La comarcalització: entre el desig, la poca espenta i la necessitat

Dissabte passat vam estar en la festa de la Magdalena. Després del sopar va arribar el moment de la xarraeta i el gintònic. O els gintònics, encara que res ja no és com en els primers anys d’aquell sarau, quan érem jóvens i ens havien de separar a la força de la barra perquè ja s’havia fet quina hora i havien d’endur-se-la de la plaça.

El cas no és eixe. La qüestió és que la conversa va començar -no sé per què- al voltant de la comarcalització del País Valencià, una cosa que el meu contertulià defenia i sobre la qual jo mirava de confirmar-li que alguna cosa s’estava movent, dins l’estreta legalitat que permeten la Constitució espanyola i la seua força de xoc en forma de jutges. Coincidíem a valorar positivament l’estructuració en comarques i regions (com ara la de Comarques Centrals) mentre li explicava que feia l’efecte que el Consell s’ho estava agafant amb un mínim interés.

L’endemà no tenia ressaca -ni motiu per a tindre’n-, però dilluns sí que n’hi hagué per a tindre un cert malestar, en llegir que la vice-presidenta Mónica Oltra visitava ‘els municipis alacantins d’Ibi i Castalla’. Alacantins… Ho deia una informació del propi Consell. Al cap de 2 anys, el servei de premsa del Consell encara no sap geografia política de comarques i s’aferra a la província. Mala barraca.

Més encara. A la Diputació de València han decidit que al territori que gestionen no li diran ‘província de València’ -i me n’alegre-, però l’alternativa d’ara no soluciona l’amputació: ara són ‘les comarques valencianes’, com si l’Alcoià o l’Alcalatén no en foren. S’entén que la solució és complicada, o fins i tot diria que no n’hi ha si volem posar noms nostres a estructures polítiques forasteres. O siga, que no traurem la cua del forat fins que no ens en desfem.