En l’adolescència jo tenia un exemplar de la Bíblia de tapes blanes en versió de Nacar-Colunga. També tenia un exemplar del Nou Testament de tapes dures blaves, més xicotet, en format octaveta, de la Biblioteca de Autores Cristianos. Tots dos estaven prou grapejats, per anys d’ús i de consulta permanent en les hores de meditació. Els havia comprats en la llibreria-papereria interna Sinapsis, creada els primers anys de funcionament del Seminari de Montcada.

Encara com que hi ha gent gran, com ara Enrique Herrero (Xàtiva, 1938) que ens ho pot recordar. Ell mateix, en plantejar jo el motiu del nom d’aquella llibreria, ens va donar la resposta. Segons el diccionari de llatí-espanyol Spes, “sinapis” significa mostassa i acudeix a l’evangelista Mateu (13, 31-35) per tal de trobar una justificació: “[…] Amb el Regne del cel passa com amb el gra de mostassa que un home va sembrar en el seu camp:  la mostassa és la més petita de totes les llavors; però, quan ha crescut, es fa més gran que no les hortalisses i arriba a ser un arbre; fins i tot vénen els ocells del cel a fer niu a les seues branques […]”. També en grec  σίναπι significa mostassa.

José Ángel Benito Doménech (Alcoi, 1947), alhora, ens recorda que “Sinapis és el nom llatí del gra de mostassa, arbust que assoleix gran envergadura des de la llavor més petita que es coneixia, segons l’Evangeli, per mostrar que des d’allò més petit i insignificant es pot arribar a la grandesa. Aquest va ser el significant etimològic i metafòric precís que es va triar per a designar la llibreria del Seminari de Montcada i el seu sentit en un centre sacerdotal com aquest”.

Ovidio Fuentes (de 87 anys) conta que Antonio Vicedo Calatayud (Alfafara, 1928-Alacant, ¿?) va ser el primer encarregat d’eixa llibreria, seguit de Vañó; i que ell mateix va demanar a l’aleshores vice-rector don José Richart si en podia ser ell l’encarregat amb la finalitat de tindre la pensió debades, a la qual cosa Vañó va accedir sense cap inconvenient. José Ángel Benito recorda que la llibreria-tenda, en el seu temps, la dirigia Abel, seguit per Montesinos. Crec que entre tots els qui vam fer ús d’aquell espai de cultura creat per Antonio Vicedo hauríem de completar el llistat, ja que molts d’ells ja han faltat.

Fa uns mesos, Enric Miquel Cuñat Sesé (Alfara del Patriarca, 1949) també em deia que el seminari era aficionat als noms cultes: la llibreria es deia Sinapsis, la sala d’art es deia Ars, en la primera època, dirigida per Manuel Llopis Matoses, i en 1966 es va dir Crómata (χρώματα escrit en grec, és a dir, colors). En fi, entre tots fem un exercici de memòria de coses irrellevants, però, alhora, significatives per a tots els que hi van passar fa tants anys.

Fet aquest parèntesi sobre el nom d’aquella llibreria -que jo recorde fent-hi cua al corredor que unia els tres pavellons-, continuem amb els exemplars dels llibres sagrats que jo portava entre mans aquells anys. Un dia, en una de les visites voluntàries que jo feia de tant en tant al meu director espiritual, don Antonio Lagarda, li vaig comentar, amb no recorde bé quin d’eixos llibres sagrats en mà, que hi havia uns anys perduts de la vida de Jesús dels quals no se’n deia ni una paraula. No sabíem res de l’adolescència de Jesús.

En aquell moment jo estava interessat a esbrinar si Jesús, com a home, tenia problemes semblants als que jo tenia: coses mundanes com ara els esports que practicava, a què jugava amb els amics, què llegia o si li agradava alguna xiqueta. Per tal de justificar-me li pegava voltes a tot el que poguera haver fet des dels dotze anys fins als trenta, però sobretot volia saber les seues aventures entre els dotze i divuit. Anava de l’evangelista Mateu a l’evangelista Marc. I de Lluc a Joan. I a l’inrevés. Res: ni una sola referència, ni una parauleta. Divuit anys sense saber exactament que hi va fer Jesús. Allò ara em sembla els “lost years” (anys perduts) del dramaturg Shakespeare. Resumint: un bon terreny per a l’especulació dels investigadors de les vides de l’un i de l’altre. Quants llibres se’n deuen haver escrit del tema?

No ho recorde molt bé, així i tot, crec que don Antonio em va dir que Jesús ajudava en l’economia domèstica tirant-li una maneta a son pare en la fusteria fent cadires o taules, o fent encàrrecs quan sa mare li ho manava. Jo, com que volia imitar Jesús en tot el que feia, li vaig preguntar què podia fer. Em va dir que obeir i estudiar. En explicar-li que tot això jo ja ho feia, em va dir que ja pensaria alguna altra cosa.

Un poc de temps després em va eixir una faena. No sé si el bon don Antonio Lagarda va tindre alguna cosa a veure o de qui en va ser la idea. La bona qüestió és que se’m va encomanar de fer classes d’anglés als batxillers del 2n curs que estudiaven francés. Fóra de qui fóra la iniciativa, em va paréixer una excel·lent idea: no que jo fera eixes classes, sinó que els estudiants de francés pogueren estudiar també anglés. Així que amb els coneixements adquirits en les classes del meu primer mestre d’anglés, don Manuel Canet Simó, em vaig posar a fer eixes lliçons que crec que eren una vegada a la setmana, de vesprada. Feia servir els manuals de Modern English (editorial Mangold) que s’havien sedimentat prou bé al meu cervell. Qui m’havia de dir que aquelles primeres classes, amb el pas dels anys, acabarien sent el mitjà amb què em guanyaria el pa en el futur.

Encara recorde que amb un dels pocs pagaments de mil pessetes (sis euros) que em feien per eixes classes em vaig comprar un anorac (cinc-centes pessetes) i alguns llibres del llistat de lectures obligatòries que don José Maria Belarte ens havia assignat aquell curs, el primer dels quals era El cantar de Mio Cid; el segon, Milagros de Nuestra Señora de Gonzalo de Berceo, etc. Quants cursos es degueren fer eixes mateixes lectures literàries! Ah, entre les lectures també es trobava La Celestina de Fernado de Rojas. Així que, de bovades i beateries, poques!

Tot i que jo no tenia a don Miguel Payá de superior en 6é de Batxillerat, encara recordava les seues paraules de l’estiu del 68 quan jo, en una carta anterior, lamentava que les meues relacions amb ell durant el curs 1967-68 hagueren sigut fredes: “Pero que conste que yo siempre lo he lamentado. Sabes que no me gusta imponer mi amistad y que soy bastante comprensivo con aquellos que, por cualquier causa viven un poco alejados de mi. Pero me has hecho sufrir, sobre todo en el último curso, porque veía que estabas a punto de dar al traste con tus cualidades que yo valoro mucho”.

I don Miguel Payá també em feia altres reflexions i es posava a la meua disposició per a ajudar-me en tot allò que necessitara, fóra o no fóra el meu superior. Quins grans educadors tenia el seminari de Montcada! I quin gran olfacte el del Rector Rodilla amb l’elecció que en va fer!

Perquè he de deixar ben clar que els superiors-educadors de Montcada, amb mi si més no, continuaven sent superiors durant les vacances. No hi va haver mai cap carta que jo escriguera que no tinguera contestació per part de tots ells: don Miguel Payá (1r, 4t i 5é), don Andrés López (2n), don Salvador Garcia (3r) i don Pascual Ventura (6é). Don Miguel Payá, com es pot veure, era un pare per a mi. Em coneixia ben rebé: millor que els meus pares; on va a parar! Coneixia els meus pecats millor que no els pares espirituals de torn. I també reconec que a vegades, amb el meu comportament, li vaig causar algun disgust, però allò de tornar al seminari en acabar l’estiu de 1969, després d’haver “mantenido relaciones públicas y continuadas con alguna señorita de ese pueblo” (segons la carta als meus pares), ni ell ni el Rector Sanus no m’ho van deixar passar ni perdonar. Això podíem fer!

Sempre em vaig sentir estimat per superiors, pares espirituals, professors i tota aquella gran família integrada per uns quants centenars d’alumnes vinguts de pobles que jo no havia sentit nomenar mai. Seria un malnascut si parlara malament del meu pas per Montcada o de la gent que hi vaig conéixer i tractar. De fet, reconec que, encara que no hi vaig fer cap dels cursos pròpiament eclesiàstics de filosofia i teologia, tinc un pòsit, solatge, ressòl, etc. (agafen vostés la paraula que més els sone o agrade) ben sedimentat i al qual no renuncie, que hi té l’origen.

Ara, cap al final de la vida, vaig retrobant molta gent que va passar i es va formar en aquell internat. La majoria són més grans que no jo i m’agrada d’escoltar els seus records mentre jo escric els meus.

The post Últim curs a Montcada (11): la llibreria Sinapsis, el primer treball i alguns consells appeared first on VilaWeb.