Un ofici ancestral renaix al lloc que el va veure créixer

  • Llutxent aposta per la recuperació dels forns de calç

VilaWeb
D'esquerra a dreta: Blai Santosjuanes, Pep Estornell i Joan Mahiques
Maria Francés
28.12.2018 - 18:08
Actualització: 28.12.2018 - 19:08

Un diumenge a les quatre de la vesprada el poble és desert. De camí a l’ermita se senten piular les caderneres. Al cim hi ha tres cotxes parats perpendiculars a la vora del barranc. Melancòlics, Joan, Pep i Blai recorden Toni Canet, el director del documentari ‘Calç blanca, Negro carbón’. La idea del film provingué de l’associació Pedra i Calç formada per ‘una colla de mestres enamorats i defensors dels oficis de tradició oral com ho són la calç, el carbó, la boga, l’ullol o l’espart’, apunta Joan Mahiques, membre del col·lectiu.

Actualment els forns de calç són la mostra in situ de què s’hi havia fet en altres temps. ‘Pedra i calç és un projecte de reflexió que naix per retre homenatge a les persones anònimes que han estat durant anys dedicats als forns de calç’, explica el batle de Llutxent, Pep Estornell.

La serra de Llutxent ha estat partícip de la tornada comercial de la calç -certificada per la Universitat Politècnica de València amb un 93% de puresa. Com diu Mahiques ‘totes les pedres fan calç, però no totes les pedres són bones per fer calç de qualitat. I la pedra de Llutxent sí que n’és.’ Hi havia mig centenar de forns repartits al llarg del terme: ‘es trobaven on hi havia pedra i molt sotabosc’, explica el mestre Mahiques. També hi ha moltes barraques, orientades mirant al sud, que servien de caseta senzilla per arrecerar-se mentre el forn coïa i on es podien guardar les eines i els productes que s’aconseguien amb la faena.

El territori llutxentí es pretén convertir en un atractiu turístic. A falta de visitants habituals, alternatives seductores i innovadores. L’ecomuseu és un dels últims projectes que l’Ajuntament de Llutxent ha presentat. Estornell explica a VilaWeb que ‘no es tracta d’una exposició, ací la mostra és el patrimoni: la pedra i el treball de la pedra –declarat Bé d’Interès Immaterial per la UNESCO-; qui ho visita no són grups reduïts, és tota una comarca.’

Els forns en mans dels picapedrers
A Llutxent, la tradició és ser picapedrer. Blai Santoasjuanes va aprendre l’ofici de seu oncle i aquest del seu sogre. Antigament els forns de calç representaven la subsistència de la majoria de famílies.  Ara la de ben poques. L’empresa familiar de Blai ‘Marges de pedra Llutxent’ fa un temps que ix a Europa ‘perquè ens hi valoren més’, assegura el picapedrer. Per a Santosjuanes la gent té un concepte erroni d’aquesta faena: ‘moltes vegades em diuen que busque més gent per a treballar, però no és tan senzill’ admet el picapedrer. ‘Per a deixar una persona a soles treballant calen, mínim, cinc anys de formació; per a fer un forn, quatre persones tardem unes tres setmanes’. Això equival a un grau universitari. Pocs valoren la responsabilitat que suposa la construcció. ‘Què passaria si es desplomara un xalet de pedra o si un forn s’esfondrara?’, pregunta retòricament Blai.

De vegades els picapedrers del poble imparteixen cursos de construcció de barraques i de forns. ‘Expliquem els processos: primer es conformen els marges per a subjectar la terra; després es seleccionen les pedres –les bones sempre van davant– i, a partir d’ací anem volant la pedra fins que fem un iglú’, explica Blai.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any