L’Església i els poders públics, lluny de dissuadir a la població dels seus errors, van alimentar les seues creences. A la pesta es van unir riuades, sequeres, males collites… La població valenciana no va escapar d’aquests infortunis.

Segons les dades del Manual de Consells i del Rebedor de Malalts de l’Hospital General, corresponent a la claveria 1600-1601 (la claveria és el llibre on es registra la recaptació dels ingressos i la distribució que se’n fa), la incidència de la pesta va ser molt greu als pobles de l’interior i la pesta fa presència a l’Hospital General a  partir de la claveria de 1601-1602.

L’any àlgid de contagi, 1605-1606, l’Hospital va experimentar la màxima ocupació del segle, ja que no s’obrien altres centres d’acolliment i aïllament de malalts. Aquell segle de profunda depressió en tots els aspectes, fase B segons la nomenclatura del professor Joan Reglà, també va afectar la Vall d’Albaida que començà la centúria amb la mateixa epidèmia de pesta que va assotar el país.

En el segle XVII van ser registrats en la borderia valenciana 18.755 xiquets, 224 dels quals procedien dels diferents pobles que componen la Vall:

1. 117 xiquets, de 1600-1650
2. 107 xiquets, de 1651-1700

I la distribució per pobles:

Per dècades la distribució fou la següent:

La primera dècada registra pocs ingressos de xiquets procedents de la Vall. Recordem que la mort s’encarregava de la regulació. La distribució per dècades, en general, no presenta pics acusats, a excepció de la quarta dècada, amb 33 xiquets.

El nombre de xiquets procedents de la Vall registrats en la inclusa de València per mesos, va ser el següent:

El comportament demogràfic, en general, d’aquests segles cal associar-lo a un factor important, el de tipus religiós. L’Església no impartia benediccions nupcials en temps de Quaresma i Advent, i prohibia les relacions sexuals en aquests períodes per ser temps d’austeritat. De la lectura d’aquest quadre es desprén que en aquest món de l’expòsit no hi ha temps prohibits ni per a la concepció ni per a l’abandó, com demostra que els dos mesos àlgids coincideixen amb els mesos dels solsticis de desembre i juny. Si les dones eviten de parir en els mesos de més calor, pels problemes que implica, en aquest món de la il·legitimitat o de la fam, amb les  xifres a la mà, no era un factor determinant.

Els bords de la Vall d’Albaida, com els de la resta del país, no tindrien llinatge, ni cognom propi, la qual cosa equivalia a no ser ningú de cara a la societat on moltes portes se’ls tancaven i algunes professions escapaven de les seues possibilitats.

De marginat per naixement, es passava a ser-ho també professionalment, convertint-se durant segles en un estigma difícil de superar. A l’abandonament i la vergonya, s’afegia un menyspreu social tan injust com cruel. I, en ocasions, passava als fills dels fills en forma de cognom, malnom i així figura en algú registre dels Quinque  Libri: “el 27 de juliol de 1630… vicari d’Albayda, bategí a Antonio fill de Vicent de la borda i Ysabel Mercado…”.

Ser bord, expòsit, incluser, hospicià… era un estigma difícil de  superar.

The post Xiquets valldalbaidins cap a la inclusa, segle XVII (1) appeared first on VilaWeb.