El passat cal mirar-lo, per tant, amb ulls del passat i no del present. La figura del rector Rodilla no es pot entendre si no es mira des d’eixa òptica. S’han escrit algunes pinzellades d’aquell home providencial i insubstituïble, així i tot la seua biografia, pel motiu que siga, encara està per escriure —hi ha dèsset caixes amb la seua documentació a l’arxiu de la catedral esperant que algú s’atrevisca a fer-ho—. I és una llàstima que els qui el van conéixer de més prop no ho hagen fet, encara que siga de forma col·lectiva, ja que a poc a poc aniran desapareixent. Encara sort que els qui interessats a reviure els anys seixanta d’aquell internat podem consultar estudis com Feixistes, rojos i capellans de Ramir Reig i Josep Picó (1978/2004), Historia del Seminario Metropolitano de Valencia de diversos autors (1991), Antonio Rodilla: una semblanza d’Agustin Andreu (1998) i l’article de Manuel Molins “Ascensió i caiguda del Seminari Metropolità de València” inclòs en el llibre coordinat per Paco Gramage (2011), Memòria i dissidència, de tots els quals en podem traure informació interessant i significativa.

L’arquebisbe Merlo i Alcalde (1860-1945) no va errar en posar en mans de Rodilla el projecte que marcaria la vida de tantes generacions, perquè no hem d’oblidar que ell ja movia els fils d’aquell internat molt abans que el Seminari de València s’ubicara a Montcada el 1948. La seua personalitat li va imprimir un caràcter que poques persones podien haver aconseguit. Aquell home, que curiosament era un dels pocs que no pertanyia a la influent davantera navarrista d’Olaechea, es va implicar a fons en la millora cultural dels futurs sacerdots, sabent-se rodejar-se d’un equip sòlid d’educadors, professors i pares espirituals.

Ja en la dècada dels cinquanta, i evidentment en els seixanta, aconsegueix un claustre de professors que es pot qualificar d’excel·lent. Alguns s’han preparat a Roma, Lovaina, Munic, etc. No vaig conéixer, evidentment, Sauras, Pericás, Oñate, etc., però sí alguns com Eduardo Poveda, Antonio Vilaplana, Martínez Ferri, Ignacio Valls, José Carlos Bernia, Salvador Castellote, Fernando Cubells, José Sambartolomé, Salvador Pallarés, Vicente Vilar, Janini o Alfons Roig, entre més.

Tot i que Rodilla no era un intel·lectual, presumia de tindre amistat amb Laín Entralgo i, seguint la filosofia d’Ortega, “no vol que els sacerdots siguen protagonistes entre la plebs”, vol que els sacerdots siguen intel·lectuals que guien les masses en compte de deixar eixa funció en mans dels polítics o líders. I com que no era intel·lectual, també es podien trobar professors audaços com ara don Manuel Aspurz, que s’atrevien a ironitzar, per exemple, sobre un llibre del rector en què tractava de la formació sacerdotal amb aquestes paraules: “Ahora ya sabemos lo que sabe el rector”.

Pel que fa a la llengua, entenia que només el castellà era la llengua transmissora de cultura, i encara que no he trobat la prohibició expressa de l’ús del valencià en el Reglamento (1961), la realitat és que se’ns prohibia fer servir la nostra llengua materna, és a dir, la que les nostres mares ens havien ensenyat a la majoria de nosaltres. Eixa situació, siguem realistes i sincers, era la mateixa en qualsevol centre d’ensenyament: primari, secundari o superior. La societat valenciana dels seixanta i pràcticament dels setanta està afectada per una anomalia curiosa (diglòssia), en la qual un idioma o un parlar (el castellà) és usat per a funcions formals, predominantment en l’ús escrit, enfront d’un altre idioma o parlar (el valencià) utilitzat per a funcions informals, generalment orals. A eixa irregularitat li havia prestat atenció el sociòleg Rafael Ninyoles precisament l’any 1969 en un llibre titulat Conflicte lingüístic valencià. No obstant això, Manuel Molins recorda que Rodilla, fora del seminari, parlava valencià amb ell i amb la gent d’Alfara del Patriarca. Així doncs, el rector era tan diglòssic com qualsevol de nosaltres: féiem servir el castellà com a llengua culta per a usos formals, i el valencià per als intercanvis no formals. O és que hi havia en aquell temps algú que estiguera lliure de pecat i poguera llançar la primera pedra? I és evident que tots autoodiàvem la nostra llengua i desconeixíem termes com “lleialtat lingüística”, entre altres coses perquè encara no s’havien creat, crec jo.

Si Rodilla va lliurar batalles contra els col·legis del Patriarca i Sant Tomàs per l’alta qualitat que s’hi impartia ho desconec. No ho vaig viure. Però si ho va fer, com he llegit, devia ser perquè lluitava per a donar als futurs sacerdots, formats al seminari, la millor formació possible. A eixos col·legis s’accedia per expedient acadèmic i per oposició. Eren els centres, que Rodilla considerava elitistes, d’on eixien els futurs dirigents de la diòcesi.

M’han contat que, amb el beneplàcit de l’arquebisbe Olaechea, volia posar fi al sistema de classes dels grups de poder, obstinats cadascun d’ells a imposar el seu criteri des d’eixos recintes. Curiosament, Rodilla havia estat alumne becari del Patriarca i coneixia bé el percal, ja que a més havia exercit algun càrrec clau, com ara Vicari General de la diòcesi fins al 1944, any en què, com que no va ser elegit bisbe, passa a dedicar-se plenament al Seminari. Hui es coneixen bé eixes estratègies, pròpies de superestructures com l’Església i la universitat.

Segons em contava don José Sambartolomé, Rodilla decideix en un moment el destí dels qui acabaven els estudis eclesiàstics: qui ampliava estudis en universitats estrangeres, qui es convertia en superior o professor del seminari, qui era destinat a les millors parròquies i qui quedava relegat a llocs de menor importància. Eixa era la seua forma clientelar d’estimular i premiar l’excel·lència i l’elitisme. Els qui hi van estudiar els anys seixanta recordaran l’existència d’uns llibrets amb els noms dels qui obtenien Matrícula d’Honor en cadascuna de les assignatures des de 4t de teologia fins a 1r de batxillerat. Aquells llibrets contundents no tenien cap mena d’introducció i venien a dir: “Ací ho teniu per a coneixement de tots: aquests són els fruits de la collita d’enguany”. I sobraven les explicacions: A bon entenedor, poques paraules.

De les lluites dels col·legis esmentats i de les expulsions dels seus directors per altres càrrecs eclesiàstics de rang superior, poca cosa sé. No vaig conéixer en Josep Espasa i Signes (Dénia 1914-1980) i no sé per què el van destituir de director del col·legi Sant Tomàs ni per què el van desterrar al seu poble. L’Església en això es pareix un poc o prou a l’Estat: li costa ben poc desfer-se dels funcionaris que li planten cara o li molesten, d’aquells qui qüestionen assumptes o dels que ja no li serveixen per a l’objectiu per al qual van ser nomenats. És teoria a ultrança de les superestructures. En ser destituït —no oblidem que les ordes sempre vénen de dalt— u no arriba mai a adonar-se bé des d’on li arriba el colp mortal: si de dalt, de baix, de l’esquerra, de la dreta o del centre. “És la política, imbècil!”, diríem ara. En aquest cas, política eclesiàstica, és clar.

Rodilla, com qualsevol altre dirigent, apalancat en el seu Tabernacle o Sanctuari durant trenta anys (1939-1969), finalment va ser víctima del seu comportament. Diuen que d’autoritari va passar a intransigent. No tinc cap element de judici per a poder defensar l’afirmació.

I com no podia ser d’una altra manera, home de raça tridentina i tradicionalista, ancorat en el passat i imbuït per les doctrines dels papes Pius X, Benet XV, Pius XI i Pius XII, era un home crític amb qualsevol innovació i renovació de l’Església. No ens sorprén la seua afirmació: “Las dos colosales peripecias que ha sufrido la Iglesia en los últimos años han sido Juan XXIII y el Concilio Vaticano II”. Amb aquestes cartes de presentació no resulta estrany que xocara amb homes com Alfons Roig, obert a la societat, al diàleg, a l’ecumenisme i a l’ús del valencià.

Com qualsevol humà, a vegades es mostrava contradictori. Així, igual podia defensar que Jesús era un obrer més que vestia granota blava en el moment en què els obrers ho feien, com en una altra ocasió criticava els preveres que es dedicaven a la cosa social.

Quan acabat l’estiu de 1969 Rodilla, a setanta-dos anys, no torna a Montcada, els candidats a substituir-lo són R. Gascó, J. Sambartolomé, E. Poveda i R. Sanus. L’escollit seria R. Sanus (1969-1976), però eixa és una altra història que no s’inclou en els meus records, ja que l’alcoià Sanus em va enviar a casa per comportament inadequat en un jove aspirant a prevere. Oficialment, però, la cartilla indicava la concessió d’un any de reflexió a causa de la meua conducta un estiu, tot s’ha de dir, que em va resultar inoblidable.

Entusiasta del cant gregorià i de la polifonia, contava que a ell li hauria agradat de ser recordat com a autor d’un motet de Setmana Santa o d’un responsori a la com feia, segles enrere, Tomás Luís de Vitoria en “Amicus meus”, per exemple. I, si ho pense bé, d’alguna manera va construir un edifici més gran i, potser si no fóra així, probablement no me’n recordaria d’aquell home a qui jo, a la meua edat, veia com un dels meus avis, tots nascuts en l’última dècada del segle XIX.

No em resistic a transcriure literalment unes paraules de don Agustín Andreu que posen de manifest el tarannà i personalitat d’aquell home únic: “Cuando el ministro de Justicia, Iturmendi [1951-1965], llamó un verano a don Antonio a Siete Aguas, con objeto de proponerle que se hiciera cargo de la educación del príncipe [Juan Carlos]” (pues el éxito de Burjasot llegara a oídos de don Juan no solo por medio de Calvo Serer), contestó don Antonio: “Yo sirvo solo a la Iglesia””.

Rodilla era un personatge polièdric amb moltes arestes. Potser era contradictori, controvertit, autoritari i intransigent: tot el que vostés vulguen. Cadascun dels qui el van conéixer podrien fer un dibuix diferent d’aquell personatge enigmàtic, perquè cadascú el veia des d’un angle diferent. Tant de bo a mi, a tall de resum, se m’haguera ocorregut la frase de Manuel Molins respecte a ell: “Era un personatge shakespearià”.

The post Últim curs a Montcada (15): Rodilla, alfa i omega appeared first on VilaWeb.