Curs 1963-1964 (2)

Quan vaig arribar al seminari de Montcada, n’hi havia construïts dos pavellons. Les excavacions per al tercer estaven acabades de fer i a punt de posar els fonaments. Les obres per a la construcció van durar exactament tres cursos. Ho recorde molt bé perquè quan vam començar quart de batxiller —allí déiem de llatí— i el vam estrenar vam passar a tindre habitació individual amb armaris encastats, pila i espill, però sense calefacció; cadascú portava l’estufa de casa així com el flexo amb bombeta blava. Era una habitació senzilla amb un llit, una taula, una cadira i una paperera. Cada setmana la netejàvem nosaltres mateix amb una granera, i deixàvem la brutícia al corredor. Les dones encarregades de la neteja diària d’aules, corredors, dutxes i vàters la recollien i ho deixaven tot com una patena.

Eixe tercer pavelló, molt modern per a l’època, tenia a la planta baixa les aules com en els altres dos. Cridava l’atenció que les parets que queien al llarguíssim corredor eren de vidre des de terra fins al sostre. Hi devia haver unes deu aules en total, una a continuació de l’altra, i també biblioteques de comunitat, sales de jocs (ping-pong, escacs, etc.) de manera que qui hi accedia des de l’entrada feia una desfilada de models que servia de distracció als qui a les aules rebien la lliçó. Però això no passava sovint. Dels tres pavellons, el tercer era el més pròxim a les vies del trenet elèctric de la línia València-Bétera, que tenia una estació a l’altura del seminari amb el mateix nom. Crec que eixe pavelló i el central actualment els té arrendats la Universitat CEU-San Pablo.

Tornant al curs 1963-64, aquell primer i els dos següents vam veure com naixia, creixia i es desenvolupava aquell tercer pavelló —la nostra casa futura— amb un moviment incessant d’obrers, grues, camions, biguetes, rajoles, etc., sobretot en eixir als patis al descans o a les hores de l’esport després de dinar. Tot i tindre-ho prohibit, ja cap al final de les obres, els diumenges o algun festiu, féiem alguna incursió a explorar l’avanç del nou edifici: simple curiositat d’adolescents. Volíem veure in situ el look i la grandària de les noves habitacions individuals.

Com hom pot imaginar sense alumnes i sense professors, el relat d’un internat no avança, no hi ha història. Pel que fa als professors, afortunadament recorde molt bé els d´eixe primer curs i vull preservar de l’oblit els seus noms. Van ser Modesto Guanter (religio, ‘duabus horis in hebdomada’, és a dir, dues hores a la setmana), Francisco Luís Marco (lingua latina, cinc hores), Antonio Richart (lingua hispanica, sis hores), Jaime Marco (geographia hispanica, sis hores ), Moisés Sánchez (mathesis, sis hores), Emilio Aparicio (educatio politica, una hora), José Hilarión Verdú (delineatio, tres hores), Miguel Payá (exercitia  gymnastica, tres hores) i Eduardo Soler (musica et cantus, dues hores). La seua característica comuna és que quasi tots eren capellans; amb sotana, és clar, molt preparats per a impartir les matèries que ens ensenyaven dia a dia, ja que a més d’haver fet la carrera d’estudis eclesiàstics tenien altres llicenciatures o doctorats obtinguts a universitats espanyoles o estrangeres, segons les necessitats, en països com ara Bèlgica (Lovaina), França, Alemanya i Itàlia. El rector Rodilla decidia el nomenament dels superiors i dels professors amb el vistiplau dels qui ja eren superiors o professors. Per al nomenament es valorava la formació, el nivell intel·lectual i la personalitat.  El rector del Seminari menor era Manuel Guillén.

Els professors venien cada dia de fora, bé de València o dels pobles del voltant, feien les classes i desapareixien. No hi havia cap altre contacte amb ells, ni tampoc hi havia temps per a aclarir dubtes. Cada curs, i a vegades secció —actualment en diríem ‘grup’—, tenia els seus professors, alguns dels quals els teníem diversos anys. Eixe primer curs no vam tindre temps per a batejar-los amb els malnoms que tots els internats posen a molts dels seus membres. Temps hi hauria els cursos següents per a fer-ho. De tota manera, alguns ja estaven batejats des de feia anys, així que els malnoms es transmetien de curs en curs.

Pel que fa als superiors i directors espirituals, els podíem reconéixer per la indumentària característica: el balandram. Veure un superior amb balandram per un corredor amb poca llum se m’antoixava el fantasma Belfegor per alguna sala del Louvre. En la meua època (1963-1969) els superiors del Seminari Menor eren Miguel Payá Andrés, Andrés López Vázquez, Luís Boix, Santiago Domingo, Salvador García Díaz, José Bernia, José Sambartolomé, José Escorihuela, Pascual Ventura, i José M. Monzó. No els vaig tindre tots però els coneixia tan bé com les alineacions dels jugadors de futbol de primera divisió d’aquells anys. I no sols els del Menor, també coneixia els superiors del Major com Salvador Castellote i Ramon Gascó. A més a més, tinc fotografies on jo aparesc reforçant l’alineació de l’equip dels superiors, de porter, en partits d’alumnes contra professors, una o dues vegades al curs. Els Directors espirituals de l’època eren Modesto Guanter, Antonio Lagarda i Jesús Marqués, dedicats simplement a l’orientació  espiritual dels alumnes: no els véiem en cap altre lloc.

Un detall important pel que fa als directors espirituals: no hi havia cap mena d’assetjament perquè et confessares amb el  director espiritual de la  teua comunitat (dos cursos: 1r i 2n, per exemple). Hi havia llibertat d’elecció entre molts altres. No hi havia control de si prenien la comunió o no, o de la freqüència amb què ho feies. En poques paraules: no hi havia cap mena de coacció en les pràctiques de pietat. Ara resulta molt bonic de contar-ho, però els primers anys de la dècada dels seixanta eren molt diferents dels del final. La prohibició de la píndola, el She Loves You dels Beatles, les dues bombes atòmiques que van caure al mar a Palomares, el referèndum del Vota Sí de Franco, la Guerra dels Sis Dies, la irrupció de la minifaldilla, Sandie Shaw cantant descalça el Puppets on a String, l’aparició dels hippies, els assassinats de Martin Luther King i de Robert Kennedy, l’Apolo XI i l’home a la Lluna i el Festival de Woodstock són fragments de la pel·lícula dels qui vam viure aquella dècada amb ulls i vestit d’adolescents.

Els cursos es dividien en dos semestres. El primer semestre d’aquell curs 1963-64 va començar  l’1 de setembre, diumenge, amb el ‘alumnorum  ingressus’ i va acabar el 23 de desembre quan ‘incipiunt feriae temporis natalis’. Hi havia un calendari que encara conserve que se seguia al peu de la lletra; mes a mes, dia a dia: vull dir amb això que no s’improvisava absolutament res. Anys després, a la universitat, vaig trobar a faltar aquella organització quan vaig descobrir que les vacances de Nadal a la meua facultat començaven el dia de la Immaculada.

En aquell temps hi havia exàmens escrits i orals. Recorde que quan s’acostava  l’hivern de 1963 feia molt de fred en la superaula de la secció A, la meua, del final del pavelló central. Els dies d’exàmens orals teníem moltes hores d’estudi, i mentre estudiàvem ens cridaven cada dia d’un en un per matèries. Com que els exàmens es feien a l’aula de la secció B, tots els alumnes de les dues seccions, seixanta-sis xiquets, ens ajuntàvem a la superaula de la secció A: quants més n’érem, més calor humà teníem. Ah, no era permés l’ús de bufandes! No recorde si podíem dur guants: de tota manera jo no en tenia. Educació espartana nua i crua, sense cap mena de melindros ni edulcoracions. Jo recordava com de calentet que estava a casa a la vora del foc.

En les llargues vacances de Nadal del 1963, els alumnes de tots els cursos de la Vall d’Albaida ens vam reunir a Bocairent un dia i vam visitar aquell poble encisador. En eixa primera visita em va cridar l’atenció que tots els seus habitants anaven enrotllats amb mantes. Als anys setanta, ja a l’institut d’Albaida, l’estampa es repetiria: els alumnes que venien d´aquell poble en els autobusos de La Concepción venien enrotllats de la mateixa manera i sols els en podíem veure els ulls. En aquelles vacances vaig llegir La perla de John Steinbeck i Viaje a la Alcarria de Camilo José Cela, recomanats per don Miguel Payá, el meu superior; res de lectures piadoses ni vides de sants. Amb eixos llibres va començar la formació de la meua biblioteca.

El segon semestre començava l’1 de febrer i acabava el 22  de juny; el 12 de juny tenien lloc les ‘ultima schola et examina scripta in Seminario Majore et Minore’, és a dir, últim dia de classes, i a continuació teníem tres dies d’exàmens escrits. Encara ronda pel meu cap la locució festiva ‘Prima non datur et ultima dispensatur’, amb què els estudiants reivindicàvem que la primera classe i l’última del curs no es feien, o que es devien dispensar. Potser era una frase que venia de les primeres universitats. Els exàmens orals començaven el 15. Si feies 4t o 6é (Seminari Menor) tenies exàmens de revàlida.  També hi havia exàmens de revàlida al Seminari Major: en 2n de Filosofia (Examen de madurez de Filosofía) i en 4t de Teologia (Examen General de Teologia). Ningú no s’estalviava les revàlides, obligatòries per a passar de curs; ara crec que en diuen ‘promocionar’. El 23 tenien lloc els exàmens d’ingrés dels nous alumnes que començaven 1r al setembre. Tot estava molt organitzat. Sense una bona organització, una superestructura com l’Església no podria funcionar. Ni l’Església, ni l’Estat, ni el Seminari, ni una escola.

Si algú es pregunta el motiu pel qual no teníem classe al gener, jo diria que era pel fred que feia aleshores: no hi havia calefacció central, així que millor cadascú a sa casa. De qualsevol manera el curs durava nou mesos, com ara. Ah, pel que fa a la calefacció, tampoc no n’hi havia de cap mena a les aules de les escoles de primària de la meua infantesa i vam sobreviure. Estàvem acostumats al fred i no ens queixàvem mai. O almenys jo no recorde eixe detall.

Els primers cursos no teníem ni vacances de Pasqua. Però als components de la Schola Cantorum, dirigida per don Santiago Sansaloni (1923-2008), catedràtic del Conservatori Superior de Música de València, ens van donar uns dies de permís per a anar a casa després de cantar el ‘Amicus meus’, ‘Caligaverunt oculi mei’ i altres responsoris de Tomás Luis de Victoria (1548-1611) a la catedral de València mentre l’arquebisbe don Marcelino Olaechea (1946-66) celebrava els oficis de Setmana Santa.

Acadèmicament, tot i que no m’esforçava al màxim, mirava de reüll des de la rereguarda, donada la meua posició per l’ordre alfabètic a l’aula, i observava atentament els moviments dels qui hi destacaven: Vicente Pascual Bodí (de Bocairent), vuit matrícules d´honor; Jesús Marcial Conill Sancho (de Betxí), set; César Buendía Romero (de Montcada), sis, Facundo Chambó Puchades (d’Algemesí), sis; Ángel Manuel Ferrer Corbín (de Setaigües), cinc; etc. Jo sols en vaig traure una eixe curs. Calia espavilar, mirar què feien els qui anaven per davant i no enjogassar-me més del compte amb els qui anaven per darrere. Ai, però una cosa era dir-ho i una altra fer-ho.

Els anys següents vaig tindre temps de comprovar que les matrícules d’honor no queien del cel i que els qui en treien posaven els colzes damunt dels pupitres més hores que no jo. Els qui anaven per davant de mi eren tots molt bons xicons i molt estudiosos. A més d’estudiar, sabien fer més coses. Jo em fixava, per exemple, en Ferrer Corbín que era capaç de formar un conjunt musical i indicar a cadascú quin instrument havia de tocar, com fer-ho i mesclar veus. O Buendía Romero, un sant en vida, que escrivia poemes i me’n va dedicar un que deia ‘Entre las oscuras rocas y los verde helechos, ¿amigo, por qué no vienes? Siento que no te siento,  etc.’ On s’havien pogut ensenyar tot això? Jo no destacava en res, ni a pegar puntellons al baló! També hi vaig aprendre prompte coses més sofisticades com la ironia de Facundo Chambó, que satiritzava i es burlava d’un  poema d’un altre poeta del curs, Francisco Fernández Martí, amb uns versos que deien: ‘Quédense mis ojos fijos en esa cara tan pura, quédense mis ojos fijos en esa cara tan dura’. Facundo Chambó era l’únic que damunt del típic guardapols a ratlles blaves que vestíem per a les classes, duia uns punyets com els dels oficinistes dels anys cinquanta, però no duia la visera típica: hauria cridat massa l’atenció dels altres. Hi havia gent que era capaç d’adaptar un capítol del Lazarillo de Tormes i fer un sketch repartint papers a altres alumnes per a fer una representació teatral enfront dels altres cursos.

Un dels records que tinc d’eixe primer curs és la notícia de l’assassinat del president nord-americà John F. Kennedy quan ja feia fred; i també la mort de Pandit Nehru, primer ministre de l’Índia, cap al final del primer curs. El meu avi Tomeu ‘el de les vaques’ també es va morir a final d’eixe curs, però no em van dir res per no destorbar-me, ja que era en època d’exàmens. En els primers cursos no véiem molt la televisió. Ni tampoc llegíem la premsa, excepte Eusebio Molina Molina (de la Canyada), que era molt bo en geografia: sabia on estaven tots els països del món en un mapa mut; de fet era l’únic a qui el Dr. Marco Baidal li posava nota; a la resta, aprovat simplement o suspés. De les notícies ens n’assabentàvem a través dels altaveus del menjador.

Recorde d´eixos anys que Josep Vicent Ferre Domínguez (de Bocairent), fins fa no molt alcalde del seu poble,  i que anava uns cursos per darrere meu, ens donava els resultats dels partits de la lliga de futbol de primera i segona divisió també pels altaveus del menjador. Sense que el superior ho sabera, un grupet d’amics féiem una travessa amb una selecció d’equips de primera divisió i pels altaveus del menjador ens assabentàvem de si ens l’havíem encertada. El preu de l’aposta era una pesseta. A principis dels anys vuitanta vaig retrobar Ferre a Alcoi: ell feia classes de Filosofía a l’IES Pare Vitòria, i jo anglés a l’IES Cotes Baixes.