Però seguint amb la botànica del profà, aquest arbre fa com els ametlers: primer floreix i després brosta amb unes fulles com les plomes d’una au tropical. Aquest detall és el que influeix en l’efecte insular de la jacaranda perquè allí on viu, quasi sempre solitària, sembla una illa atzur al bell mig dels arbres veïns que fan simplement de figurants. Aquesta sensació és especialment notable en les jacarandes dels racons perduts a les vores de les muntanyes, als bancals, que segurament foren plantades en un recelós assaig, com una mena d’exotisme futur, desconegut, per a meravellar trenta o quaranta anys després a propis i estranys. Tot açò abans que aquesta espècie es trivialitzara, que se n’abusara, en els jardins i les avingudes de les nostres contrades, per a assegurar-se dues floracions anuals que, com sol ocórrer, passaran desapercebudes per a la majoria.

Mentre escric, continua la nevada blava, desigual i pausada. L’acumulació de la neu blava que Alberti desitjava trepitjar forma un reflex del mateix color sobre l’ombra que fa l’arbre, com si tingués la propietat de convertir en espill l’obaga. I em fa pensar que Alberti, potser, no era tan vermell com volia aparentar, ni el seu camarada Miguel Hernández tan illetrat com es presentava, si sabia llegir francés i llatí. Però també cal fer artificis per a viure de les lletres, adornar-se amb màscares en aquest país on escriure sense personatge no serveix per a res. Pense en Rimbaud a qui, entre altres coses, se li encunya la frase ‘a la merda la poesia’, i que deixà d’escriure per a dedicar-se al tràfic d’armes, i alguns biògrafs especulen que si també ho feu amb esclaus. Qui sap si deixà un infern per a entrar en un altre.

Mentrestant, continua la nevassada de guspires blaves, quasi perpètua. A l’arbre les flors pengen en xanglots densos com panotxes piramidals on ressalten el toc impressionista. Són campanetes de pètals soldats que passen per moments del violeta al blavís, del blavís al turquesa, per a tornar altra vegada al morat. El blau del Regne Vegetal és tan delicat com es veu en les inflorescències del bruc, les flors labiades del romer o el vellut dels lliris. Semblant, però distint en essència, a la brillantor del blau mineral que pretén ser etern.

A la jacaranda que tinc al davant encara li pengen alguns fruits de la temporada passada. Són com castanyoles que deixà nugades a les branques com a exvots algun folklòric agraït, com closques de tortugues resseques que sostenen les llavors amb la delicada vela que les farà volar.

‘¿Es azul, tarde adelante? ¿Es lila, noche atràs?’, Alberti, el poeta de la meua adolescència a qui li dedicava un pensament de disculpa cada nit que no el podia  llegir. Ara ja puc distingir aquells equívocs dels colors, perquè he deixat de donar-los importància. És més, m’atreviria a dir que la jacaranda és tant lila com blava. Sense mitges tintes, sense ambigüitats ni poesia.

The post Vaivé appeared first on VilaWeb.