El més greu de tot és que la primavera del papa Francesc i l’esperit renovador de Bergoglio té enemics interns al si de l’Església, “que tenen en comú el rigorisme” i que per això mateix “volen sabotejar les reformes del papa”.

I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria; és el papa dels pobres, no dels poderosos; és el papa de l’aggiornamento, no del conservadorisme ni de la nostàlgia. Francesc és el papa de la “Laudato si”, on defensa la protecció de la casa comuna que és el nostre planeta i no el papa que calla o que lloa i fa costat a l’especulació i a la destrucció de la terra. I per això, perquè Bergoglio no és el papa de l’establishment, és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que el veuen en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per a escollir un altre bisbe de Roma i llevar-se de damunt un papa profeta, valent per a denunciar les injustícies del nostre món i sol·lícit pels més desvalguts. És el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats i que abraça els pobres i els qui la societat rebutja. És el que denuncia els qui tenen les mans (i els diners que guanyen venent armes) tacades de sang, ja que amb els seus negocis provoquen la guerra o la misèria, que afecta tantes i tantes persones del nostre món.

El papa, qualificat despectivament de peronista, és atacat des de dins i des de fora de l’Església perquè va arribar a dir que no havia “estat mai de dretes”. I això no li ho perdonarà mai ni el sector més dretà de l’Església, ni el de la política, ni els mitjans de comunicació més conservadors. Francesc ha estat qualificat de papa “antiespanyol” perquè el 16 d’octubre de 2021, i amb relació al bicentenari de la independència de Mèxic, afirmà que “la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent”. El papa també l’han titllat d’“antiespanyol” perquè demanà “humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica”, ja que reconeixia que es van cometre “molts i greus pecats contra els pobles originaris d’Amèrica, en nom de Déu”. I encara, perquè en el capítol 26 del seu llibre Sobre el cel i la terra (2010), l’aleshores arquebisbe de Buenos Aires denuncià els abusos dels conqueridors espanyols, “perquè evidentment vingueren a fer negoci en aquestes terres i a emportar-se l’or”. Per això, el periodista Francisco Marhuenda va arribar a dir fins i tot que “l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals” en el conclave de març de 2013, “elegiren un candidat catastròfic”.

Tal com denunciava Jose Manuel Vidal, el papa té enemics externs que van “des de Vox als sectors més conservadors del PP, passant pel poder mediàtic de Jiménez Losantos o Marhuenda, així com, d’una manera més subtil, per Carlos Herrera” des de la Cope, que, per a més inri, és la ràdio dels bisbes.

El papa, qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador, ha denunciat diverses vegades que Àfrica no tinga vacunes o només tinga les dosis mínimes i que l’economia que mata perquè exclou els més desafavorits. També ha demanat una eixida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú darrere, “arriscant i agafant la mà dels altres”. Amb valentia, ha denunciat la indústria bèl·lica, que té “una estructura de venda d’armes que afavoreix les guerres” i ha lamentat que l’ONU no tinga “poder per a parar una guerra”. I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per a evitar la corrupció i també per a reformar la Cúria.

Francesc, que és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món, és el papa de la tolerància zero amb la pederàstia i el papa de la sinodalitat. És el papa que vol donar un paper més rellevant a la dona, que denuncia la mort dels immigrants i refugiats a la Mediterrània i que posa l’Evangeli i els pobres (que és el mateix) al centre de l’Església. Francesc és el papa que lamenta que “molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat”, i qui s’ha atrevit a fer un toc d’atenció als nostàlgics i a dir, amb valentia, que, desgraciadament “el Concili que recorden més alguns pastors és el de Trento”, ja que alguns capellans i bisbes enyoren el passat i rebutgen el Concilia Vaticà II.

Per tot això i per molts prejudicis més, s’ha desencadenat (fins i tot dins de l’Església) aquesta guerra bruta contra ell. Per això, ara més que mai cal fer costat a les reformes del papa Bergoglio, que amb el seu ministeri episcopal du l’Església per nous camins. Per nous horitzons d’esperança i de fraternitat.

The post Un papa atacat dins i fora de l’Església appeared first on VilaWeb.