Pensar ‘la evangelización’ o l’evangelització?

El dia 11 passat començà un curs de formació permanent per als capellans valencians, organitzat per la Facultat de Teologia de València (amb la pàgina web únicament i exclusivament en castellà!) amb el títol: ‘Pensar la evangelización’. El curs, amb tres sessions el mes de gener (11, 18 i 25) i quatre més el de febrer (1, 8, 15 i 22), vol respondre al reote que l’Església té per tal de portar la Bona Nova a la nostra societat. Certament que és important que l’Església Valenciana, com ha recordat tantes vegades el papa Francesc, siga capaç d’escampar la Bona Nova del Regne als hòmens i a les dones del nostre temps. I per això cal pensar com fer realitat eixa nova evangelització, que recau sobretot (però no només) en els capellans.

De totes les sessions d’aquest curs, m’ha cridat l’atenció la que tindrà lloc el 8 de febrer, centrada en la figura del Germà Carles de Foucauld, de qui es va commemorar el primer centenari de la seua mort l’1 de desembre passat. En aquesta sessió, que tindrà com a centre la figura i l’obra d’aquest Germanet de Jesús, els participants d’aquest curs volen veure ‘qué puede aportar a la misión evangelizadora’ el G. Carles.

Caldria recordar que el G. Carles es va fer present en un poble i en una cultura que no eren les seues i que va saber acollir i estimar aquestes realitats, cosa que va fer que no se sentira estrany en aquella terra. De fet, el perfil de la seua vida, publicat pel portal del Vaticà (cinquè paràgraf d’aquest text) subratllava aquest amor del G. Carles per la terra que l’acollia, ja que va voler ‘cridar l’Evangeli amb la seua vida, en un gran respecte de la cultura i la fe d’aquells enmig dels quals ell va viure’.

I és que el G. Carles va respectar i estimar la cultura i la fe dels hòmens i les dones del desert, amb els quals compartí la vida. Però l’Església Diocesana de València, fins quan viurà al marge de la cultura del Poble que ha de servir i a qui ha de portar l’Evangeli?

També m’ha cridat l’atenció la sessió de l’1 de febrer, que tractarà ‘La necesaria inculturación de la fe en nuestro mundo’. Segurament, ja que és un curs que organitza la Facultat de Teologia de València, hauria estat més apropiat parlar de la inculturació de la fe en la societat valenciana, que és precisament on l’Evangeli s’hauria d’encarnar. Perquè la fe s’ha inculturat al Japó, a Chiapas (ho vam veure en els cants i les lectures en llengües indígenes en el viatge del papa), a Portugal i a Zimbabwe. Però desgraciadament, en ple segle XXI, després de més de 50 anys del Vaticà II, la fe i l’Evangeli continuen sense encarnar-se en la llengua dels valencians.

És veritat que en l’assemblea diocesana del 15 d’octubre passat, celebrada a la catedral de València, s’aprovà una proposta, la 107, que demanava ‘fomentar l’ús del valencià en la litúrgia com a mitjà d’evangelització’ i per això mateix ‘l’edició dels llibres litúrgics en valencià’. Per això, l’evangelització a la diòcesi de València tindrà en compte la nostra llengua, o com ha passat sempre (amb alguna honrosa excepció) continuarà menyspreant als temples la llengua dels valencians?

Caldria que els nostres bisbes i els nostres capellans recordaren les paraules del bon papa Joan XXIII, quan el 13 de novembre de 1960, al final de la missa eslavobizantina, digué: ‘Cap bellesa no és comparable amb la multiplicitat de ritus, llengües, imatges i símbols que constitueix la riquesa de la litúrgia” (segon paràgraf del punt IGLESIA UNA). I malgrat aquestes paraules del papa Joan, l’Església Valenciana continua evangelitzant els cristians valencians com si fórem madrilenys o toledans. Prescindint i marginant la nostra llengua.