28.08.2015 - 11:31
Esta setmana s’ha produït un fet insòlit en la democràcia recent. El govern d’Espanya ha presentat al Congrés uns Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) la darrera setmana d’agost, quan gran part de la ciutadania encara es troba desconnectada pel període vacacional, i a més a més, a tres mesos i escaig d’unes eleccions generals que es preveuen de canvi.
Així doncs, d’entrada, estos pressupostos vénen precedits de dues intencions ocultes: d’una banda, amagar-ne el contingut per tal d’impedir un debat que erosione el govern de cara a la imminent convocatòria electoral, i de l’altra, aprovar-los amb la intenció de dificultar la tasca d’un possible govern de caire progressista després dels comicis, que se celebraran previsiblement al mes de desembre.
Però més enllà de les formes que caracteritzen al PP, si entrem a analitzar el contingut dels pressupostos, trobarem la raó per la qual s’intenta d’amagar-lo, per més que el ministre Montoro insistisca a repetir que són ‘los más sociales de la democracia’. En termes generals, són uns pressupostos que aprofundeixen en les retallades a l’Estat del Benestar, en la recentralització i l’atac a l’autonomia del poble valencià, en la falta de polítiques actives d’ocupació, així com en la manca de foment de la Recerca, el Desenvolupament i la Innovació, eines que sens dubte són cabdals per al nostre futur.
Si ens centrem en un enfocament des de la perspectiva valenciana, les dades tornen a ser demolidores: seguim sent la comunitat autònoma més maltractada de tot l’Estat. Som un 12% més pobres que la mitjana espanyola i paguem com si fórem un 12% més rics, la qual cosa significa que som l’única comunitat autònoma que, sent més pobra que la mitjana de les autonomies, paga a la caixa comuna.
En què es tradueixen aquestes dades? Doncs bé, esta situació de marginació financera que patim els valencians té com a conseqüència que la Generalitat, institució d’autogovern del poble valencià que té transferides les competències en matèria de sanitat, educació, dependència, promoció econòmica i altres, no pot fer front ni tan sols al pagament del 85% de la sanitat i l’educació, per la qual cosa els nostres serveis públics estan greument devaluats, la possibilitat d’incidir sobre l’economia real amb mesures d’estímul és pràcticament nul·la i el deute de la Generalitat augmenta any rere any de manera estratosfèrica.
A més a més, si analitzem la inversió pública de l’Estat pel que fa a les infraestructures valencianes, la injustícia és encara més flagrant: tot i que som el 10’7% de la població de l’Estat, rebem el 5’17% d’inversions, és a dir, la meitat del que ens correspondria. En eixe sentit, un exemple ben gràfic és el tren Xàtiva-Ontinyent-Alcoi. El 2009 es va signar un protocol de col·laboració entre la Generalitat i el Ministeri de Foment pel qual este es comprometia a invertir 60 milions d’euros per a la modernització de la línia. Per contra, enguany el Ministeri torna a pressupostar els 100.000 euros de rigor que ni tan sols acaben materialitzant-se. En eixe sentit, des de Compromís hem presentat esmenes a través del nostre diputat al Congrés, Joan Baldoví, demanant una inversió de 40 milions d’euros per a la línia de tren, perquè la considerem necessària per una millor connexió entre les comarques, que pot aportar beneficis socioeconòmics a favor de les persones que ací vivim i facilitat a l’hora de desplaçar-nos a València, especialment als estudiants que en fem ús.
De nou, la Vall d’Albaida continua oblidada pel govern d’Espanya. I el mateix podem dir de la connexió inexistent entre Gandia, Oliva i Dénia, de les també inexistents rodalies de Castelló, o de la connexió ferroviària Alcoi-Alacant, la qual seria estratègica per a les Comarques Centrals. Des de Compromís hem treballat amb els diferents col·lectius comarcals (l’Alcoià, Comtat…) per aportar estes esmenes a uns pressupostos que són, en definitiva, un insult permanent al Poble Valencià, cosa que ja ocorria amb els governs del PSOE i que ara el PP s’ha encarregat d’agreujar.
En resum, el bipartidisme centralista és un mal negoci per al benestar de les persones que vivim a la nostra terra, i cada dia som més els qui estem farts d’ofrenar noves glòries a canvi de res, perquè com diria Ovidi Montllor, ‘ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer’.
