La Junta Revolucionària d’Alzira el tragué de la docència universitària i Miquel Payà tornà a Beneixama, on construí el temple parroquial, inicià les obres del nou cementeri i creà la banda de música del poble. També instituí les festes de Moros i Cristians, a més de fundar l’Associació de Beneficència Domiciliaria. El 1844 tornà a València com a beneficiat de la Catedral, i impartí classes a la Universitat i al Seminari. Va fundar el diari El Eco de la Religión el 1855.

El 12 d’octubre de 1858 va ser consagrat bisbe de Conca on, a més d’organitzar la Societat d’Amics del País, fundà un asil per a orfes. Fruit de la seua preocupació social i veient la pobresa de la gent, regalà el seu cotxe i destinà 30.000 reals de la seua fortuna a pal·liar les necessitats dels més desvalguts.

Sabé conviure amb les Corts de la Revolució (després de l’abdicació de la reina Isabel II) i amb la monarquia d’Amadeu de Savoia, quan fou senador per Guipúscoa. S’enfrontà al Tradicionalisme, ja que no compartia la filosofia del Carlisme. Participà també en el Concili Vaticà I, on defensà la infal·libilitat del papa.

El 1874 va ser nomenat arquebisbe de Compostel·la i tres anys més tard, cardenal. Enemic del laïcisme, es guanyà l’enemistat de la premsa liberal, anarquista i republicana. Pel seu esperit emprenedor, va potenciar les excavacions arqueològiques a la catedral de Santiago, on trobaren uns ossos humans que tres professors universitaris identificaren com les restes de l’apòstol Sant Jaume.

Finalment, el 1886 va ser nomenat arquebisbe de Toledo. Seguidor de les doctrines de Lleó XIII, Miquel Payà defensà l’encíclica Libertas, en què es decretava l’abolició de l’esclavitud. Tenint en compte la situació dels esclaus de les colònies espanyoles, el cardenal Payà defensà aquest text, que publicà en llatí i en castellà. Atent a les necessitats socials i bon coneixedor del bisbat, restaurà i construí nous temples i convents a la diòcesi de Toledo. Home de gran intel·ligència, bisbe humil i pròxim als problemes dels pobres, aquest fill de Beneixama morí a Toledo el 24 de desembre de 1891, ara fa 130 anys.

De l’estudi grafològic de la firma de Miquel Payà (segons els estudis fets pel metge i psiquiatre Rafael Sancho) es desprén la seua maduresa i plenitud física i psíquica, i també l’extraversió, l’energia i la decisió que tenia. L’estudi conclou així: “Entre los cientos de autógrafos de personas célebres que integran nuestra colección, tan solo hemos encontrado dos de cierto parecido: D. Santiago Ramón y Cajal y D. Marcelino Menézdez y Pelayo, dos personalidades ciertamente muy diversas, pero que tenían a la vez un par de cosas en común: la claridad de ideas y su facilidad para programar cualquier trabajo”.

En els 210 anys del naixement del cardenal Payà, les diòcesis del País Valencià, Beneixama i l’Alt Vinalopó haurien de recordar aquest bisbe que va destacar al segle XIX com un gran eclesiàstic i com un bon pastor.

The post Un cardenal de Beneixama: Miquel Payà appeared first on VilaWeb.