Bisbe de Menorca durant cinc anys, el papa Francesc el va nomenar bisbe de Solsona el 3 de gener passat.

En aquella entrevista, Conesa parlava de Solsona, “un bisbat menut però divers”, i del seu desig de fer realitat una Església “més acollidora, més oberta, més comprensiva, oberta a totes les realitats de la nostra societat, no tancada en ella mateixa”. El bisbe deia també que “des del Vaticà II s’ha avançat molt, però queden moltes coses per fer”.

En un primer moment, el seu nomenament com a nou bisbe de Solsona va ser acollit amb recel pels sectors més progressistes del bisbat. Però en els tres mesos que porta a Solsona s’ha guanyat la confiança dels qui el van rebre amb suspicàcies, perquè havia estat qualificat de conservador. Home pròxim, senzill i dialogant, el bisbe Conesa defensa d’una manera ferma el laïcat en les comunitats cristianes, a més de remarcar que “la missió de l’Església és promoure el diàleg i la reconciliació”.

Però el que m’agradaria subratllar de l’entrevista és quan el bisbe de Solsona diu: “Crec que l’Església ha d’encarnar-se en un territori, en la cultura d’un poble”. És el mateix que va fer el bisbe Vicent Enrique i Tarancon quan arribà a Solsona el 1946. El bisbe Francesc Conesa, amb molt bon criteri i sentit comú, afegia encara: “L’Església ha d’assumir aquesta cultura per anunciar l’Evangeli”, que és el contrari del que fan els bisbes valencians i la majoria dels preveres del País Valencià.

El valencià bisbe de Solsona deia també: “És bo que l’Església i el bisbe coneguen la cultura del poble on està. Quan he estat a Menorca, he intentat fer-me un menorquí més. Això és fonamental per poder anunciar Jesucrist”. I deia també: “Els bisbes hem de fer-ho, encarnar l’Evangeli en la cultura. Jesucrist es va fer home, es va inculturar”. I per això afegia encara: “Crec que l’Església de Catalunya està encarnada en aquest poble”.

I l’Església del País Valencià? Evidentment, no. Els bisbes valencians, amb l’excepció del bisbe de Tortosa, continuen menyspreant, marginant i excloent la nostra llengua de la litúrgia, la catequesi i els estudis als seminaris. Són bisbes que ni coneixen la nostra cultura, ni tenen cap sensibilitat pel valencià, ni fan possible l’encarnació de la nostra Església en la cultura del nostre poble. Són bisbes castellanistes i castellanitzadors, que a diferència del bisbe de Solsona (i també dels bisbes valencians de Tortosa, Lleida i Sant Feliu), ni coneixen la cultura del poble que els acull, ni encarnen l’Evangeli en la nostra cultura, ni tampoc s’han fet valencians amb els valencians, com el bisbe Francesc Conesa que es va fer menorquí a Menorca i ara s’ha fet català a Catalunya.

Les paraules del bisbe de Solsona són una bona lliçó per a aquells membres de la jerarquia valenciana que viuen en una bombolla, menyspreant la llengua i la cultura del País Valencià. Per això, els bisbes i els preveres valencians haurien de tindre molt en compte què ens diu el papa Francesc: “No hi ha diàleg amb l’altre sense identitat personal, de la mateixa manera que no hi ha obertura entre pobles, si no és des de l’amor a la terra, al poble, als propis trets culturals. Només és possible acollir el diferent, si estic arrelat en el meu poble, amb la seua cultura” (Fratelli tutti nº 143).

El clergat valencià també hauria de fer cas de les paraules que el papa Francesc adreçà als participants del congrés de la Confederació Llatinoamericana de Religiosos, l’agost de l’any passat. El papa els deia: “Entreu amb respecte en les seues cultures, les seues tradicions, tractant de portar endavant la missió d’inculturar la fe i d’evangelitzar la cultura” (Religión Digital, 13 d’agost de 2021).

Però és evident que els bisbes i la majoria dels preveres valencians, sense fer cas del que ens diu el papa, continuen menyspreant la llengua i la cultura dels valencians.

The post “Un bon bisbe s’encarna en la terra on va” appeared first on VilaWeb.