Anys arrere treballava en aquest mateix pub on ara té el despatx. Després de passar-se el dia collint taronja entrava de cambrer a poqueta nit; sovint, tal qual venia, sense haver passat per casa. Aparcava en un racó la bossa dels trastos i es posava darrere de la barra amb el mateix sentit de la professió que un cambrer del Ritz. S’estava allà fins a tancar, sempre seriós, taciturn, greu. Els propietaris del negoci devien confiar plenament en ell i, per això, la caixa de coca-coles que el Trompó es ventilava en una nit i la botella de ginebra que també amaneixia diàriament buida no eren cap sorpresa per a ells. Més aïna, podia considerar-se un sobresou, l’equivalent a allò que en altres professions s’estima com la dieta del treballador.

Observava el món des de darrere del taulell amb una discreció d’estàtua, com si hagués d’atendre als detalls que desfilaven pel seu davant per a poder descriure’ls en la seua tesi amb fidelitat hiperrealista. No debades, venia d’una família d’erudits de l’alcohol. Son pare va ser un personatge important d’aquells que voregen l’ombra de la inconsciència etílica, dia a dia, que caminen a tombollons i que perden la parla de tornada a casa. De jove -diuen- que tenia molt de talent, com el germà, cosa que els permeté d’enrolar-se en l’orquestra d’un circ i viatjar per mig món fins que tornaren a la llar una vegada refinades les virtuts. D’ací sembla que li venia el sobrenom a son pare, del virtuosisme que demostrava amb el trombó i la beguda.

Ben mirat, Andreu és l’únic supervivent d’aquesta estirp de bevedors talentosos. Al germà menut el soterraren l’any passat després, també, d’una fructífera i curta carrera. Aquest era més planer, d’una docilitat quasi canina. També amb més temor, cosa que el va fer acostar a l’església els darrers anys, amb més necessitat que expectativa. L’altre, el germà sordmut que era el major, fa anys que està ingressat en un sanatori. Va estar un temps parlant-se tot sol quan s’asseia a la barra del bar. Gesticulava, assentia, feia que escoltava respostes imaginàries amb una diplomàcia extraordinària o esbossava un somrís de complaença aclucant uns ulls que li espurnejaven de joia psicòtica.

Un dia se’l veié amb rogles en el cap, el cabell li havia començat a caure donant-li l’aspecte d’un tinyós. Uns deien que s’havia llavat en una bassa d’aigua corrompuda en acabar de treballar, altres, que estava cagat per freqüentar la casa de les xicones. Poc després va deixar de caminar i, si els veïns no hagueren donat part i la Providència no haguera obrat, s’hagués mort en la més miserable soledat. I això que, aleshores, els tres germans vivien junts en una casa derringlada que tenien al carrer de la Batllia, però sembla que cadascú anava per a ell embrutint-se cada vegada més amb una avarícia malaltissa.

A les nits, a Andreu, el Trompó, se’l veu deambular tot sol pel poble, com una ànima en pena. Les mans a les butxaques de la jaca, fent unes passes com si caminara sobre un cable bastit d’insomni i dipsomania; lent, lent, meditant. A migdia tornarà a estar assegut al lloc de sempre, citrí, les cames creuades, les ulleres sobre la punta del nas i la mà sostenint el mòbil, com si llegira un volum de Montaigne. A la taula tindrà la copa de conyac, amb centelleig d’ambre, encara intacta, fent-li la mateixa companyia que un gos fidel, mentre ell examina, amb ulls de peix passat, els detalls de la vida.

The post Trompó appeared first on VilaWeb.