Tronada

Les tronades d’estiu anuncien el seu esdevenir imminent amb una xafogor electritzant que només el vol nerviós de les oronetes s’atreveix a solcar. L’olor premonitòria de terra mullada, de la ionització de l’aire que acosta els llamps, encén una alerta que ens fa mirar el cel per tal d’esbrinar la direcció per la qual s’acosta la batalla. L’estrèpit dels trons llunyans s’amaga darrere el cel negre que du les vores grises difuminades, esquinçades en pedaços verticals. El vent unfla aquell velam vaporós amb una fúria sobtada i imparable.

De sobte, les gotes comencen a esclafir pertot arreu prenyades d’una aigua gruixuda, incontenible. Les ràfegues de l’avançada deixen una empremta en la terra que tan sols dura un pensament, ja que, a l’instant, tornen a l’estat de vapor per la calor acumulada. En aquest punt, hom pot perdre’s cercant un ritme en les onades, en les ratxes de pluja. S’estableix un murmuri de fons sobre el qual canta un cor de distintes veus: del greu xarbot a l’agut plovisqueig.

Els rellamps blancs se succeeixen, cada vegada més a prop, com clavills que parteixen el cel. Passen uns segons perquè els seguisca un tro allargat, bròfec, inacabable, que deixa suspés un eco perquè s’encadene la següent descàrrega, com les baules d’una cadena.

El so de la pluja ara es desferma, es fa torrencial. Comencen a formar-se tolls en les irregularitats del carrer i les gotes d’aigua, tan pertinaces, pareix que sembren de verola la calçada. Les teulades s’alleugen de la insolació, recullen entre els solcs de les teules una aigua a la qual fa temps que no estan acostumades; se’ls escapa talment s’escaparia entre les mans un grapat d’aigua. Les canaleres es desborden i els canalons, engargussats, escupen una bromera blanca i revolta que s’uneix amb el líquid que baixa a rinxo de rastell. No es veu ningú pel carrer, com a molt, algú que també mira per la finestra.

És a la tarda i s’ha fet fosc. La tronada roda, forma una espiral gegantina que torna a començar quan acaba. La llum del flexo parpelleja com si s’haguera de desmadeixar. Un llamp il·lumina l’estança al mateix temps que el tro brama. És una detonació que sona com una onada arribada amb violència, sempre arrossegant un ressò aspre i primitiu, com una guspira que ha sorgit i s’ha consumit en eixe mateix moment.

Quan els llamps comencen a allunyar-se convulsionen rere la muntanya, a una distància que als trons els costa ja de seguir. Del carrer d’enfront baixa un riu que talla un altre corrent i forma un triangle d’ones violentes que trenquen en la vorera. L’aigua ara és roja, ara blanca, segons el sediment que arrossega. Neteja els carrers, els racons amb orí ressec i picant; purifica l’atmosfera, l’aire viciat que ha sigut respirat tantes vegades. Dins les cases es queda la basca condensada, com en un món a part, mentre pel carrer circulen corrents fresc d’aire.

El cel ronca ja llunyà, sense llamps. Comença a escampar i del gris passa un blanc daurat. Una mare i una filla menuda passen rient, xopes, per la vorera, sense paraigües, amb el coll amagat entre els muscles com si aquesta acció fóra suficient per a impermeabilitzar-les. A poc a poc, la pluja s’aclareix i en el vidre de la finestra només repiquen les gotes residuals que cauen com estalactites. L’aigua fuig esgolant-se i cau en les clavegueres.

Les teulades resplendeixen amb una llum que sembla que també ha sigut rentada. Els canalons han deixat de llençar aigua i ja és des de molt lluny que se sent aquell soliloqui violent, imparable, que ha passat a un altre terme com si redolara amb tot el pes del món. Òbric la finestra i entra una ràfega camforada, refrescant. Inspire l’aire per intentar de retenir totes les essències que s’han escapat de la muntanya. També una mica lluny, se senten els crits divertits dels xiquets que ixen a remullar-se sandàlies i peus.