Volar del niu, no de l’arbre

Són les huit del matí… ja fa uns minuts que ha sonat el despertador, no saps massa bé per a què, però ho ha fet, i els teus ulls miren cap a l’infinit, fent una primera parada al llum de l’habitació i una segona en la realitat de veure passar un dia més ta mare pel corredor… i que ella et veu a tu.

T’alces, perquè t’has d’alçar, com ahir, com demà… buscant que un bon dia les ganes que la situació canvie guanyen la partida al desànim, a la monotonia, a la resignació. I d’esta manera t’entusiasmes cada vegada que una entrevista laboral se’t presenta, acudint a la cita repassant tots els cartells de lloguer (dels de venda no en fas ni cas, s’ha de ser realista) que t’apareixen al camí, pensant si la ubicació t’és idònia o no, si serà gran, si tindrà garatge…

– Com ha anat?

-Bé pare, que ja cridaran…

Un altre dia passat, una altra nit sense pressa per l’arribada de l’endemà.

Després de cinc anys vivint separat dels  pares -que no emancipat- tornar a Ontinyent té un sabor agredolç que no tarda gens a convertir-se en agre. A l’alegria de tornar a xafar els seus carrers, trobar-se amb la seua gent, veure més a sovint amics i familiars, participar més activament en associacions… es contraposa la realitat que tots els dies no són festa, que la cartera no et deixa que cada dia siga diumenge, i que el dilluns torna cada setmana per recordar-te que tu no eres tu, sinó que t’acompanya la ‘circumstància’, la circumstància de dependre econòmicament dels pares, aquells que cada vegada més, veus que ja han fet massa per tu, que cada vegada més, sents ser una càrrega que no mereixen i que tu no vols ser.

Vivendes? Un fum. Treball? De fum.

La premissa major, el treball, condiciona que la menor, el fet d’emancipar-se a Ontinyent, es veja cada vegada més llunyana i que la resignació d’haver de viure lluny d’esta Vall vaja apoderant-se de tu.

Una ciutat dormitori, on la indústria i els industrials sembla que fa temps que dormen… una ciutat que no desperta, una joventut que no té hora per a despertar-se…

Amb estes circumstàncies, qui pot emancipar-se? Semblarà una paradoxa però amb esta situació, de qui haurem d’emancipar-nos és del nostre benvolgut poble… contradiccions de la vida!!!

Tant de bo, la sang i l’empenta de temps passats pogueren hui reaparèixer i fer d’Ontinyent la ciutat que volem, la que necessitem, per tal de poder anar-nos-en de casa, sense anar-nos-en de casa, d’Ontinyent.

————–

Text guanyador en la categoria de joves de 18 a 30 anys del 2n Concurs d’Escriptura Crítica Juvenil, organitzat pel Consell Local de laJoventut d’Ontinyent.