llengües cooficials, tot i que els bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant marginen i arraconen el valencià.

Per cert: si a les diòcesis amb seu a Catalunya hi ha quatre bisbes valencians, que han sintonitzat perfectament amb la terra que els ha acollit, per què no podem tindre els valencians un bisbe català o balear, que sí que es faria valencià entre nosaltres (i que no veuria la nostra llengua com a estranya), tal com van fer els bisbes Pont i Gol i Cases Deordal?

Ja veurem com queda la travessa episcopal de Jesús Bastante per a la diòcesi de València, si l’encerta o no amb la terna que proposa. Però si Déu no ho evita, continuarem amb bisbes castellanitzadors a la diòcesi de València, com ho són també els actuals bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló. Però res no m’agradaria més que equivocar-me en això que he dit i que el papa nomenara un bisbe a la diòcesi de València que (si no és valencià, aprenguera la nostra llengua) assumira amb naturalitat el valencià i la nostra cultura, que utilitzara el valencià, que el promoguera als seminaris i que animara els preveres a celebrar els sagraments, també en valencià. Amén.

The post Travesses episcopals appeared first on VilaWeb.