Felicitat

Mon pare ha parlat molt poques vegades del seu propi progenitor. Durant tota la vida ha guardat un silenci sobre la seua infantesa que, en algun aspecte, a mi m’ha semblat curatiu. Hom podia pensar que l’absència de comentaris en aquest sentit potser fóra a causa del poc de temps que van compartir, ja que l’avi morí quan mon pare només tenia vuit anys. Per això, pense que, possiblement, el xiquet hagué de construir un silenci que li permetera de sobreviure en un temps de pors i necessitats extremes.

Malgrat l’orgull d’haver sigut fill d’un home culte i lluitador, cabal i altruista, el reconeixement envers el pare l’hagué de tancar amb pany i clau i deixar-lo volar amb el mateix fum que cremà els llibres i els papers que, aleshores, tenien en casa per por d’allò que poguera vindre.

Poc després de nàixer mon pare, l’avi va ser jutjat i empresonat a la Model de València. Allà hi passaria uns quants anys. D’aquells temps penosos, una vegada vaig sentir contar a mon pare el que sembla una de les poques concessions de la seua emotiva memòria. Relatà com en una ocasió ell i sa mare visitaren la presó. Davant el requeriment del funcionari perquè els familiars s’acostaren als presos, sa mare l’aüssà enfront dels barrots perquè el pare poguera besar el fill que creixia pràcticament desconegut. Quan la mare el baixà, el fill duia amagat al calcetí un paperet doblegat amb unes paraules escrites per a ella.

Però després de la presó vingué el desterrament fora de la província, en una mena de benèvola commutació per no acumular delictes de sang. Un allunyament tan i tan ferm que aquell pare mai no pogué visitar la família, ni quan el fill presentà els primers símptomes de la miserable tuberculosi.

El silenci, doncs, sempre ha rodejat l’avi Joan. Va ser després de molts anys que vaig poder sentir la seua veu escrita en alguns articles que havia publicat quan encara era prou jove. Seguint-li la pista vaig estar regirant uns dies d’estiu en l’Hemeroteca de València fins a rescatar aquells escrits. El dia que vaig dur aquests papers a casa, mon pare no digué res, ni tan sols mostrà curiositat. Quedava tan lluny aquell temps de misèria i les defenses del silenci tenien uns fonaments tan ben construïts! Això no obstant, jo els vaig deixar damunt de la taula i un dia ma mare em contà que més tard veié mon pare eixugar-se els ulls amb el mocador quan llegia, sol i invisible, els papers.

Ell mateix deia que acabat l’exili, l’avi tornà a casa després d’un llarg viatge. La família baixà a l’estació de tren per a esperar-lo. Per a mon pare era un desconegut i sembla que el va rebre amb fredor. Quan arribaren a casa l’home preguntà ‘Quina hora deu ser?’, com si volguera ubicar-se en aquell dia ple d’emocions. El fill, sense pensar-s’ho, sense cap rellotge a la vista, inspirat -potser- per la felicitat, improvisà una resposta rapidíssima: ‘les cinc’ -digué. I en aquell mateix moment, mentre encara ressonava l’última síl·laba, en el campanar sonaren cinc campanades tan precises i clares com mai més tornaren a sentir-se. Tots rigueren plegats d’aquella excepcional sincronia. És de les poques coses que també li he sentit contar a mon pare sobre la seua infantesa. I quan ho fa, es nota que és una mena de conquesta, el record d’uns segons d’absoluta felicitat.

Aquella mateixa matinada, l’avi morí de sobte. Sembla que havia sigut massa felicitat per a un cor que no hi estava acostumat.