Els maronites són una secta de cristians sirians que viuen principalment al Líban, i que des del segle XII estan en comunió amb l’Església catòlica romana. No és d’estranyar, per tant, que hi haguera un maronita en aquell Seminari de Montcada tan ecumènic que vaig conéixer. No sé si els preveres maronites es casen o no, però si aquell seminarista maronita tenia un “retrato” de la xicota sobre la taula és que portava entre mans algun projecte de fer-ho realitat en el futur.

Com que jo en aquell moment, com és habitual en l’adolescència, estava enamorat, vaig parar atenció a eixa anècdota i m’hi va interessar molt més que no totes les altres que poguera contar: el tema em resultava pròxim i significatiu. A més gent del meu curs li passava com a mi, però ningú no en dia res, dels enamoraments: també era matèria del currículum ocult de cadascú.

Per altra banda, des de feia anys, jo estava preocupat per la unitat dels cristians, i en els meus raonaments juvenils considerava un desficaci que hi haguera tanta diversificació i pluralitat entre els seguidors de Jesús, quan a tots els havia dit les mateixes paraules: catòlics, protestants, anglicans, luterans, ortodoxos, etc., cadascú a la seua. De fet, des de xicotet, cada any pel gener resava en privat una oració per la unitat de les esglésies cristianes. Abans, també havia resat oracions pel Concili Vaticà II i per l’església emigrant. Sempre resant: no sé com m’ho apanyava. Em sabia de memòria un muntó d’oracions i de nit queia mort de son mentre en remugava alguna. Ja de més gran, em venia al cap el seminarista maronita i fins i tot vaig arribar a pensar que potser un dia jo podia aportar les meues idees sobre el celibat en alguna hipotètica assemblea conjunta de totes eixes esglésies cristianes.

Pels últims anys d’humanitats, intuint la crisi que ja es feia patent en el creixent nombre de preveres que se secularitzaven —uns amb el rescripte concedit i altres sense— i en el de seminaristes que tenien promesa en secret, però amb les que passejaven per València, vaig pensar, innocentment, si no se solucionaria (en part si més no) si deixaven deixar en mans dels interessats la decisió personal del celibat opcional. Això em pareixia una solució equànime i gens destrellatada. Però, rebotons!, la jerarquia eclesiàstica pensava d’una altra manera. Jo no entenia el motiu pel qual molts preveres d’esglésies orientals i occidentals es casaven, mentre que els catòlics no ho podien fer. De totes maneres, d’aquesta qüestió no ens en deien ni piu. No entenia per què els protestants tenien dona i xiquets, i els catòlics no. Ni tampoc per què el seminarista maronita libanés podia tindre una foto de la seua xicona i escriure-li una carta de tant en tant, i jo m’havia de conformar amb pòsters dels Rolling Stones i de Sylvie Vartan en minifalda. I gràcies.

Mirant les coses amb calma, ara que ho pense, si hi haguera hagut repressió en aquell internat, jo no hauria pogut exhibir eixes estampes profanes sobre la paret, així que no em podia queixar. El superior de torn, don Pascual Ventura, no em va cridar mai a l’ordre ni em va ordenar cremar-les i  reemplaçar-les per unes de més pertinents i adequades al lloc on residia, com ara les dels sants patrons del meu poble o els del seminari, posem per cas.

Els mesos anteriors al final del curs 1968-69 havien passat coses importants i, de fet, tots respiràvem un aire menys viciat gràcies al que entrava als nostres pulmons durant les eixides mensuals de cap de setmana. Potser són quimeres meues, però crec que d’haver existit una repressió institucional i inquisitorial dura ni jo ni els companys no hauríem pogut cantar cançons profanes en el temps lliure ni tindre pòsters mundanals a les parets. Així que, al seminari on em vaig educar, ningú no va considerar que jo no estava bé del cap: ni els superiors ni els condeixebles. Era un lloc prou normal i segurament hauria cridat més l’atenció dels companys del meu curs si en compte d’eixos cartells dels anys seixanta haguera penjat una estampa de la mare de Déu i una altra de Sant Josep i els haguera encés un ciri. En la meua opinió, a mesura que s’acabava la dècada hi havia tantes novetats per digerir que era inevitable que aquell volcà, tants anys en repòs, entrara finalment en erupció. Com va passar.

The post Últim curs a Montcada (6): el seminarista maronita appeared first on VilaWeb.