El viatge penitencial del papa al Canadà

"Aquesta petició de perdó per part del papa, que al Canadà es va trobar amb els representants dels pobles indígenes, és un primer pas simbòlic (no el final) en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat"

Josep Miquel Bausset
02.08.2022 - 18:22
Actualització: 02.08.2022 - 18:41
VilaWeb
El papa Francesc, en arribant a l'aeroport d'Edmonton (fotografia: Johannes Neudecker/dpa).

Del 24 al 30 de juliol passats, el papa va fer el que els vaticanistes han descrit com el seu viatge més difícil. El papa ha visitat, en un viatge intens, el segon país més gran del món després de Rússia. Ha estat un viatge històric, un “pelegrinatge penitencial”, com ha dit ell mateix, a una terra massacrada per una actuació cruel per part dels responsables d’alguns internats gestionats per institucions eclesials.

Aquest ha estat el viatge d’un papa fràgil, que hem vist sovint en cadira de rodes (potser, com han dit alguns, podria ser l’últim gran viatge del papa Bergoglio), amb una setmana plena d’actes i amb un recorregut de 19.000 quilòmetres. Amb aquest 57é viatge apostòlic internacional, el papa haurà visitat 56 països des de l’inici del seu ministeri petrí, i aquest viatge al Canadà ha estat el més llarg i el més allunyat de Roma.

El sentit i la raó d’aquest viatge del papa l’explicava Francesc mateix en una piulada al seu Twitter abans de deixar Roma el diumenge 24 de juliol. Hi deia: “Benvolguts germans i germanes del Canadà: vinc a vosaltres per trobar-me amb els pobles indígenes. Espere amb la gràcia de Déu, que la meua peregrinació penitencial puga contribuir al camí de reconciliació, ja començat”.

D’est a oest, de Roma al Canadà, i amb 85 anys llargs, el papa Francesc ha volgut demanar perdó, perquè com va dir ell mateix, “sent indignació i vergonya per l’abús que van patir els pobles indígenes en els internats catòlics per a xiquets i jóvens, des de finals del segle XIX a la dècada dels seixanta del segle XX”. Per això va dir que els seus discursos al Canadà començarien i acabarien demanant perdó. És indignació i vergonya pel deplorable comportament d’hòmens d’Església el que manifestà el papa en rebre al Vaticà, el mes d’abril passat, els representants dels pobles indígenes. El papa els deia: “Vull unir-me als meus germans bisbes canadencs per demanar perdó” per la crueltat amb què foren arrancats de les seues famílies els xiquets, amb l’objectiu d’esborrar la cultura indígena, sense respectar els orígens i les arrels d’aquells xiquets que volien “reeducar”, i que van patir abusos físics i psíquics.

Cal recordar que la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, creada al Canadà el 2015 per tal d’aclarir el genocidi que van patir els indígenes, exigia a l’Església una petició de perdó a les famílies de les víctimes.

De segur que el papa, amb la seua presència i sobretot amb la seua actitud de demanar perdó, ajudarà a guarir ferides. I és que, segons la Comissió per a la Veritat i la Reconciliació, van ser més de 150000 xiquets i jóvens indígenes que passaren (i patiren abusos de tota mena) per 139 internats del país, uns cinquanta dels quals eren gestionats per institucions cristianes. Era en aquests internats, amb la mort d’almenys 4.000 xiquets, on l’estat (per tant, també culpable), buscava, absurdament i irracionalment, occidentalitzar els costums dels joves indígenes.

Com va dir el cardenal Pietro Parolin, secretari d’Estat del Vaticà, “el papa va al Canadà a abraçar les poblacions indígenes”. Perquè en un país ferit pels horrors del passat, el papa, com va dir Parolin, “vol estar prop dels qui sofreixen. No només vol dir paraules, sinó sobretot manifestar la seua proximitat. I per això vol tocar amb les seues pròpies mans el sofriment d’aquestes poblacions, pregar amb elles i fer-se pelegrí amb elles”.

Aquesta petició de perdó per part del papa, que al Canadà es va trobar amb els representants dels pobles indígenes, és un primer pas simbòlic (no el final) en el camí de guarició i reconciliació pels errors del passat, quan l’Església no va saber evitar els abusos que van patir els indígenes en internats catòlics, en un procés d’assimilació forçosa a finals del segle XIX i part del segle XX, i en l’agressió que van sofrir els xiquets, separant-los cruelment de les seues famílies. El papa, humilment, ha demanat perdó per “la manera cruel” amb què l’Església catòlica col·laborà amb el govern canadenc en la “colonització” i en el “desarrelament dels xiquets indígenes de les seues famílies”. Però el seu viatge no ha estat només per a demanar perdó, sinó també per a reparar el mal que es va fer.

Crec que aquesta sincera i humil petició de perdó per part del papa pels errors del passat, és el que haurien de fer també els bisbes del País Valencià, que continuen menyspreant la nostra llengua i la nostra cultura com l’Església al Canadà va menysprear els pobles indígenes. Al seminari de València, en els anys quaranta, quan sentien parlar en valencià un seminarista, els formadors li donaven una pedra que el xiquet havia de portar al damunt fins que sentira un altre seminarista que parlava en valencià. Era una manera cruel i vergonyosa d’estigmatitzar el valencià, a més de ser també un càstig psíquic, amb l’objectiu (com en les poblacions indígenes del Canadà) d’arrancar cruelment la nostra cultura que per als formadors del seminari era una cultura prohibida i menyspreable.

Encara hui, els seminaris de València, de Sogorb-Castelló i d’Oriola-Alacant continuen excloent el valencià de la formació dels seminaristes. I per això els cristians valencians esperem que els nostres bisbes demanen perdó pel tracte dels seus antecessors i d’ells mateixos prohibint i excloent la nostra llengua de l’Església.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes