Nascut el 1927, Martini va ser un jesuïta d’una cultura immensa i un biblista il·lustre, que no sempre va coincidir amb la postura oficial del Vaticà. Nomenat arquebisbe de Milà el 1979, era la veu liberal i avançada al si de l’Església, ja que representava l’esperit d’obertura i d’aggiornamento del Vaticà II.

En una entrevista el 8 d’agost de 2012, el cardenal Carlo M. Martini descrivia l’Església “cansada en Europa i Amèrica”, amb una “cultura envellida” i amb una burocràcia que “augmenta”. El cardenal posava en qüestió “els nostres rituals i la nostra roba, pomposa”, i per això desitjava “hòmens lliures i pròxims als altres, com ho van ser el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador”. El cardenal Martini veia en l’Església “tantes cendres damunt les brases, que sovint em sent impotent”.

Obert a la reforma de l’Església, aconsellava “al papa i als bisbes, buscar 12 persones ‘de fora’, per ocupar els llocs de direcció”, persones, deia, “que estiguen a prop dels més pobres”.

Amb llibertat d’esperit, Martini, que va ser creat cardenal el 1983, demanava a l’Església “reconéixer els seus errors i seguir un procés de canvi radical, començant pel papa i pels bisbes”. I és que, amb valentia, Martini reconeixia que l’Església “s’ha quedat 200 anys enrere”.

En el seu testament espiritual, el cardenal somiava “una Església que fa el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depén dels poders d’aquest món”, en clara sintonia amb allò que el papa Francesc du endavant. Martini somiava també “una Església jove”, tot i que acabava reconeixent en el seu testament espiritual, que “hui ja no tinc eixos somnis”.

Amb veu profètica, Martini era un bisbe obert en relació amb la moral sexual, les noves famílies i els divorciats tornats a casar. I públicament va divergir del document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe Dominus Iesus de 6 d’agost de 2000, en temps del papa Joan Pau II, per trobar-lo “teològicament bastant dens, ple de cites i difícil d’entendre”. I és que molt sovint els gestos del cardenal Martini, com els del papa Francesc, parlen, s’entenen i arriben més a la gent, per la seua claredat i senzillesa, que molts documents de la jerarquia.

El 30 d’agost de 2013, el papa Francesc, en rebre els membres de la fundació cardenal Carlo M. Martini, ressaltà “la paternitat espiritual que significà la figura de Martini per a l’Església”. El papa recordava com a l’Argentina “llegíem el que ens arribava d’ell” (que era jesuïta com Bergoglio) i com “féiem els exercicis amb els seus textos”. Per a Francesc, que d’alguna manera està portant a terme en l’Església l’esperit reformador i renovador de Martini, el cardenal de Milà “ens ha donat vida i ens ha ajudat en la nostra vida espiritual”.

A la mort, el 1978, dels papes Pau VI i Joan Pau I, Carlo M. Martini, a 51 anys, encara no era ni cardenal ni bisbe i per això, segons els vaticanistes, no va poder ser elegit nou bisbe de Roma. Després, amb el llarg pontificat de Joan Pau II (que el va crear cardenal el 1983), Martini es quedà a Milà. I el 2005, en el conclave que elegí Ratzinger com a papa, Martini ja tenia 78 anys i el Martini “rosso”, pel color dels cardenals, no pogué passar a Martini “bianco”, amb el blanc, el color dels papes.

Com va dir el papa Benet XVI en la mort del cardenal de Milà, Martini va ser “un pastor generós i fidel, un home de diàleg i de caritat”.

En una entrevista recent al diari italià Corriere de la Sera, Maris Martini, germana del cardenal, afirmava que el seu germà “no va voler mai ser papa”. A ell, deia la seua germana, “no li agradava el Vaticà. S’hi sentia asfixiat. Les cerimònies l’avorrien i les formalitats li molestaven”. Maris Martini deia també que el seu germà “no sentia la mateixa sintonia amb Joan Pau II que amb Pau VI”.

El cardenal Martini, un home clarivident i senzill, va viure tota la seua vida per a servir l’Evangeli. Va gastar la seua vida per a anunciar la Bona Nova del Regne i per a obrir nous horitzons d’aggiornamento i de renovació al si de l’Església.

The post El cardenal Carlo M. Martini appeared first on VilaWeb.

El Sínode és una institució consultiva instituïda pel papa Pau VI el 15 de setembre de 1965 (per mitjà del Motu proprio “Apostolica Sollicitudo”), un òrgan que va nàixer en el marc del Concili Vaticà II per a ajudar el papa en el govern de l’Església a través dels seus consells. Del 1965 ençà s’han celebrat vint-i-nou Assemblees del Sínode dels bisbes. Per altra part, els últims anys el papa ha donat una nova dimensió als sínodes, amb la participació de tot el poble de Déu i no només dels bisbes sinó també de religiosos i laics, tant hòmens com dones.

El text Per una Església Sinodal és l’instrument que servirà “per a afavorir la primera fase d’escolta i consulta del Poble de Déu a les Esglésies particulars”, que ha tingut lloc de l’octubre de 2021 a l’abril del 2022.

El recorregut del Sínode es va iniciar al Vaticà el 9 i 10 d’octubre de l’any passat, mentre que el dia 17 del mateix mes es posà en marxa a les Esglésies diocesanes de tot el món. Així, al País Valencià, el 17 d’octubre de 2021 començaren aquest camí sinodal els cristians valencians de les diòcesis de Tortosa, València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant.

El recorregut sinodal tindrà tres fases que aniran de l’octubre de 2021 a l’octubre del 2023. La primera, la fase diocesana, ha tingut lloc entre l’octubre de l’any passat a l’abril d’enguany. La segona, l’anomenada fase continental, es farà del setembre de 2022 al març del 2023. Els treballs d’aquestes dues fases donaran lloc a dos Instrumentum Laboris diferents, abans de la fase definitiva, que serà la tercera, la universal, i que tindrà lloc l’octubre del 2023 amb la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes. Per això, com desitja el Document Preparatori, l’articulació de les diferents fases del procés sinodal “farà possible l’escolta real del Poble de Déu”.

Amb aquest text, el papa convidava l’Església “a interrogar-se sobre un tema decisiu per a la seua vida i la seua missió” i impulsar la “comunió, la participació i la missió” de l’Església en aquest tercer mil·lenni.

Aquest camí, fins a l’octubre de 2023, “se situa en la línia de l’aggiornamento de l’Església proposat pel Concili Vaticà II”, un camí que, com diu aquest Document Preparatori, “és un do i una tasca”. I és que “caminant junts, l’Església podrà aprendre a viure la comunió” i així, “obrir-se a la missió”. Per això, enmig de diversos moviments immobilistes que qüestionen (i gairebé desautoritzen) el Concili Vaticà II, el papa ha declarat que “el Concili és el nostre ecosistema eclesial i pastoral”.

El camí de la sinodalitat, com diu el text de treball, “és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”. Com va dir molt encertadament José M. Marín, la sinodalitat ha d’ajudar l’Església “a sanar la paràlisi eclesial”, de la mateixa manera que va ser curat el paralític i que recull l’Evangeli de Sant Joan (Jo 5:1-16) i també ajudarà a renovar les comunitats cristianes a la llum de l’Evangeli.

Sé de cristians valencians que han treballat el Document Preparatori, com el grup de la parròquia de Sant Jaume d’Algemesí, que, des de fa més de trenta anys, periòdicament, s’aplega per a llegir, reflexionar i comentar la Sagrada Escriptura. En el document que han treballat i en les reflexions que han fet arribar al Vaticà, tot i reconéixer una certa desconfiança, com em comentava l’amic Vicent Niclòs, aquest grup no vol defallir i per això continua demanant en les propostes enviades a Roma “el que és just i necessari per al nostre poble”. Entre les conclusions a què ha arribat aquest grup hi ha la constatació de la “poca consciència de comunitat entre els diferents grups” i per això demanen “crear comunitat, avançar en el coneixement de Crist i treballar l’acollida i l’acompanyament”. Constata també un fet bastant trist, i és que a l’Església “es fomenta una concepció individualista” i per això mateix “s’hauria de treballar una fe més participativa”, a més de “conéixer i escoltar la Paraula de Déu, caminar junts i escoltar-nos de debò”, ja que desgraciadament, en una Església jerarquitzada, els laics no solen tindre’s i no són escoltats. El grup d’Algemesí, amb valentia, demana “escoltar i acostar-se als descartats i exclosos que no tenen l’oportunitat d’expressar la seua veu”. D’ací la “necessitat del diàleg” al si de l’Església, escoltant tothom (i no només els capellans, els bisbes i els religiosos), “per a fer fructificar l’estimació” i així “avançar amb valentia”.

El grup també constata l’escàndol que significa, per part de la jerarquia del País Valencià, que els nostres bisbes, des de fa segles, continuen rebutjant el valencià a l’Església, cosa que és un “menyspreu i un escarni públic”, ja que hi ha una “marginació intencionada, reiterada i permanent” de la nostra llengua a l’Església. Per això demana que “els ministres ordenats aprenguen la llengua pròpia als seminaris”. I és que malgrat que les Constituciones Sinodales de Valencia i el Plan Pastoral Diocesano demanaven la publicació dels llibres litúrgics en valencià, i d’una manera particular l’aprovació del Missal Romà en valencià, els bisbes no han fet cas del que demanaven els participants en aquestes assemblees.

També qüestiona que es prioritze la missa dominical per damunt de l’atenció integral i de qualitat, i per això, sovint “els jóvens s’avorreixen en missa”, en bona part per “l’encarcarament litúrgic” i la “manca de participació en les celebracions litúrgiques”. Cal, com demanen, “dinamitzar l’edifici” i un més gran compromís de les comunitats cristianes amb “la justícia social, els drets humans o l’ecologia”. Igualment, es demana més “corresponsabilitat i no tanta clericalització” al si de l’Església.

Un altre punt a destacar de les propostes que aquest grup ha enviat al Vaticà és “la falta de diàleg de la diòcesi amb les altres diòcesis del seu àmbit social-cultural i polític”, així com “la falta de sintonia entre l’Església institucional i el món actual”. També és important “l’assumpció de responsabilitats per part dels laics” i no identificar “l’autoritat amb el poder”. Per això aquest grup reclama “reduir organismes consultius”, per a “donar veu i vot als distints estaments de l’Església”. I és que si l’Església som tots, no es pot donar als laics el que els bisbes i els capellans han precuinat ells tots sols.

En la inauguració del Sínode a Roma, el papa ens va recordar els tres riscos on pot caure l’Església: el formalisme, l’intel·lectualisme i l’immobilisme. I per això Francesc demanava a Déu que ens allibere de “convertir-nos en una Església de museu, formosa però muda, amb molt de passat i poc futur”.

Només si en aquest camí escoltem la veu de l’Esperit, podrem descobrir “el rostre i la forma d’una Església sinodal”, tal com demana el text preparatori del Sínode. I per això el papa ha convidat l’Església a “aprendre a escoltar-nos: bisbes, sacerdots, religiosos i laics”, i d’aquesta manera passar del desencís i del cansament a l’esperança. De segur que si s’escolten les reflexions del grup d’Algemesí, la sinodalitat de l’Església serà una realitat.

The post Per una Església Sinodal appeared first on VilaWeb.

He recordat aquesta simpàtica anècdota perquè durant el confinament per la pandèmia de la covid-19, molts mossens van fer mans i mànigues per retransmetre l’Eucaristia per la xarxa, ja que per motius sanitaris les parròquies no celebraven la missa amb fidels. Va ser un molt bon servei que s’oferí perquè els malalts, els ancians i tots els qui es trobaven a casa, confinats, pogueren seguir la missa a l’ordinador.

Però ara, una vegada la pandèmia està més o menys controlada, molts cristians encara segueixen la missa per YouTube, sense fer acte de presència als temples. Està bé que els ancians i els malalts puguen seguir la missa per la xarxa, a causa de la fragilitat pels anys o la malaltia que els impedeix fer-se presents als temples. Però els deixebles de Jesús que segueixen l’Eucaristia per la xarxa es perden el cordó dominical, és a dir, allò que cada diumenge uneix els cristians, com a fills, a la mare Església, de la mateixa manera que el cordó “dominical” que deia l’escolà, uneix el fetus a la mare. A causa de la importància de l’Eucaristia, les primeres comunitats cristianes “prenien part amb assiduïtat en la fracció del pa” (Ac 2:42), és a dir a l’Eucaristia que celebraven a les cases. I per això mateix, la Carta als Romans demana als deixebles de Jesús d’assistir sempre a la pregària (Rm 12:12). I és que si l’Eucaristia és el centre, la font i el cimal de la vida cristiana, no podem deixar “d’assistir a les reunions, com alguns ho han pres per costum” (He 10:25). Per això la Carta als Hebreus advertia a aquells que no assistien a l’Eucaristia, que havien d’aplegar-se en comunitat per la importància de celebrar la Cena o el Memorial del Senyor. I és que, com repetia el P. Cebrià Pifarré, “l’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església”.

L’Eucaristia, sobretot la que celebrem cada diumenge, dia del Senyor, hauria d’aplegar els deixebles de Jesús, presencialment, en una assemblea de lloança i d’acció de gràcies, tal com Jesús mateix ens ho va manar quan en instituir l’Eucaristia digué: “Feu això en memòria meua” (Lc 22:19). Cal tindre en compte que l’Eucaristia i el rentament dels peus, és a dir, la missa i el servei sol·lícit als altres, estan estretament units, ja que en rentar els peus als deixebles, Jesús també els va dir: “Vos he donat exemple perquè, tal com jo vos ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jo 13:15). Així, cada vegada que rentem els peus als altres, és a dir, cada vegada que servim els altres, fem present Jesús enmig de nosaltres. Per això és tan important la missa presencial i no només per mitjà d’internet.

I és que no és el mateix veure el València, el Vila-real o l’Hèrcules per televisió, que veure aquests equips als seus estadis. O veure el bàsquet València a la Fonteta de Sant Lluís, que veure’l a casa a la tele. L’ambient, les sensacions, l’emoció i la passió per animar l’equip no són igual asseguts al sofà de casa que a l’estadi. Com no és el mateix “veure” la missa per internet que aplegar-se al voltant de l’altar, a la parròquia.

És tan rellevant l’Eucaristia per als cristians, que a més de les referències explícites de la institució de l’Eucaristia als Evangelis (Mt 26:26; Mc 14:22 i Lc 22:19), encara trobem la narració més antiga de l’Eucaristia a la primera Carta als Corintis (1C 11:23ss).

Però també els pares de l’Església van escriure sobre l’Eucaristia per a ressaltar-ne la importància en la vida de les comunitats cristianes. Així, Sant Justí, en l’Apologia primera en favor dels cristians, escrivia: “No mengem l’Eucaristia com si fóra un pa ordinari, ni la bevem com si fóra una beguda usual, sinó que, tal com Jesucrist, el nostre Salvador, es féu carn per la paraula de Déu i va tindre carn i sang per la nostra salvació, així mateix hem aprés que aquell nodriment sobre el qual va ser dita l’acció de gràcies que conté les paraules de Jesús i amb el qual s’alimenta i transforma la nostra carn i la nostra sang, és precisament la carn i la sang del mateix Jesús que es va encarnar”. Sant Justí narra així, com celebraven l’Eucaristia les primeres comunitats cristianes: “El dia que anomenem del Sol (el diumenge), hi ha una reunió de tots, tant dels qui viuen a les ciutats, com dels qui viuen a la ruralia: llegim els profetes o els tractats dels Apòstols, el temps que ens és possible”. El primer que destaca Sant Justí és que tots els cristians es reuneixen per a celebrar l’Eucaristia: els qui viuen a prop del lloc on se celebra i els qui viuen lluny.

Sant Justí continuava així: “Després, quan el lector ha acabat, el qui presideix fa una admonició, una exhortació, perquè imitem de paraula i d’obra uns misteris tan sublims”. I l’Eucaristia continuava: “En acabant ens alcem tots i recitem unes pregàries, i, tal com ja he explicat, acabada l’oració, portem pa, vi i aigua; el president diu amb gran fervor les pregàries i l’acció de gràcies, i el poble aclama: Amén. I es distribueix l’aliment sobre el qual s’ha donat gràcies”. Sant justí destaca que d’aquest aliment que és l’Eucaristia “en participen tots els presents, i és portat pels diaques als qui no han pogut assistir-hi”, és a dir, als malalts, tal com també es fa ara quan es porta la comunió als que no han pogut anar a missa.

Remarca també que a l’Eucaristia es fa una col·lecta per recaptar diners, “que són entregats al president, el qual socorre els orfes i les viudes, els qui es troben en la indigència a causa de malalties o altres causes, també els empresonats i els pelegrins vinguts de molt lluny”, perquè així, “ningú no queda desatés”. I és que com he dit abans, l’Eucaristia i el rentament dels peus, és a dir, la lloança i la sol·licitud pels qui pateixen, no es poden separar.

Sant Justí insisteix de nou al final del seu text que “el dia del Sol”, és a dir, el diumenge o primer dia de la setmana, “ens reunim tots”. D’ací la importància d’assistir presencialment a l’Eucaristia. El 5 de febrer de 2014, a la plaça de Sant Pere, el papa ens recordava que l’Eucaristia no és només un banquet, sinó un memorial, una paraula que “no només és un record, sinó que vol dir que cada vegada que celebrem aquest sagrament (l’Eucaristia), participem en el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist”. D’ací la importància de fer-nos presents a l’església per a participar de la Cena del Senyor o Eucaristia.

Per això, si encara no assistim d’una manera física i presencial a l’Eucaristia, cal fer-ho, per a retrobar el cordó dominical que ens uneix, com a fills de Déu, a la nostra mare, l’Església, de la mateixa manera que el cordó umbilical uneix el fetus a la mare.

The post El “cordó dominical” appeared first on VilaWeb.

La protagonista és una xiqueta, els pares de la qual treballen al mercat, “i jo els acompanye sempre que no hi ha classe”. Per això la mestra anima la protagonista del llibre a descriure’n un, de tant que en sap. I com a deure d’estiu, més que com a una obligació, la xiqueta ens mostra com són els mercats.

El llibre, amb il·lustracions de José Fonollosa, ens parla dels mercats municipals, alguns “autèntiques joies”, molts amb el mateix estil, com “els de Sueca, Alzira, Cullera, Sollana, Algemesí, Alberic i Alginet”. La protagonista evoca els records de son pare pel que fa a mercats modernistes, com els de la “comarca de la Ribera, amb el mercat de Carcaixent, el de Carlet, el de Castelló i el de Benifaió”.

I els de València, on hi ha tres mercats “monumentals! El mercat de Colom i el mercat Central són dos edificis que et captiven”, tot i que el mercat més bonic de “tot València és el mercat de la seda, la Llotja de la seda o dels mercaders”, com diu el pare de la protagonista del llibre.

El llibre també ens parla de les fires, algunes “de ben antigues i conegudes, com la de Sant Martí de Sogorb, la de Tots Sants de Cocentaina, la de la Mare de Déu d’Agost de Xàtiva, la de Sant Miquel de Llíria o la Fireta de Guadassuar”.

Aquesta obra tan deliciosa destinada als infants parla també de les llotges o mercats del peix, “que podem trobar al llarg de la nostra costa. A Peníscola i Benicarló, a Sagunt i a Gandia, a Xàbia, Tabarca, Calp o Santa Pola, per citar-ne unes quantes”.

El llibre ens parla finalment dels mercats de proximitat i dels productes ecològics i dels centres comercials.

Aquesta obra, publicada per Edicions del Bullent, és un llibre de lectura àgil i amena, i per això mateix és una obra que “enganxa”, de tal manera que et veus “obligat” a llegir de dalt a baix.

L’amic Miquel Puig, autor també del llibre Els mons de Laia, Llampuga o Bausset. 101 anys compromés amb el poble, és un mestre amant de la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra música. Inquiet i compromés, ha desenvolupat la seua tasca creativa col·laborant en els projectes de Musiqueries, A Nadal, un pas de pardal i Per molts anys, de Dani Miquel.

Va ser el 2014 quan va publicar la seua primera obra per a infants: Els mons de Laia, amb il·lustracions de Marc Bou, un relat de superació personal amb l’imaginari terrorífic valencià com a teló de fons.

La seua passió per la cultura tradicional el porta a endinsar-se en diversos projectes per tal de recuperar l’oralitat en la literatura, explicant rondalles i contes. També és un actiu docent que treballa en diversos àmbits del món de l’ensenyament, amb importants aportacions didàctiques i pedagògiques.

Puig ha guanyat, entre més, el Premi de Narrativa en valencià Rafael Comenge (Alberic, 2021) per Llegendes i Reclams, o també el Primer Premi de Narrativa Curta Conte (Ajuntament del Puig de Santa Maria el 2021) pel relat L’Escapulari. Amb el llibre De mercats, que tinc el goig de presentar en aquest article, Miquel Puig ha guanyat el Premi de no-ficció infantil M. Dolores Català Amorós (Castelló 2021).

Els dibuixos que il·lustren aquest llibre, són de José Fonollosa. Nascut a Vinaròs el 1975, un historietista valencià amb més de cinquanta treballs publicats, guardonat com el Millor Còmic Espanyol en els premis Torre del Agua 2020.

En aquesta obra de Miquel Puig, que recomane, descobrim una part tan rellevant de la nostra cultura i de la nostra vida com són els mercats, molts dels quals, desgraciadament, desapareguts amb el pas del temps, com el que es feia a l’Alcúdia a la placeta del Mercat o de la Malva, amb les parades que es paraven i es paraven cada dia.

Després de llegir aquest llibre no puc sinó animar a conéixer-lo i a llegir-lo, per a endinsar-nos en el món màgic i meravellós dels mercats.

The post De mercats appeared first on VilaWeb.

Nascut el 1943 a Artana, a la Plana Baixa, Joan Llidó, que entrà al Seminari de Tortosa el 1954, va ser ordenat capellà el 4 de maig de 1966 a la cocatedral de Santa Maria de Castelló de la Plana. Mossén Llidó era doctor en Teologia per la Universitat Gregoriana de Roma i llicenciat en Filosofia por la Universitat Literària de València. La seua tesi doctoral té com a títol Les manifestacions del diví en les cultures prehistòriques castellonenques. Professor jubilat de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i sensible al món de la cultura, promogué (durant deu anys) els encontres de diàleg Fe-Cultura.

En una entrevista al diari Mediterráneo el 2006, afirmava que “la fe desmitifica, allibera, agermana i dóna sentit i horitzó de plenitud a l’existència humana”. A una pregunta sobre què creu hui la gent, responia que “tothom, per a viure, necessita creure en alguna cosa. Uns ho anomenen natura, altres, Déu, uns altres, Jahvé, altres, diners o hedonisme. El que hi pot haver hui és una crisi de formulació o d’expressió religiosa que va canviant amb el temps, però ningú no està deixat de la mà de Déu”. Mossén Llidó deia també que “a Occident, la cultura liberal agnòstica engendra hòmens portadors de valuosos valors, però també pot fer que algun sector confonga la no confessionalitat de l’estat amb la bel·ligerància antireligiosa”.

Joan Llidó va ser vicari general de la diòcesi (1979-1983) amb l’enyorat i estimat bisbe Josep M. Cases, vicari episcopal de Pastoral (1987-1992), delegat diocesà de Pastoral Universitària (1996-2005) i professor, formador, director espiritual i rector del Seminari de Sogorb-Castelló. El seu últim destí com a sacerdot va ser la parròquia del Salvador de Castelló de la Plana, de 2005 al 2019 quan es va jubilar. Abans va estar servint les comunitats cristianes de la Pobla Tornesa, la Vall d’Alba, Pla de l’Arc, Cabanes i les Alqueries entre més parròquies. Va ser també consiliari dels Grups d’Oració i Amistat, fundats pel bisbe Josep M. Cases.

A més de la seua missió pastoral a la diòcesi de Sogorb-Castelló, era sol·licitat en altres diòcesis com quan el 2018 predicà els exercicis espirituals als seminaristes del Seminari Major Interdiocesà de Catalunya o el recés, el 2012, als sacerdots de la diòcesi de Girona a la casa d’espiritualitat de Santa Elena, a Solius. De fet, va impartir exercicis espirituals pràcticament a totes les diòcesis espanyoles. Va ser professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i de l’Institut de Ciències Religioses de Tarragona.

El seu treball intel·lectual i pastoral no l’allunyava de la realitat social i del món de la pobresa i de la marginació, ja que mossén Joan Llidó era molt sensible a la situació de dolor i de precarietat de moltes persones. Per això va crear menjadors socials per a ajudar els més necessitats.

També era molt sensible a la llengua i a la cultura del País Valencià (totalment marginada per l’Església institucional), i per això vaig coincidir diversos anys amb ell a Barcelona, en les jornades organitzades pel Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans. De fet, el 2008, a la jornada del Grup Sant Jordi, va fer la ponència “Per una Església que escolte i siga fidel a l’Esperit de Jesús”.

L’amic Marcel Joan m’ha contat una anècdota de mossén Joan Llidó, en relació amb la seua destitució com a rector del seminari pel bisbe Juan Antonio Reig Pla. Mossén
Julio Silvestre va anar a parlar amb el bisbe Reig i li va preguntar per què havia destituït mossén Llidó de rector del seminari, quan tots els seminaristes l’estimaven tant i ho feia tan bé. El bisbe li va contestar: “Porque ahora mandamos nosotros”. Julio Silvestre no va callar i li respongué: “D. Juan Antonio, algun dia tornarem a manar nosaltres”. I el bisbe li digué: “Yo siempre estaré en la cresta de la ola”.

El funeral, celebrat el 2 d’agost a la parròquia de Sant Joan Baptista d’Artana, va estar presidit pel bisbe Casimiro López, de Sogorb-Castelló. I tenint en compte la nul·la sensibilitat del bisbe d’aquesta diòcesi per la llengua que mossén Llidó tant estimà i defensà al llarg de la seua vida (un amic de Borriana m’ha dit que el bisbe Casimiro és incapaç de dir “Bon dia”), l’Eucaristia en sufragi de Joan Llidó ha estat totalment en castellà, menyspreant el valencià, la llengua pròpia del País Valencià, tot i que el cor Pentecosta, de Castelló de la Plana, va fer els cants en valencià. Ha passat el mateix que quan es va morir mossén Francesc Gil Gandia, canonge de la catedral de València, que, quan van demanar a l’arquebisbe Cañizares que fera la missa en valencià, contestà: “Ya veremos”. I la missa va ser en castellà!

Home savi i alhora senzill, mossén Joan Llidó, un capellà amb olor d’ovella i un referent de diàleg al si de l’Església, ens deixa la seua gran bondat, el seu compromís en la defensa de la llengua pròpia del País Valencià i la passió per servir l’Evangeli i per a acostar la fe a la cultura.

En pocs dies de diferència ens han deixat dos bons capellans valencians i valencianistes: Joan Llidó, el dia 31 de juliol i Josep Antoni Comes, el 3 d’agost.

The post Mossén Joan Llidó appeared first on VilaWeb.

El juliol de l’any passat, la revista valenciana va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossén Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep M. Soriano de fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem al final del franquisme.

A l’entrevista que li va fer Vicent Boscà, el director actual, Comes deia a propòsit de fundar Saó: “Em va semblar una bona idea”. Evidentment, “havíem de buscar gent per a començar el projecte i ell [Josep M. Soriano] va buscar algunes persones i jo unes altres”. D’aquesta manera, amb entusiasme i il·lusió, es va reunir el 21 de novembre de 1975 (amb Franco encara de cos present!) al convent dels dominics de València el primer equip de redacció. Com deia en l’entrevista, “no va ser una data pensada pel simbolisme, però va coincidir. En aquella reunió vam plantejar què fer i com”, des de buscar màquines d’escriure, a trobar un local i una impremta. Josep Antoni Comes volia que Saó no es convertira en una revista només d’Església, sinó que havia de ser “una revista cristiana, basada en l’Evangeli, però que parlara de tot, no de l’interior de l’Església, sinó que abordara temes culturals i socials”.

A Madrid, Comes havia estat director de la revista Iglesia Viva i secretari de redacció d’una altra, Pastoral Misionera.

Pel que fa al nom de la publicació, hi havia dues propostes: Solc i Saó: “Va guanyar Saó, perquè quan tinguérem saó podríem sembrar i recollir els fruits”. D’aquesta manera, Saó, la revista degana de les publicacions en català al País Valencià, va eixir per primera vegada el juliol de 1976 en plena Transició, quan encara no feia ni un any de la mort del dictador. Amb una periodicitat mensual, va ser fundada i impulsada per sectors progressistes de l’Església del País Valencià, fermament compromesos amb el valencianisme cultural, la normalització lingüística i social de la llengua i les premisses renovadores del Concili Vaticà II, basades en el diàleg de l’Església amb la cultura, la política i la societat. La publicació del primer número de Saó, com deia Comes en aquesta entrevista, “va ser una gran satisfacció, perquè havia costat molt”. La presentació d’aquell primer número es va fer el 5 de juliol de 1976 a la llibreria Fontanal.

Enmig d’un desert periodístic, editar el 1976 una revista, i a més en la nostra llengua, no només era una autèntica proesa, sinó un miracle, com he dit abans. I així, amb la valentia dels seus iniciadors, Saó es va convertir en una publicació d’informació general, d’anàlisi i de reflexió, especialitzada en temàtica valenciana. En un país amb una Església arrelada a la terra i a la cultura, Saó hauria rebut el suport (i la benedicció) de la jerarquia. Però amb uns bisbes valencians que odien la nostra llengua (amb l’excepció del bisbe de Tortosa) i que, per tots els mitjans possibles, contribueixen a un genocidi lingüístic, no n’ha tingut mai l’ajuda. Per això en aquella entrevista, Josep Antoni Comes, a la pregunta sobre quina va ser la reacció dels bisbes quan va eixir Saó, deia: “Ni se’n van assabentar. Vam enviar el primer número al bisbe Jesús Pla i em va dir que no estava mal, però que hi havia una cosa que no li agradava i que si seguíem per eixe camí, malament”. El que no li agradava al bisbe Pla era una “notícia xicoteta sobre un jove que havien expulsat del seminari”. Els bisbes, segurament, volien una revista que utilitzara l’encenser amb ells i que no destapara cap actuació despòtica al seminari o a les diòcesis valencianes.

Però davant aquest “monitum” o advertència del bisbe Pla, Saó va continuar el seu camí. Com deia Comes sobre els bisbes i la revista, “no hi ha hagut cap relació”. I no per culpa de Saó: “No van fer res (els bisbes) per tindre-la, perquè els semblava una bogeria de tres rectorets”. Els bisbes, deia, “no m’han dit mai res en els anys que n’he estat director: ni per a felicitar-me ni per a renyar-me. I jo ben content; féiem la nostra faena i no necessitàvem l’aval de la jerarquia per a fer una cosa que volíem fer”.

I és que Saó mai no ha pretés de ser una revista eclesiàstica, sinó més aviat un mitjà que tracta temes d’Església i de país, sense caure en el clericalisme.

Entre els nombrosos col·laboradors de la revista hi ha els catedràtics de la Universitat de València com Ramon Lapiedra, Antoni Ferrando o Albert G. Hauf, i també personalitats com Joaquim Garcia Roca, Manuel Rodríguez-Castelló, Avel·lí Flors, Joan Francesc Mira, Ximo Puig, Enric Morera, Teresa Ciges, Daniel Climent, Vicent Àlvarez, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Josep Franco, Jesús Huguet, Emili Piera. També hi van col·laborar amics ja traspassats com Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Cristòfol Aguado o Vicent Ventura. I monjos de Montserrat com els pares Miquel Estradé, Lluís Duch, Ignasi Fossas i l’autor d’aquest article.

En l’actualitat, a més de poder trobar la revista en paper, també es pot consultar a través de la xarxa. Saó també ha publicat diversos llibres relacionats amb l’Església i el país i quaderns de catequesi.

Una revista com Saó, que hauria de tindre el reconeixement i el suport dels bisbats del País Valencià, desgraciadament es manté només amb l’aportació dels subscriptors i la publicitat que inclou. Encara més: l’Església “oficial” o jeràrquica, la veu amb suspicàcia, com una publicació “sospitosa” pel seu compromís amb la nostra llengua i amb el nostre país. M’agradaria equivocar-me, però dubte molt que els bisbes del País Valencià estiguen subscrits a Saó. Com tampoc crec que els seminaris de València, d’Oriola-Alacant, i de Sogorb-Castelló ho estiguen. Potser el de Tortosa i prou.

Cal recordar que l’arquebisbat de València té un setmanari, anomenat Paraula, que malgrat el nom és íntegrament en castellà. I el bisbat d’Oriola-Alacant en té un altre, Noticias Diocesanas, publicacions (com les webs dels bisbats, a excepció de nou del de Tortosa), que marginen totalment la llengua de Sant Vicent Ferrer.

La revista Saó ha passat moments econòmicament crítics. Per això cada nou número de Saó és com un miracle: la publicació continua, malgrat les dificultats i els entrebancs, fent saó mes rere mes, per una Església Valenciana de veritat. I és que com deia Comes, “Saó és una revista que, si no existira, l’hauríem d’inventar.”

Mon pare, gran amic de Josep Antoni Comes (com també d’Emili Marín i dels altres directors de Saó) ja el deu haver dut a la tertúlia dels dilluns del cel, amb Fuster, Sanchis Guarner, Ferrer Pastor, Burguera, Estellés…

Amb la mort de mossén Josep Antoni Comes i de mossén Joan Llidó, amb pocs dies de diferència, ens han deixat dos preveres que creien en l’Evangeli, en una Església arrelada a la terra i en la defensa de la llengua i la cultura del País Valencià.

Com va dir Josep Antoni Comes, “m’agradaria que Saó mantinga els dos pilars de cristianisme i valencianisme”, com continua defensant 46 anys després de crear-se.

Espere que la missa d’enterrament de l’amic Josep Antoni siga en valencià i no passe com en el cas del funeral de mossén Francesc Gil Gandia (i em tem que en el de mossén Joan Llidó), on l’arquebisbe Cañizares, malgrat que li van demanar que fera la missa en valencià, la va fer en castellà.

I una última cosa: enguany la Generalitat Valenciana hauria de concedir a Saó l’Alta Distinció, juntament amb els directors que ha tingut. Seria una bona manera de celebrar el Nou d’Octubre, Dia Nacional del País Valencià, homenatjant així aquesta revista que, fidelment i tenaçment, continua eixint cada mes, malgrat l’inexistent suport dels bisbes valencians. I també d’honorar Josep Antoni Comes, el primer director i fundador de Saó.

The post Mossén Josep Antoni Comes appeared first on VilaWeb.

Aquest ha estat el viatge d’un papa fràgil, que hem vist sovint en cadira de rodes (potser, com han dit alguns, podria ser l’últim gran viatge del papa Bergoglio), amb una setmana plena d’actes i amb un recorregut de 19.000 quilòmetres. Amb aquest 57é viatge apostòlic internacional, el papa haurà visitat 56 països des de l’inici del seu ministeri petrí, i aquest viatge al Canadà ha estat el més llarg i el més allunyat de Roma.

El sentit i la raó d’aquest viatge del papa l’explicava Francesc mateix en una piulada al seu Twitter abans de deixar Roma el diumenge 24 de juliol. Hi deia: “Benvolguts germans i germanes del Canadà: vinc a vosaltres per trobar-me amb els pobles indígenes. Espere amb la gràcia de Déu, que la meua peregrinació penitencial puga contribuir al camí de reconciliació, ja començat”.

D’est a oest, de Roma al Canadà, i amb 85 anys llargs, el papa Francesc ha volgut demanar perdó, perquè com va dir ell mateix, “sent indignació i vergonya per l’abús que van patir els pobles indígenes en els internats catòlics per a xiquets i jóvens, des de finals del segle XIX a la dècada dels seixanta del segle XX”. Per això va dir que els seus discursos al Canadà començarien i acabarien demanant perdó. És indignació i vergonya pel deplorable comportament d’hòmens d’Església el que manifestà el papa en rebre al Vaticà, el mes d’abril passat, els representants dels pobles indígenes. El papa els deia: “Vull unir-me als meus germans bisbes canadencs per demanar perdó” per la crueltat amb què foren arrancats de les seues famílies els xiquets, amb l’objectiu d’esborrar la cultura indígena, sense respectar els orígens i les arrels d’aquells xiquets que volien “reeducar”, i que van patir abusos físics i psíquics.

Cal recordar que la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, creada al Canadà el 2015 per tal d’aclarir el genocidi que van patir els indígenes, exigia a l’Església una petició de perdó a les famílies de les víctimes.

De segur que el papa, amb la seua presència i sobretot amb la seua actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides. I és que, segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150000 xiquets i jóvens indígenes que passaren (i patiren abusos de tota mena) per 139 internats del país, uns cinquanta dels quals eren gestionats per institucions cristianes. Era en aquests internats, amb la mort d’almenys 4.000 xiquets, on l’estat (per tant, també culpable), buscava, absurdament i irracionalment, occidentalitzar els costums dels joves indígenes.

Com va dir el cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà, “el papa va al Canadà a abraçar les poblacions indígenes”. Perquè en un país ferit pels horrors del passat, el papa, com va dir Parolin, “vol estar prop dels qui sofreixen. No només vol dir paraules, sinó sobretot manifestar la seua proximitat. I per això vol tocar amb les seues pròpies mans el sofriment d’aquestes poblacions, pregar amb elles i fer-se pelegrí amb elles”.

Aquesta petició de perdó per part del papa, que al Canadà es va trobar amb els representants dels pobles indígenes, és un primer pas simbòlic (no el final) en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat, quan l’Església no va saber evitar els abusos que van patir els indígenes en internats catòlics, en un procés d’assimilació forçosa a finals del segle XIX i part del segle XX, i en l’agressió que van sofrir els xiquets, separant-los cruelment de les seues famílies. El papa, humilment, ha demanat perdó per “la manera cruel” amb què l’Església catòlica col·laborà amb el govern canadenc en la “colonització” i en el “desarrelament dels xiquets indígenes de les seues famílies”. Però el seu viatge no ha estat només per a demanar perdó, sinó també per a reparar el mal que es va fer.

Crec que aquesta sincera i humil petició de perdó per part del papa pels errors del passat, és el que haurien de fer també els bisbes del País Valencià, que continuen menyspreant la nostra llengua i la nostra cultura com l’Església al Canadà va menysprear els pobles indígenes. Al seminari de València, en els anys quaranta, quan sentien parlar en valencià un seminarista, els formadors li donaven una pedra que el xiquet havia de portar al damunt fins que sentira un altre seminarista que parlava en valencià. Era una manera cruel i vergonyosa d’estigmatitzar el valencià, a més de ser també un càstig psíquic, amb l’objectiu (com en les poblacions indígenes del Canadà) d’arrancar cruelment la nostra cultura que per als formadors del seminari era una cultura prohibida i menyspreable.

Encara hui, els seminaris de València, de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen excloent el valencià de la formació dels seminaristes. I per això els cristians valencians esperem que els nostres bisbes demanen perdó pel tracte dels seus antecessors i d’ells mateixos prohibint i excloent la nostra llengua de l’Església.

The post El viatge penitencial del papa al Canadà appeared first on VilaWeb.

Cal recordar que dels quatre bisbes titulars del País Valencià, el més jove és el basc José Ignacio Munilla, bisbe d’Oriola-Alacant, i que fins ara, després de cinc mesos a la seua nova diòcesi, no ha mostrat cap mena de sensibilitat pel valencià, tot i que a Sant Sebastià usava amb normalitat l’eusquera a la litúrgia. Amb 60 anys, al bisbe Munilla, nascut a Sant Sebastià, li’n queden quinze fins a la renúncia, a 75 anys.

Amb 63 anys tenim el bisbe de Tortosa, Enric Benavent, fill de Quatretonda, amb nou anys a la diòcesi que compartim catalans i valencians i l’únic dels quatre bisbes sensible a la llengua del nostre país.

El tercer dels bisbes valencians és el de Sogorb-Castelló, Casimiro López, amb 71 anys, nascut al Burgo de Osma i que en els setze anys que fa que està a Sogorb-Castelló no ha demostrat tampoc cap sensibilitat pel valencià.

Finalment, el bisbe de més edat, amb 76 anys llargs, és el cardenal Cañizares, que tampoc no utilitza el valencià ni el promou al seminari i que fa gairebé vuit anys que està a l’arquebisbat de València.

Pel que fa als auxiliars de València -l’única diòcesi del País Valencià que en té-, l’arquebisbe Cañizares té els bisbes Javier Salinas, nascut a València el 1948, que va ser bisbe de Tortosa (1998-2013) i de Mallorca (2013-2016), i en l’actualitat és auxiliar de València des del 2016. L’altre auxiliar, des de 2020, és Vicente Juan, de Tavernes de la Valldigna, amb 66 anys, que va ser bisbe d’Eivissa (2005-2020). Finalment, l’últim dels auxiliars del cardenal Cañizares és, des del 2016, Arturo Ros, de Vinalesa, amb 58 anys.

En els últims setanta anys, entre els bisbes d’Oriola-Alacant, i fins al bisbe Jesús Murgui, només Pablo Barrachina (1954-1989) era valencià, de Xèrica, zona castellanoparlant del país i totalment oposat a la nostra llengua. Posteriorment, hi hagué en la diòcesi més meridional del país Francisco Álvarez (1989-1995), després, Victorio Oliver (1996-2005) i Rafael Palmero (2006-2012). El 2012 va ser nomenat bisbe el valencià Jesús Murgui (2012-2022), que tampoc no afavorí la nostra llengua a la diòcesi; i des de principi d’any el donostiarra José Ignacio Munilla.

D’entre els arquebisbes de la diòcesi de València, cap no ha tingut la mínima sensibilitat pel valencià: Marcelino Olaechea (1946-1966), l’auxiliar Rafael González Moralejo, que va regir la diòcesi de 1966 a 1969; José M. García Lahiguera (1969-1978); Miguel Roca (1978-1992); Agustín García Gasco (1992-2008); Carlos Osoro (2008-2014) i finalment Antonio Cañizares, des del 2014. Cap d’ells, i és ben trist dir-ho, no ha fet cap esforç per parlar en valencià d’una manera habitual, tot i les promeses de tots ells d’aprendre la nostra llengua.

A la diòcesi de Sogorb, primer, i després de Sogorb-Castelló, vam tindre la sort de comptar amb els bisbes Josep Pont (1951-1970) i Josep M. Cases (1971-1996), que van introduir i normalitzar la nostra llengua a la litúrgia. Tot i que després, el bisbe Juan Antonio Reig (1996-2005), malgrat que és de Cocentaina, va discriminar el valencià i va tirar per terra l’obra dels bisbes Pont i Cases, com ha afirmat Avel·lí Flors, de l’associació cristiana i valencianista Pentecosta.

Finalment, d’entre els bisbes de Tortosa (la millor diòcesi pel que fa a la normalització de la llengua a l’Església), tant el valencià Ricard M. Carles (1969-1990) com el català Lluís Martínez Sistach (1991-1997), un altre valencià, Javier Salinas (en el seu temps a aquesta diòcesi de 1998 a 2013) o el valldalbaidí Enric Benavent, han fet de la nostra llengua una eina pastoral.

Insistisc que les travesses només són travesses. Però el periodista de Religión Digital, Jesús Bastante s’atreveix a fer la seua travessa per a la diòcesi de València, d’on el cardenal Cañizares va presentar la renúncia l’octubre de 2020. Segons Bastante, hi haurà canvi d’arquebisbe aquest agost en la segona diòcesi per nombre d’habitants de l’estat, tot i que, com recull el periodista en el seu article, els més propers a l’arquebisbe Cañizares diuen que el cardenal no es jubilarà abans de l’abril de 2023. Els noms que sonen per a la diòcesi de València, segons Religión Digital, són el del bisbe de Barbastre-Montsó, l’aragonès Ángel Pérez Pueyo; l’andalús José Cobo, (auxiliar del cardenal de Madrid, Carlos Osoro), i encara, l’actual arquebisbe d’Oviedo, el madrileny Jesús Sanz, del sector més conservador de l’Església. El més important de tot és que cap d’ells no és valencià, ni tampoc català o de les illes.

El més curiós (i sorprenent) de tot és que els bisbes valencians que són enviats a altres diòcesis de l’estat, de seguida s’encarnen al bisbat que serveixen, tant si són destinats a Catalunya (com és el cas dels actuals bisbes de Tortosa, Solsona, Sant Feliu i Lleida), a Alcalà de Henares o a Màlaga. Però curiosament, els bisbes enviats al País Valencià, com queda comprovat, no s’encarnen en la cultura del nostre país, continuen parlant només en castellà i celebrant la litúrgia només en castellà, com si el valencià no existira ni a Castelló de la Ribera, a Elx, Borriana, l’Alcúdia, Benissa, Onda o l’Olleria.

Quina diferència tan gran entre els bisbes valencians actuals i el bisbe Pont i Gol, que es va encarnar plenament en la diòcesi de Sogorb-Castelló i que en deixar-la, per anar a servir l’arxidiòcesi de Tarragona, recordava amb passió la seua primera diòcesi: “Coses, llocs i gent que jo he estimat i encara porte dins el cor, com la festa de la Magdalena, el tercer diumenge de Quaresma, amb la canya a la mà i ensenyes verdes pertot arreu”.

Si fa més de 50 anys, més de 20.000 valencians demanaven la introducció de la nostra llengua a la litúrgia i a la catequesi, ara encara estem igual: amb la nostra llengua prohibida a la litúrgia i als estudis als seminaris.

Fa un any, el Grup Cristià del Dissabte també va recollir firmes que han arribat a nunciatura demanant la presència de la nostra llengua a la litúrgia. Però tres dels quatre bisbes titulars del País Valencià continuen fent el sord a la necessitat d’inculturar l’Església al nostre país i prohibint el valencià als temples. D’aquesta manera contribueixen a agreujar, més encara, l’emergència lingüística que patim els valencians des de fa segles.

A Catalunya i a les Illes Balears la situació de la nostra llengua a l’Església és molt millor que no al País Valencià, perquè els seus bisbes (també els valencians a Solsona, Lleida, Sant Feliu i Tortosa) afavoreixen el català a la litúrgia. Malgrat tot, l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, fa uns dies denunciava que el català encara és una llengua “dèbil” a l’àmbit eclesial. Per això deia: “Hem de voler que el català hi sigui en el nostre àmbit eclesial, perquè és la nostra llengua, la dels meus pares, hi tenim dret i ens protegeix la Constitució”. I si la llegua és dèbil a l’Església de Catalunya, al País Valencià la nostra llengua es troba condemnada a mort per part dels nostres bisbes. I malgrat que els bisbes valencians defensen aferrissadament la Constitució (sobretot pel que es refereix a la unitat d’Espanya), obliden que el text constitucional defensa les llengües cooficials, tot i que els bisbes de València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant marginen i arraconen el valencià.

Per cert: si a les diòcesis amb seu a Catalunya hi ha quatre bisbes valencians, que han sintonitzat perfectament amb la terra que els ha acollit, per què no podem tindre els valencians un bisbe català o balear, que sí que es faria valencià entre nosaltres (i que no veuria la nostra llengua com a estranya), tal com van fer els bisbes Pont i Gol i Cases Deordal?

Ja veurem com queda la travessa episcopal de Jesús Bastante per a la diòcesi de València, si l’encerta o no amb la terna que proposa. Però si Déu no ho evita, continuarem amb bisbes castellanitzadors a la diòcesi de València, com ho són també els actuals bisbes d’Oriola-Alacant i de Sogorb-Castelló. Però res no m’agradaria més que equivocar-me en això que he dit i que el papa nomenara un bisbe a la diòcesi de València que (si no és valencià, aprenguera la nostra llengua) assumira amb naturalitat el valencià i la nostra cultura, que utilitzara el valencià, que el promoguera als seminaris i que animara els preveres a celebrar els sagraments, també en valencià. Amén.

The post Travesses episcopals appeared first on VilaWeb.

Fa quatre anys, en la 52a Jornada Mundial dels Mitjans de Comunicació Social, el papa Francesc utilitzava com a lema les paraules de Jesús: “La veritat vos farà lliures” (Jo 8:32).

El papa ens recordava que “l’ésser humà és capaç d’expressar i compartir la veritat”, tot i que quan l’home “segueix el seu propi egoisme, pot fer també un mal ús de la facultat de comunicació”, ja que “l’alteració de la veritat és el símptoma típic de la distorsió”.

També ens feia memòria que la comunicació ha de ser un “lloc per a expressar la pròpia responsabilitat en la recerca de la veritat”. Però tal com veiem, alguns mitjans (i alguns periodistes que tots coneixem) ens ofereixen el “fenomen de les notícies falses, les anomenades fake news”.

Les fake news ens porten a la “desinformació”, ja que estan “basades en dades inexistents o distorsionades”, que “tenen com a finalitat enganyar o manipular el lector”, per “arribar a objectius concrets, influenciar les decisions polítiques o obtenir guanys econòmics”.

Cal recordar que les fake news, com ens deia el papa, “són hàbits per capturar l’atenció dels destinataris”, perquè “els continguts, malgrat no tindre fonament, assoleixen una visibilitat tal, que fins i tot els desmentiments oficials difícilment aconsegueixen d’aturar els danys que produeixen”. Per això, en vista del problema de les fake news, “ningú de nosaltres no pot eximir-se de la responsabilitat de fer front a aquestes falsedats”, per tal de desemmascarar “la lògica de la serp, capaç de camuflar-se i mossegar”. De fet, la primera fake news la trobem al llibre del Gènesi (Gn 3:1-15), amb l’engany de la serp, “la insidiosa i perillosa seducció” que també hui “s’obre camí en el cor de l’home, amb argumentacions falses i atraients”.

Hem de reconéixer, com deia el papa, que “les mateixes motivacions econòmiques i oportunistes de la desinformació tenen l’arrel en la set de poder”, que ens fa “víctimes d’un engany”. Per això “l’antídot més eficaç contra el virus de la falsedat és deixar-se purificar per la veritat”.

Com afirmava Francesc, “el millor antídot contra les falsedats són les persones que lliures de cobdícia estan disposades a escoltar” i “permeten que la veritat aparega a través d’un diàleg sincer”.

Per això el periodista Xavier Domènech ha denunciat “la divulgació de porqueria fabricada amb intencionalitat política en mitjans que sabien que ho era”. I per això mateix, el Col·legi de Periodistes i el Consell de la Informació han dit que “les converses posen de manifest comportaments per part de diversos periodistes i mitjans de comunicació, que vulneren els principis més elementals de l’ètica”. A més, “a l’hora de construir mentides i intoxicar i manipular a la ciutadania, les clavegueres de l’Estat han comptat amb la complicitat d’alguns responsables, periodistes, articulistes i tertulians”. I és que “sense la seua complicitat, les clavegueres de l’estat no haurien aconseguit els seus objectius”. El senyor Xavier Domènech acabava així l’article “L’audiència de la porqueria”: “El que sap greu és que alguns dels traficants de mitges mentides, mentides conscients i deformacions desvergonyides, es compten entre les estrelles més brillants de la galàxia comunicativa”. Però “no ho serien, si els lectors, oients i espectadors foren més exigents. I els seus col·legues, menys corporatius”.

Els valencians, durant l’anomenada Batalla de València, als anys vuitanta i noranta del segle passat, també vam patir les mentides, les tergiversacions i les mitges veritats d’un diari “groc” del Cap i Casal, que manipulava i distorsionava la realitat, atiant la violència contra els partits d’esquerres i nacionalistes, contra els capellans compromesos amb el valencià, com el P. Riutort (amb agressions físiques i tot), i contra els intel·lectuals valencians, amb l’objectiu de destruir els adversaris, com veiem ara que fan les “estrelles” mediàtiques d’alguns mitjans de comunicació. I és que quan el periodisme “grogueja”, perd la raó de ser, ja que només serveix per a adular els capitostos que el mantenen amb sucoses pagues, sense importar-los l’ètica i la llibertat. Per això el periodisme “groc” menteix, manipula i canvia la veritat per la mentida.

Aquestes clavegueres mediàtiques queden perfectament retratades pel papa Sant Gregori el Gran, en els Tractats Morals sobre el llibre de Job (Llibre 10, 47-48) que ell va escriure. Bisbe de Roma a finals del segle VI i principis del segle VII, Gregori escrivia, com si estiguera pensant en les clavegueres mediàtiques d’ara: “L’home honrat i íntegre és la riota”, perquè “la saviesa d’aquest món consisteix a presentar el que és fals com a veritable, i el que és veritable com a fals. Els savis d’aquest món consideren una ximpleria la virtut de la integritat. Ells qualifiquen de neci obrar amb rectitud i la saviesa segons la carn jutja insensata qualsevol obra conforme a la veritat”.

En contraposició als qui presenten la mentida com a veritat o bé la disfressen, malèvolament, de veritat, el papa Sant Gregori deia: “La saviesa dels hòmens honrats, al contrari, consisteix a estimar allò que és veritat tal com és, a evitar allò que siga fals. Però aquesta honradesa és la riota, perquè els savis d’aquest món”, com els periodistes que van amb mentides, “consideren una ximpleria la virtut de la integritat”.

Davant d’aquesta pudor nauseabunda, els bisbes valencians haurien de denunciar la manipulació i la mentida d’aquells mitjans de comunicació i d’aquelles “estrelles” mediàtiques que utilitzen la porqueria per a destruir els adversaris polítics. I és que amb la mentida i la manipulació no es pot construir una societat lliure, sinó que es construeix una gàbia per a esclaus, que és el que pretenen fer alguns dels capitostos del poder polític, mediàtic i econòmic de l’estat. Si la veritat, com ens diu Jesús, ens fa lliures, la mentida i la manipulació (motivada per foscos interessos) ens fa esclaus d’aquells que abominen la llibertat. Davant les clavegueres mediàtiques, resulta escandalós el silenci de periodistes (almenys fins al moment d’escriure aquest article) com Ernesto Ekáizer, Gonzo, Cristina Pardo o Iñaki López. Aquests periodistes “estrella”, immersos en la mentida, haurien de recordar les paraules de Sant Agustí, quan al llibre de les Confessions demana a Déu que extirpe “tota temeritat i tota mentida dels meus llavis interiors i exteriors. Que ni m’hi enganye jo, ni faça que s’hi enganyen uns altres”.

Davant aquesta pudor nauseabunda de les clavegueres mediàtiques, amb tota la raó del món, la periodista Patricia López ha afirmat que “una organització criminal s’ha apoderat de l’Estat espanyol”.

The post “La veritat vos farà lliures” appeared first on VilaWeb.

L’arquebisbe de València, a la web de l’arzobispado (una web únicament en castellà), deia en la carta Enseñanza religiosa escolar: un derecho inalienable que “la enseñanza de la religión es un aspecto fundamental en la formación integral de la persona y un elemento imprescindible en el ejercicio del derecho de la libertad religiosa”. I l’arquebisbe de València ho justifica a partir de la Constitució, que “así lo reconoce y garantiza”. Per això, l’arquebisbe Antonio Cañizares demanava als pares dels alumnes que, pel que fa a la religió a l’escola, “no lo olvidemos”, ja que “se trata de un mandato constitucional”. Cañizares remarcava de nou en la carta que l’ensenyament de la religió “es un derecho garantizado por la Constitución Española que hay que cumplir”. I per això mateix recordava als pares que “tienen el derecho de educar a sus hijos conforme a sus propias convicciones”.

Els cristians valencians, que veiem prohibida la nostra llengua a l’Església, també creiem que el valencià als temples és un dret inalienable, ja que, a més de ser la llengua pròpia del País Valencià, també la Constitució empara el nostre dret a utilitzar el valencià als temples i, per tant, a viure la nostra fe en la llengua de Sant Vicent Ferrer, cosa que tenim prohibida fins ara.

No sé si els bisbes valencians no han llegit l’article 3 de la Constitució, ells que la defensen aferrissadament. L’article 3.2 diu, per si no ho saben, que “les altres llengües espanyoles” (com el valencià, evidentment) “seran també cooficials a les respectives comunitats autònomes”. I l’article 3.3 remarca que “la riquesa de les diverses modalitats lingüístiques d’Espanya”, com el valencià, “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.

Si el valencià, segons la Constitució i l’Estatut d’Autonomia, és oficial al nostre país i si constitueix una riquesa i un patrimoni cultural, i a més, és objecte d’especial respecte i protecció, com diu la Constitució espanyola, per què els bisbes valencians continuen marginant, menyspreant i excloent el valencià dels temples?

Si la religió a l’escola, segons la carta setmanal del bisbe de València, està protegida per la Constitució i és, per tant, un dret inalienable, per què el valencià, que també està protegit per la Constitució, no és actualment un dret inalienable per als nostres bisbes, ja que ni el protegeixen ni l’utilitzen?

Per això és sarcàstic, a més d’insultant, que el punt 11.12 de la proposta onzena de les “Constituciones del Sínodo Diocesano de Valencia”, afirme que el valencià és “una realidad en la vida social y eclesial”. El valencià és una “realidad” de la vida eclesial? De veres? Com s’atreveixen a editar las Constituciones del Sínodo, dient que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els bisbes valencians no només no fan servir el valencià (ni l’afavoreixen a la litúrgia), sinó que el prohibeixen? Com s’atreveixen a dir que el valencià és “una realidad en la vida eclesial”, si els nostres bisbes tenen el Missal Romà traduït per l’AVL segrestat, sense que el presenten per a ser aprovat?

Només l’odi a la llengua pròpia explica l’actitud dels bisbes valencians, que exclouen el valencià de les celebracions litúrgiques i dels seminaris, tot impedint als cristians valencians de celebrar la nostra fe en valencià als temples del nostre país.

El viatge del papa Francesc al Canadà, del 24 al 30 d’aquest mes, tindrà un caràcter penitencial, ja que el papa demanarà perdó pels abusos i pel menyspreu que alguns catòlics van tindre en relació amb la identitat dels pobles indígenes d’aquell país. El papa demanarà perdó pels horrors soferts pels indígenes per part d’institucions que buscaven “reeducar” els jóvens nadius, com ha mostrat l’informe que qualifica de genocidi cultural l’intent d’eliminar els costums indígenes i perpetrar l’assimilació cultural. Per això el papa, el primer d’abril passat demanava perdó pel menyspreu que els catòlics van exercir anys enrere i deia: “Sent vergonya i dolor pel paper que alguns catòlics han tingut, per la falta de respecte cap a la seua identitat” (la dels indígenes), “la seua cultura”.

També algun dia, almenys ho espere així, els bisbes que succeiran els actuals bisbes valencians, també reconeixeran i hauran de demanar perdó (com ha fet el papa en relació amb els pobles indígenes del Canadà) al poble valencià i a la nostra cultura, per la falta de respecte a la nostra llengua i pel menyspreu que van mostrar a la nostra llengua els seus antecessors, que no només no van respectar ni afavorir el valencià, sinó que van intentar d’exterminar-lo, com ho va provar el franquisme.

The post “El valencià a l’Església és un dret inalienable” appeared first on VilaWeb.