Jo m’imaginava el món com tot allò que hi havia fora de les tanques de l’internat, és a dir, un univers atractiu des del moment que travessava la porteria a càrrec de don Miguel, sempre atent als nostres moviments des de la seua taula amb un cigar entre els dits. Les temptacions del món fora d’aquell internat eren incitacions al desordre de la consciència i diverses atraccions multicolors que penetraven per tots els meus sentits, i on cada color tenia un significant, com en el món de la publicitat.

El dimoni sempre me’l vaig imaginar amb la cara maquillada d’un vidrier, el nom del qual no recorde, amb una cua de dos metres arrossegant-la per terra, que contrastava poderosament amb la cara angelical, mai millor dit, de M. Àngels Aparicio, la filla del Viatjant, que encarnava la figura de Sant Miquel en la meua infància. Aquell arcàngel amb l’espasa en la mà dreta en alt i la cuirassa en l’esquerra era el patró dels vidriers, és a dir, de més de mig poble. Jo m’imaginava aquell arcàngel a la porta del cel donant ordres als àngels de segon divisió sobre la documentació exacta que havien de presentar tots els aspirants, que feien cua, a seure a la taula del banquet celestial en companyia dels sants.

De les temptacions de la carn només coneixia les que patia en carn pròpia, i ni em passava pel cap que n’hi poguera haver de més classes. És bonica la innocència! I que lleig és perdre-la. I molt més que te la facen perdre!

Sobra dir que a aquelles alçades de la vida jo mirava de reüll el llibret d’oracions titulat Pràcticas de piedad que amb tanta devoció obria els primers cursos, però que ara mirava amb suspicàcia, sobretot quan recitàvem allò de: “Procul recedant somnia, / Et noctium phantasmata; Hostemque nostrum comprime, / Ne polluantur corpora”, o siga, “Que s’allunyen de nosaltres els somnis i els fantasmes nocturns, i defén-me del nostre enemic perquè no s’embruten els nostres cossos”. I si no em feien molta gràcia aquelles paraules és perquè no m’importaven aquells mapes de matèria viscosa que apareixien dibuixats al meu pijama molts dies en despertar-me. Eixe “enemic” i “el cos embrutat” no em molestaven en absolut; és més: el meu cos i la meua ànima es trobaven molt millor i més relaxats per a començar un nou dia.

En l’últim trimestre jo havia descobert una xica del meu poble en l’estació de la RENFE de València, acompanyada de sa mare. Ella i jo vam intercanviar, amb un poc de vergonya, mirades innocents i alhora més còmplices de les que ningú dels dos no poguera imaginar. El foc intern que m’abrasia va anar augmentant a mesura que s’acabava el curs, alimentat amb la llenya de la meua imaginació.

Eixíem de l’internat una vegada al mes gràcies a una solta mensual, la finalitat de la qual era inserir-nos en el món. El permís no podia ser mai el primer cap de setmana del mes, quan tocava “retiro espiritual”, un exercici que jo m’havia pres molt seriosament des del primer curs de llatí, però que en els darrers cursos havia anat desinflant. Eixes eixides al món les devíem als acords presos en alguna sessió del Concili Vaticà II que aconsellaven que ens mesclàrem amb el saeculum, és a dir, el món.

Vam fer els exàmens finals i el curs es va acabar, i devia ser a finals de juny o primeries de juliol quan el desig, l’atracció, la concupiscència, l’amor i tota una mena de sentiments descontrolats -sobre els quals no havia rebut cap mena de formació especial ni menys encara cap plàtica espiritual- es van desbocar. Tot això significa, en poques paraules, que de la contemplació mística em vaig veure abocat a l’acció.

En un d’aquells passejos amunt i avall que els joves del meu poble feien a poqueta nit des del cine Goya o des de la placeta del convent fins a les Forques (una mena de tontòdrom, on es caçava i pescava alhora), aprofitant que la xica que no em deixava pegar ull anava en un dels extrems d’una colla de quatre, jo, amb el cor a cent per hora i amb por per si m’estavellava, vaig posar en pràctica la maniobra d’aproximació, exactament igual que els pilots dels avions que estan a punt d’aterrar. Cal recordar que aquella estratègia que l’espècie femenina havia elaborat en temps passats, llavors en pràctica, hui en dia ja ha desaparegut (entre més coses perquè els joves ja no passegen ni observen, sinó que estan més capficats i obnubilats amb els mòbils). La tècnica era que les xiques anaven rellevant-se en els extrems de les files per a facilitar la maniobra d’aproximació dels xics interessats a fer alguna comunicació oral amb alguna d’elles.

Quan la xica amb qui jo volia parlamentar es va posar en un extrem, vaig aprofitar l’ocasió per a acostar-me i dir-li que hi volia parlar a soles. Ella, educadament, em va atendre i es va separar de les altres tres per a escoltar-me. Encara com, que em va fer cas…! Que civilitzats érem en aquell temps! No recorde quines altres xiques formaven aquella colla, però segur que es devien sorprendre que un seminarista del poble, a qui coneixien i a qui no havien vist mai xarrar amb una xica, s’haguera acostat a una d’elles. Ser seminarista, en aquell temps, era una cosa semblant a un ésser asexuat en procés d’arribar a ser ministre de l’Església, és a dir, un intocable.

En aquells anys, acompanyar una xica a casa tenia el significat inqüestionable de “declaració d’intencions”. Així que, deixant arrere el cine Goya, vam anar carrer del Batle avall, vam travessar la plaça de la Vil·la cap al carrer de l’Església, i una vegada arribats per baix del campanar vam enfilar el carrer del Ravalet, on hi havia (i hi ha) un taulell devocional de Sant Bartomeu que em va mirar amb mala espina, amb un ganivet en la mà. Crec que la imatge del meu va ser la primera veu delatora del meu comportament al clero local.

Amb aquella xica vaig passar dels amors platònics de la meua infància i primera adolescència a l’amor real i tangible. Després d’un procés curt d’aprenentatge — arrossegava encara una maleta ben farcida de prejudicis i pors que la gran casa m’havia inculcat—, vaig començar a eixir formalment amb ella, la primera a qui vaig besar als llavis i vaig agafar de la mà. I res més, perquè en aquell temps anar ni que fóra un poc més enllà era pecat: pecat dels mortals.

Uns mesos després em van concedir un any sabàtic perquè reflexionara, simplement per haver-me enamorat i voler endinsar-me i indagar en el món femení, en el cos i l’ànima d’una xica a qui volia; és a dir, havia infringit una norma del currículum ocult que no venia regulada explícitament en el reglament. Vaig encaixar el colp sense cap problema. Podia haver-hi alguna cosa més natural i bonica que eixa? Doncs els meus superiors no ho van entendre així. Evidentment, transcorregut l’any, no vaig tornar a aquell “espai artificial i homoeròtic”, perquè allà “es vivia, aleshores, aïllats en un món distint, fora de la realitat i en una espiritualitat ‘angelical’ fins que vam obrir els ulls” (Antonio Lagarda).

The post Últim curs a Montcada (9): les temptacions appeared first on VilaWeb.