La trilogia de Dolores Redondo

  • Recomanació de la Biblioteca Pública d'Aielo de Malferit

VilaWeb
Mariló Sanz
23.04.2017 - 11:09
Actualització: 23.04.2017 - 13:09

‘El guardián invisible’, la primera novel·la de la trilogia de Dolores Redondo, és una impactant novel·la negra que barreja amb originalitat i bon criteri aspectes mítics i llegendaris, racionals i científics. Tenia ganes de llegir-la, aquesta i les dues que segueixen: ‘Legado en los huesos’ i ‘Ofrenda a la tormenta’.

Parle de les tres en general perquè l’esquema es repeteix en totes. El millor per a llegir-les és no estar condicionat buscant alguna cosa en concret, no és mitologia solament ni és sols novel·la negra. És un error agafar un llibre amb moltes expectatives, perquè aleshores generalment defrauda.

Les tres novel·les mostren les dues vessants de la vida de la protagonista Amaia: la professional i la personal, vinculades al món rural. Pàgina a pàgina trobem la jove inspectora ben preparada professionalment que viu a Pamplona però es nascuda a la vall de Baztan, concretament a Elizondo. I les dues vessants s’ajunten perquè precisament per ser de la localitat on troben el primer assassinat li donen la investigació del cas. Qui millor per resoldre’l que ella? Amaia és coneixedora de la zona.

Al llarg de la trilogia es mostra, per una banda, la part professional de la protagonista. En aquesta faceta de treball Amaia és una dona forta, contundent i objectiva, fins i tot de vegades és distant i altiva. Amb un estil directe, l’autora va desenvolupant la resolució dels casos que se succeeixen en una ambient fosc, humit, molt propici per al tema com són els voltants del riu Baztan. I ho fa amb tant detall i minuciositat que recorda les sèries que proliferen hui en dia a la televisió, casos criminals on s’ajunten víctimes i inspectors de policia, jutges, forenses fent autòpsies i donant pistes… per la qual cosa el tema no resulta cap novetat. És l’única part negativa, el fet que siga un contingut molt utilitzat en pantalla i potser el lector pot sentir que està saturat amb la mateixa temàtica.

Així i tot, cal destacar que a diferència del que poden ser les sèries televisives, en aquest cas es gaudeix amb un text perfectament relatat, donant les pistes adequades i dosificades de manera que el lector pot seguir i especular, embolicant-lo en una intriga que el porta a voler saber què passa i alhora incitant-lo a especular amb la inspectora sobre el perquè o qui és el culpable, com si es tractés d’un col·laborador més.

La vida professional, tan minuciosament explicada, es complementa paral·lelament amb la vida fora de la feina: la vida personal. Així podem llegir també sobre els familiars d’Amaia al poble: la seua relació amb les germanes amb ingredients com els rancors i les enveges entre elles, l’acusació d’una responsabilitat no complida i el record amarg d’una mare. Una dura i turmentosa experiència infantil persegueix la inspectora com un fantasma. Fins arribar al poble, aquell succés dormia al subconscient però en arribar a la casa familiar el fantasma es desperta. La inspectora viu amb por i ha de lluitar per desprendre’s de l’angoixa que arrossega.

Sortosament, la inspectora té un marit perfecte que l’estima amb devoció i és el muscle on es recolza cada dia. És amb la seua companyia quan es mostra diferent de la faceta dura d’inspectora, és quan apareix la faceta més humana i no la superwoman que vol ser quan treballa. A casa es mostra fràgil, vulnerable, totalment depenent del marit que la consenteix i la protegeix, i al qual necessita. Amaia també troba ajuda en la tia Engrasi, una dona culta amb estudis de psicologia que, com Amaia, volia fugir del poble però hi acabà arrossegada per les arrels.

La zona de Baztan és prolífica en bruixes i llegendes, en mites màgics increibles, en éssers misteriosos que apareixen i desapareixen. L’autora inclou aquest apartat com a fons d’escenari i a més a més li atorga importància en la trama. Hi ha qui dirà que la part mitològica sobra, són els qui busquen la simple novel·la negra. Incloent aquestes històries misterioses, Dolores Redondo s’ha limitat a mostrar un teló de fons per envoltar la trama i ho ha fet amb mestria. No és simplement contar tot allò que es contava en el passat. El passat està present i forma part de l’entramat novel·lesc. A mi m’agraden les històries i les tradicions, independentment que hi crega o no. En general, m’agraden perquè formen part nostra i d’allò que pensaven els nostres avantpassats. Dolores Redondo en rescata tot un arsenal.

M’agrada que l’acció estiga situada en un lloc real fàcilment identificable: al meu parer la fa més creïble. El paisatge és un protagonista més, tant com ho és Basajaun, Tarttalo o Inguma, els éssers mitològics que envolten la trama d’aquesta triple història.

No conec la regió, però en acabar de llegir els llibres he sentit que he passejat per aquella vall i imagine que he anat a Elizondo i he trepitjat el seu bosc humit i verd sota una pluja constant que m’ha acabat xopant. Ho he imaginat com si fos real i jo haguera estat present en cada decorat.

Partint del fet que no llig molta novel·la negra, he d’admetre que la lectura d’aquesta trilogia completa arrossega, la intriga atrapa, una vegada encetada no pots parar-la. Està ben escrita, és dinàmica i àgil. El relat distribuït en capítols curts fa la lectura més lleugera.

I com no? Potser hi ha mancances, possiblement… Quan faig una lectura amb deteniment analitzant cada detall sempre hi ha aspectes que canviaria, alguns directament no els escriuria, n’hi ha altres en què note que caldria aprofundir… però avaluant la totalitat, el conjunt de les tres novel·les es mereixen la categoria d’estrella atorgada per la majoria dels qui l’han llegida.

Una fama que ha fet que, només eixir el primer llibre, s’escampara a nombrosos països i arribara a mans d’un reconegut productor cinematogràfic que ja n’està preparant les pel·lícules.

Una fama també que li ha arribat inesperadament a la vall de Baztan. Perquè una cosa és clara: la trilogia és una invitació a viatjar-hi. És una temptació clara. I conseqüentment la zona està explotant turísticament l’èxit de les novel·les. Hi ha una ruta literària dirigida i explicada que mostra les cases i els paratges on es desenvolupen les novel·les i que passa pel cementeri, per la casa familiar, la comissaria de policia, pel bar Txokoto, per la pedra de Botil Harri o l’obrador. És una ruta que corrobora com encara hi són presents totes les històries de tradició oral. Una ruta que demostra que Baztan és una zona màgica i preciosa per on sembla que el temps no ha passat.

 

Veure recomanacions antigues

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any