M’estire, mirant sense veure el sostre que es difumina en una boira imprecisa i és com si cada so fóra la pàgina d’un llibre. L’aire entra per la finestra duent alenades de frescor, com les llums que es filtren des del desllunat, engegant-se i apagant-se, sense cap altre ordre que no siga la necessitat dels veïns. El gos del primer beu cada nit una aigua que sembla no ser suficient. Quan acaba, raspa amb les ungles el jaç que li han dut al pati interior. L’imagine fent voltes sobre si mateix, seguint un ritual de solitud després que l’arribada del nounat el desterrara fins a aquell lloc quadrat.

El xiquet, a la nit, de tant en tant plora. Sent la mare que l’amanyaga amorosa, les primeres vegades, fins que la son li pot i acaba aixecant la veu per damunt dels planys del fill, una vegada els nervis s’han perdut. Fa setmanes que les escenes de conflicte se succeeixen entre ella i l’home. Diria que, darrerament, qualsevol moment és bo per a treure’s les nyèneres. A l’hora de dinar, a la vesprada, mentre preparen el sopar, la dona va deixant una estela de reprotxes que l’home quasi ja no es molesta a discutir. Ell ix a fumar un tabac ros i vulgar, que s’enlaira a través de la galeria i ompli l’ambient d’un contingut agre i cansat. Com a molt, l’home remuga, repeteix la mateixa paraula, una vegada i una altra, com si fos l’únic escut de dignitat amb què defensar-se dels embats d’ella, sense cap convicció. Fuma, i tal vegada es fixe en el gos com si fóra un electrodomèstic més, i l’animal, potser, li retorne la mirada fidel i foragitada.

Les nits d’un cert insomni, la remor que batega en el fons de la finca em duen a repassar mentalment la magistral arquitectura de Historia de una escalera, de Buero Vallejo, unes vegades, o Claraboia de Saramago, altres. A pesar de tot -pense que- qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència. Potser convergeixen els grinyols, els cruixits que fan els edificis quan, a la nit, conclou la dilatació i tornen en si després que la calor del dia es dissipa en la nit temperada.

El d’enfront, és un veí silenciós; més aïna, diria que és una presència, un rastre imperceptible. Com a molt, se sent, el sotrac sord si s’acosta en excés a un moble o quan abaixa la persiana infinita, a pesar que no l’he vist mai aixecar-la. És com si volgués ser tan cortés, tan polit i educat que evitara deixar cap pista de la seua existència.

Els inquilins de dalt, el nom dels quals no conec tampoc, parlen un francés atropellat, ple de deixos i sibilàncies que el fan agradós de sentir. Ell predica amb una veu rotunda, vibrant, carregada de raons, potser, ambigües. Com un gall ompli el pit amb una gran inspiració per a després deixar anar una boquera amb una ondulació idiomàtica difícil de seguir. Sembla que després de cada dicció es queda pantaixant, sense aire, per l’esforç de contenció que la nit imposa a la seua potència. Ella aprofita els lapsus que fa l’home per a respirar per a reomplir de frases curtes i matisades la corporeïtat exagerada del marit. És com si li ho dictara en codi Morse apedaçant-li el discurs que ell no ha pogut concloure.

A poqueta nit, quan han assolellat el pis durant el dia, abaixen les persianes i omplin les estances de foscor. Els agrada de mirar la televisió fins a vora les dotze, a un volum civilitzat. Després es giten. Primer, se sent el pes del marit comprimint els molls del somier com una mola enorme. Al cap d’una estona, la dona que ompli el trosset de llençol que li deu quedar.

A les nits clares, al sostre eteri de l’habitació, els estels trontollen. Se sent alguna tos incògnita, la descàrrega d’una cisterna somnolenta, una persiana que s’aixeca pregant una mica d’aire fresc, la convulsió de la bomba general de l’aigua que puja des del soterrani o les maniobres metàl·liques del camió de les escombraries. La nit es resol a poc a poc, com una successió de silencis i murmuris, amb una afabilitat hipnòtica, densa de son, de somnis íntims i secrets que, tal vegada, demà algú contarà.

The post Veïnatge appeared first on VilaWeb.