Signada el 10 d’octubre de 1971, fa 50 anys, i distribuïda el 23, dia de l’ordenació episcopal de Casaldàliga, primer bisbe de l’Església de Sao Fèlix, va ser publicada sense peu d’impremta ni editorial, a causa de la repressió de la dictadura militar del Brasil i a les represàlies que podria desencadenar la publicació.

Testimoni creïble, bisbe que visqué amb els pobres i com ells, Casadàliga, (consagrat pels bisbes Fernando Gómes, de Goiâna, Tomás Balduino de Goiás i Juvenal Roira de Rubiataba), s’enfrontà als terratinents i es va fer solidari amb la gent humil del Mato Grosso. El bisbe Pere es va comprometre amb la justícia, conscient, com deia la carta pastoral, que “el Vaticà II, Medellín, el Sínode de 1971 i l’Evangeli (abans i sempre), no només coincideixen, sinó que també exigeixen aquesta acció obertament compromesa”.

El bisbe Casaldàliga “després de tres anys de missió en aquest nord del Mato Grosso, tractant de descobrir els signes del temps i del lloc, amb altres preveres, religiosos i laics, en la paraula, en el silenci, en el dolor i en la vida del poble”, amb motiu de la seua ordenació episcopal, va sentir “la necessitat i el deure de compartir públicament, a escala nacional i en termes de consciència pública, un descobriment angoixós i urgent”.

Casaldàliga, fent-se petit es va fer càrrec dels petits i dels últims. Ell somiava una Església més senzilla, humil i humana, i amb la seua vida va fer realitat una manera nova de sentir-se i d’entendre-la.

Enterrat senzillament el 12 d’agost de l’any passat al cementeri dels indis karajá, al costat d’un gran arbre, a la vora del riu Araguaia, el bisbe Pere és encara hui una veu compromesa en la lluita per la justícia i a favor dels pobres.

Pere Casaldàliga va ser un bisbe de combat, que a Catalunya potser hauria estat empresonat per rebel·lió o sedició.

La pastoral del bisbe Casaldàliga, de 45 pàgines, anava seguida de 75 pàgines més de documents on les víctimes de la dictadura narraven els fets que havien viscut, com amenaces, tortures o xantatges. Com digué anys més tard Casaldàliga, amb aquesta pastoral havia firmat la seua pròpia sentència de mort.

Sensible als problemes dels pobles perseguits i represaliats, Casaldàliga deia: “Sóc català i això pot significar també una certa experiència de minoria viscuda en carn pròpia.”

Enemic de les injustícies, l’estendard del bisbe Pere va ser la defensa dels drets dels indígenes i la denúncia valenta que va fer de l’especulació del govern brasiler a la selva amazònica.

La paraula del bisbe Pere Casaldàliga va ser sempre directa i profètica, lúcida, valenta i clara i per això el bisbe dels pobres és, encara hui, un referent en la lluita per la terra i una veu a favor dels pobles indígenes de l’Amazònia, esclavitzats pel poder tirànic.

Les seues paraules, com ha dit l’ex-diputat i periodista David Fernàndez, eren les d’una “utopia fèrtil”, pel seu compromís amb els més pobres del Mato Grosso.

Trobe, per altra part, molt encertat allò que va escriure Enric Badia, quan deia que el bisbe Pere Casaldàliga “descalç, va poder escriure utopies en una terra que li era nova, Sao Fèlix do Araguaia, la població on va alçar la seua humil nova casa episcopal de portes sempre obertes”, un lloc que “era el punt de partida de camins utòpics, de les seues causes i les seues lluites, de la seua estreta interpretació evangèlica i de l’estimada teologia de l’alliberament”. Per això Pere Casaldàliga, com deia Enric Badia, “el bisbe amb barret de palla, és hui un personatge indiscutible en la història de la segona meitat del segle XX”. El bisbe Pere, fidel a l’Evangeli, va viure encoratjant la gent i buscant seguidors “per a caminar cap a les seues utopies, cap a les utopies compartides, cap a horitzons que podrien ser per a tots, i que com a mínim ho eren per als qui menys tenien”.

Poeta de l’esperança i de l’alliberament, el bisbe Pere, el bisbe dels sense terra, “acollia cada persona amb una tendresa meravellosa, els seus problemes i els seus desitjos”, com ha dit Maritxu Ayuso. El contacte amb Casaldàliga va fer que Ayuso descobrira en ell, “un Pere donat als altres, als més empobrits de la terra i a Déu”.

Com ha dit el jesuïta valencià José Ignacio González Faus, el bisbe Pere Casaldàliga ha estat “el Joan de la Creu de l’Amèrica Llatina”, ja que “va unir dos aspectes importants de la Bíblia: la profecia i la poesia”, i per això esdevingué profeta dels pobres i poeta de l’alliberament. Viure com Jesús de Natzaret va fer de Pere Casaldàliga un home “pobre, lliure i profeta”, com ha dit Benjamín Forcano.

The post Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social appeared first on VilaWeb.