La meua família, que venia de fer voltes pel món, va arribar a Ontinyent i es va instal·lar al barri del Poble Nou. Allí van arrelar en aquesta ciutat. Anys més tard vaig nàixer jo. I allà la meua família seguia fent camí. Tinc milers de records d’infantesa en aquests carrers perquè en aquells anys vuitanta el barri, tot i que ja havia començat a patir el despoblament, encara era un cor que bategava. Jugàvem al carrer sense necessitat de vigilància adulta, a les nits d’estiu preníem la fresca a la porta de casa, compràvem qualsevol cosa que necessitàvem en els diversos comerços que encara hi quedaven, i hi havia veïnat. Veïnat per al bo i per al dolent. Però veïnat. Gairebé totes les cases estaven habitades.

Amb el temps, la població era cada vegada més envellida. Moltes de les amistats que tenia aleshores per a jugar al barri venien a visitar les seues iaies. Les seues famílies nuclears ja havien descartat d’arrelar al centre.

Quan vaig ser adulta i després d’haver viscut a València i Tolosa, el meu carrer, el de sempre, em va semblar el lloc més bonic del món per a tornar al poble. Encetat aquest segle, el barri ja era molt diferent. De tendes i cases habitades, en quedaven ben poques. Sabia que al barri li quedava molt per arribar a esdevindre allò que havia viscut a altres parts del món, però també tenia la certesa que posseïa un potencial gegant i que la vida als barris històrics atorgava un caliu especial. Així que la casa que em va veure nàixer i créixer, va veure nàixer i créixer els meus dos fills.

La diferència entre la seua infantesa i la meua és enorme. Els temps han canviat, qui ho posaria en dubte? Però allò que ja s’intuïa quan era més menuda, l’èxode cap a zones més modernes, és ara una realitat patent i difícil de revertir.

És patent perquè és una realitat material. Només cal pegar una volta pel barri. Cases enfonsades, tanques improvisades, brutícia, cablejat per façanes protegides, així com murs i cantonades convertits en urinaris improvisats en diverses ocasions festives.

És difícil de revertir perquè els factors causals són múltiples. El deute històric amb el barri és preocupant i s’accentua amb el temps quan el poder polític posa més dedicació en accions que llueixen que no en les que dignifiquen la vida del dia a dia. No diré que no s’hi ha fet res. Però tampoc no callaré que cal revertir una situació que ve de lluny i que necessita inversions racionalitzades i contundents. Sí, la responsabilitat de les persones que tenen propietats i no se’n fan càrrec és un altre factor. Ara bé, la inversió privada s’ha demostrat insuficient per a corregir la situació. Calen, per tant, inversions públiques que permeten un replantejament urbanístic i comunitari. Perquè el meu barri no és només meu, és també de totes les persones que viuen a Ontinyent. I les administracions públiques tenen el deure i la responsabilitat de tindre cura del patrimoni.

Després del to nostàlgic de l’inici del text i de la queixa que hi segueix, arriba el moment de fer política, d’explicar què proposem per a millorar la situació. Els darrers esdeveniments han posat de manifest que cal la catalogació de tots els edificis que posen en risc la seguretat a la via pública, els consegüents requeriments a les persones propietàries i el dictamen d’ordres d’execució necessàries. D’altra banda, s’ha de millorar la línia de subvencions per a la rehabilitació d’habitatges amb l’ampliació dels terminis per a la sol·licitud i la facilitació de crèdits que permeten les rehabilitacions. També cal apostar pel replantejament i actualització dels requeriments del Pla de Reforma Interior del Raval – Poble Nou per a conjugar el manteniment del patrimoni amb la viabilitat de les reformes.

A més, és prioritari continuar desenvolupant ajudes, programes i al·licients orientats a recuperar la presència de comerços en els barris històrics, ja que atraurien veïnat nou i ajudarien a revitalitzar aquestes zones. A més, per a pacificar amb èxit els carrers, les diferents actuacions han d’anar acompanyades de zones d’aparcament per al veïnat que permeten la vida al barri. Un espai idoni en aquest sentit seria el solar de l’antic Cine Pere, que podria albergar un aparcament de diverses altures, adequadament integrat en la zona, tal com va proposar fa més d’un any Compromís per Ontinyent.

La vida comunitària també és un camp d’acció clau per a la dinamització d’un barri. Si es milloren les infraestructures, però no la xarxa social, deixem coixa la situació. Les associacions veïnals són canalitzadores d’iniciatives dinamitzadores que fan barri. I per això cal tindre-les en compte i garantir la intercomunicació diària. Però, també s’han de facilitar espais de trobada a la via pública i a altres espais perquè les persones que habiten el barri puguen sentir-se part d’una comunitat.

No són receptes màgiques, ho sabem. Potser ni tan sols existeixen les receptes màgiques. Però la política ha de donar respostes. Respostes en plural. Moltes. Variades. Diverses.

Com deia, venim de lluny, però no tinc dubte que també anem lluny.

Maria Àngels Moreno Martínez · Regidora de Compromís per Ontinyent a l’Ajuntament d’Ontinyent

The post Venim de lluny appeared first on VilaWeb.