Nascut el 1927, Martini va ser un jesuïta d’una cultura immensa i un biblista il·lustre, que no sempre va coincidir amb la postura oficial del Vaticà. Nomenat arquebisbe de Milà el 1979, era la veu liberal i avançada al si de l’Església, ja que representava l’esperit d’obertura i d’aggiornamento del Vaticà II.

En una entrevista el 8 d’agost de 2012, el cardenal Carlo M. Martini descrivia l’Església “cansada en Europa i Amèrica”, amb una “cultura envellida” i amb una burocràcia que “augmenta”. El cardenal posava en qüestió “els nostres rituals i la nostra roba, pomposa”, i per això desitjava “hòmens lliures i pròxims als altres, com ho van ser el bisbe Romero i els màrtirs jesuïtes del Salvador”. El cardenal Martini veia en l’Església “tantes cendres damunt les brases, que sovint em sent impotent”.

Obert a la reforma de l’Església, aconsellava “al papa i als bisbes, buscar 12 persones ‘de fora’, per ocupar els llocs de direcció”, persones, deia, “que estiguen a prop dels més pobres”.

Amb llibertat d’esperit, Martini, que va ser creat cardenal el 1983, demanava a l’Església “reconéixer els seus errors i seguir un procés de canvi radical, començant pel papa i pels bisbes”. I és que, amb valentia, Martini reconeixia que l’Església “s’ha quedat 200 anys enrere”.

En el seu testament espiritual, el cardenal somiava “una Església que fa el seu camí en la pobresa i en la humilitat, que no depén dels poders d’aquest món”, en clara sintonia amb allò que el papa Francesc du endavant. Martini somiava també “una Església jove”, tot i que acabava reconeixent en el seu testament espiritual, que “hui ja no tinc eixos somnis”.

Amb veu profètica, Martini era un bisbe obert en relació amb la moral sexual, les noves famílies i els divorciats tornats a casar. I públicament va divergir del document de la Congregació per a la Doctrina de la Fe Dominus Iesus de 6 d’agost de 2000, en temps del papa Joan Pau II, per trobar-lo “teològicament bastant dens, ple de cites i difícil d’entendre”. I és que molt sovint els gestos del cardenal Martini, com els del papa Francesc, parlen, s’entenen i arriben més a la gent, per la seua claredat i senzillesa, que molts documents de la jerarquia.

El 30 d’agost de 2013, el papa Francesc, en rebre els membres de la fundació cardenal Carlo M. Martini, ressaltà “la paternitat espiritual que significà la figura de Martini per a l’Església”. El papa recordava com a l’Argentina “llegíem el que ens arribava d’ell” (que era jesuïta com Bergoglio) i com “féiem els exercicis amb els seus textos”. Per a Francesc, que d’alguna manera està portant a terme en l’Església l’esperit reformador i renovador de Martini, el cardenal de Milà “ens ha donat vida i ens ha ajudat en la nostra vida espiritual”.

A la mort, el 1978, dels papes Pau VI i Joan Pau I, Carlo M. Martini, a 51 anys, encara no era ni cardenal ni bisbe i per això, segons els vaticanistes, no va poder ser elegit nou bisbe de Roma. Després, amb el llarg pontificat de Joan Pau II (que el va crear cardenal el 1983), Martini es quedà a Milà. I el 2005, en el conclave que elegí Ratzinger com a papa, Martini ja tenia 78 anys i el Martini “rosso”, pel color dels cardenals, no pogué passar a Martini “bianco”, amb el blanc, el color dels papes.

Com va dir el papa Benet XVI en la mort del cardenal de Milà, Martini va ser “un pastor generós i fidel, un home de diàleg i de caritat”.

En una entrevista recent al diari italià Corriere de la Sera, Maris Martini, germana del cardenal, afirmava que el seu germà “no va voler mai ser papa”. A ell, deia la seua germana, “no li agradava el Vaticà. S’hi sentia asfixiat. Les cerimònies l’avorrien i les formalitats li molestaven”. Maris Martini deia també que el seu germà “no sentia la mateixa sintonia amb Joan Pau II que amb Pau VI”.

El cardenal Martini, un home clarivident i senzill, va viure tota la seua vida per a servir l’Evangeli. Va gastar la seua vida per a anunciar la Bona Nova del Regne i per a obrir nous horitzons d’aggiornamento i de renovació al si de l’Església.

The post El cardenal Carlo M. Martini appeared first on VilaWeb.

Aquella vesprada del dimarts 19 de febrer de 1884, es dirigí a l’església de Bellús i, agenollat al brancalet amb els braços en creu, va resar el rosari. “És un frare sant!” cridaven els veïns congregats a la plaça en veure el seu hàbit bast de franciscà i la postura de pregar. Va declinar l’oferiment d’allotjar-se a la casa de mossén Ramón Monzonís per no considerar-se’n prou digne i, encara que l’oratge era gèlid, preferí de passar la nit en les eres, sense fer ús de la palla com a jaç.

El pelegrí, cobert amb la mateixa indumentària esparracada, impròpia per a protegir-se dels rigors hivernals, se’n va anar acompanyat per una colla de gent fins a Guadasséquies. Va resar davant de la parròquia de l’Esperança entre més crits de “ha arribat un sant!”. Una comitiva de guadassequians el conduïren a Sant Pere. Prosseguí i va retre culte davant dels temples de Benissuera, Alfarrasí i Montaverner. En eixir de cada poble l’acompanyava sempre un grup de veïns. Tanmateix, el penitent fantasiejava amb el fet que l’expulsaren i li badaren el cap a cudolades, o encara millor, que el tiraren d’un convent a bastonades, i ho suportava tot pel seu amor superlatiu a Jesús.

Al corral de Durà, abans del Palomar, s’arrencà pedaços de l’hàbit talar per a paréixer més pobre encara i proveir de relíquies els devots. Pregà a la parròquia de Sant Pere Apòstol i va reprendre el camí fins a Albaida. Es va postrar en èxtasi a la porta de l’Arxiprestal durant més de dues hores, alié al fred i la gentada que s’arremolinava al seu voltant.

Es contava que feia prodigis, profecies, que levitava durant el rés, que era refractari al foc i posseïa el do de la bilocació. El pelegrí va passar el coll entre les serres del Benicadell i d’Agullent. Segons es relata en la seua biografia escrita per Amalio Sentandreu, arxipreste d’Alcoi, unes persones que es refugiaven de la pluja torrencial en una caseta abans de Muro el van veure acostar-s’hi i observaren torbats com s’obrien els bassals al seu pas i que, en entrar a resguard del diluvi, portava l’hàbit sec. Després, el frare va dirigir els ulls al cel i va parar la tempesta.

Va arribar a Alcoi molt desmillorat la vesprada del dissabte 23 de febrer amb un sarró proveït de rosegons, tres devocionaris i una calavera. La nit anterior havia preferit de passar-la al ras en una casa en ruïnes als afores de Cocentaina. Prosternat davall del púlpit de l’Arxiprestal de Santa Maria d’Alcoi, va resar fins a la nit. El pelegrí desitjava d’allotjar-se al racó de la quadra d’algun alberg de la ciutat. Com que no va ser possible, acceptà complagut l’acolliment al calabós del Sant Hospital. Tampoc no fou factible, així que a repel accedí a l’hostatge en la golfa de la casa de José Valero, un botiguer de roba, amb la condició que el llit fóra de palla.

L’endemà, diumenge, es va passar el dia resant a les esglésies de Sant Agustí i Santa Maria. A la nit tornà a casa febrós, tremolant de fred, amb els peus unflats. A primera hora del dilluns el va visitar el doctor Antonio Tormo i li ordenà d’afluixar la penitència i reposar. Casimiro Barello va desoir el metge perquè el dia anterior havia encetat la Festa de les Quaranta Hores, tres dies de pregària i desgreuge a Jesús pels excessos dels tres últims dies de carnestoltes. Eixe dilluns el penitent va romandre agenollat durant tretze hores davant de la porta de l’església de Santa Maria, i dimarts, catorze hores més, immòbil, fins que es va fer greument malalt.

Ajocat al llit, la salut del penitent empitjorava a mesura que passaven els dies, fins al punt que li administraren l’extremunció. En saber-se la notícia, centenars d’alcoians i forasters es congregaren davant de la casa del botiguer, i com que molts arribaven amb intenció d’entrar per a veure el “fraret sant”, les autoritats van haver de posar guàrdies que custodiaren la porta.

Desnodrit i descarnat, exhaust de caminades, fredors, vigílies, dejunis i mortificacions, Casimiro Barello no es va recuperar i, content —afirmà que la malaltia li semblava massa regal—, es va morir el 9 de març de 1884. El seu pelegrinatge de quatre anys acabà quan en tenia vint-i-set.

El cadàver es va exposar al públic durant tres dies, i al soterrament acudiren nombrosíssims devots, especialment de València, la Ribera i les comarques centrals. El procés per a la seua beatificació va començar en 1947 i el 2000 va ser declarat Venerable pel papa Joan Pau II.

El pas del penitent per la Vall va despertar una gran sensació en un temps en què els vilatans eren molt impressionables, i fou motiu de xerrameques, tafaneries i murmuracions durant setmanes. Sembla que guarí una dona a Albaida i batejaren un grapat de xiquets amb el nom de Casimiro a finals del segle XIX, però malgrat l’atracció misteriosa del terciari franciscà, el seu rastre es va esfumar a la comarca. És recordat a Cavagnolo, on una placa sobre una façana informa de la seua casa natal i a més se li dedicà un vicolo, un carreró. També es rememora a Alcoi, on fou homenatjat amb un carrer al barri de la zona alta, una làpida a l’església de Sant Jordi, i se celebren actes religiosos per a implorar que se’l declare beat.

Tres raons expliquen, a parer nostre, l’oblit a la Vall. La primera es concreta en la seua curta estada. El frare va travessar la comarca de nord a sud en quatre dies.

La segona es troba en el seu polèmic ascetisme. Per a una part de la població la personalitat del penitent albergava un tret sinistre i malaltís. Les autoagressions semblaven un desig de ser castigat —portava cilici, es flagel·lava el cos i besava les nafres dels malalts— per a obtenir una gratificació masoquista, un impuls insà cap a l’autodestrucció. No eren pocs els eclesiàstics que consideraven també que tal senda a la cerca de la virtut i la perfecció era un camí errat. En suma, una adulteració, una caricatura de la religió, una ridiculització del cristianisme. La conducta immoderada del pelegrí xocava amb la sensatesa popular que aconsellava que no calia buscar el dolor, sinó saber com suportar-lo. L’actitud exagerada del frare mendicant es podia percebre, a més, com a una forma d’orgull, una arrogància dissimulada, de l’estil “a mi a humil no em guanya ningú”.

Hi ha una última raó per a l’arraconament de Casimiro Barello en la desmemòria dels valldalbaidins: la seua figura fou eclipsada per la devoció arrelada des del segle XVII per la monja agustina sor Josepa Teresa Albinyana i Gomar, la Beata Agnés de Benigànim. Una dona venerada —com en tota religiositat popular— per creients i descreguts. Un personatge més humà, més pròxim i carismàtic. Una religiosa valorada per la seua actitud de servei i significada com a símbol de mare, consellera, protectora i sanadora. Per no parlar que els dos miracles reconeguts pel Vaticà que fonamentaren la beatificació de la beniganina —amb independència de la seua veracitat científica—, foren dos actes singularitzats just per prevenir i impedir el dolor i el patiment.

The post Petjades d’un pelegrí appeared first on VilaWeb.

Les eleccions generals de 1996 van posar el futur d’Aznar i la governabilitat de l’estat en mans de Jordi Pujol i els nacionalistes catalans, que exigien el reconeixement de la unitat de la llengua. Això, en cas d’aconseguir-se, seria una fita històrica, però no va ser fàcil; més que res perquè la qüestió seria un embaràs problemàtic amb part dolorós.

També hi va haver un dia, no recorde bé si per aquell temps o molt abans, que en veure que la llengua que ens van transmetre els nostres avantpassats agafava vol amb els bufits dels polítics de torn, em vaig dir: “Açò va per a llarg”. Sort que don Manuel Sanchis Guarner († 1981) no va viure per a veure les “magnifiques” vesprades que les corregudes de la llengua ens deparà. Els records que segueixen, desordenats, no respecten un ordre cronològic; són simplement ferides difícils d’oblidar.

A finals del segle passat, Eduardo Zaplana governava amb el suport d’Unió Valenciana: la llengua estava en mans de la dreta i la seua normativa —i la seua gramàtica, és clar—, i a més, Zaplana tenia una mèdium, una aliada que li animava el galliner lingüístic blaver des de Las Provincias: M. Consuelo Reyna. Zaplana era presoner de Las Provincias i de la seua pitonissa. Per a ell degué ser un malson diari tindre darrere l’orella a tota hora el cant de l’ababut.

I si ho pensem bé ara, després de tants anys, no podia ser d’altra manera: hi havia tants interessos polítics i electorals que de vegades s’utilitzava la llengua per a embolicar la troca i desviar l’atenció d’altres assumptes. La llengua era una arma amb poder.

Ara, vist en la distància, s’entenen millor les coses. Tot era qüestió de temps. I cada cosa va passar quan tocava. La vellesa té aquestes coses: sense voler, recordem el passat. I recordem aquelles guerres entre secessionistes i unitaristes (amb els seus practicants, tots lluitant per veure qui defensava més la llengua), la fília i la fòbia a Catalunya, blavers i calalanistes, el conflicte lingüístic permanent, que si València o Valencia, anarquia ortogràfica, Federació d’Escola Valenciana, institucions catalanistes (IEC, ACPV, Junta de Govern de la UV), autoritats lingüístiques (IFV o RACV), denominació de la llegua (llemosí, català, valencià, bacavés…), la polèmica del reconeixement dels títols de valencià emesos per les diferents entitats i organismes, el llistat de paraules prohibides o marcades ideològicament depenent de qui governava, maldecaps en determinats moments sobre qui dictava la normativa: la Conselleria d’Educació i Cultura de torn o l’AVL?, el dictamen del CVC del 2005, un sens fi d’institucions implicades IEC, IFV, IIFV, ACPV, Lo Rat Penat, la RACV.

Que si les Normes del Puig o les Normes de Castelló. Tots volien atribuir-se la veritat absoluta sobre la identitat, la història del poble i els seus senyals de la valencianitat: la bandera, l’himne i el nom de la comunitat autònoma.

Cada grup volia imposar a l’altre una gramàtica i un diccionari. Tindre poder per aquell temps era important: t’atorgava la potestat normativa sobre la llengua. D’això almenys estaven convençuts els governants de primera divisió.

I si parlem de poder, cal recordar que en el primer govern de José María Aznar el PP va necessitar l’ajuda dels nacionalistes catalans per poder governar. Jordi Pujol es degué dir a ell mateix: “Ara és el moment d’aclarir el tema de la llengua”. I Zaplana, en acontentar Pujol i Aznar, va fer mèrits i va guanyar punts per a pujar a primera divisió, arribar a ser ministre i portaveu del govern, i fins i tot a aplegar a figurar com a successor d’Aznar a la Moncloa.

Un dia, en una inauguració conjunta d’una exposició d’art litúrgic a Tortosa, Zaplana va dir que les dues comunitats veïnes compartien “la misma historia, tradición y sensibilidad”. Pujol a continuació va repetir les mateixes paraules que Zaplana i va afegir “i també la llengua”, per si de cas al president de la CV se li havia oblidat.

Si finalment, amb Francisco Camps de conseller d’Educació, es va arribar a un pacte lingüístic, no va ser per convenciment propi, sinó per ordre del seu cap, Zaplana. A Zaplana eixe pacte li importava un rave —tots sabem què l’interessava al cartagenero—, però com que això li donava punts als ulls d’Aznar (a qui aspirava a succeir), li va seguir el joc a Pujol. Aznar necessitava els seus vots per a governar.

En tota aquella correguda resulta curiosa la maniobra de Manuel Tarancón. Heus ací un home de la dreta convençut de la unitat de la llengua, però que per fer carrera política va voler entonar la cançó secessionista. Arribat el moment del nomenament de la presidència de l’AVL, Zaplana el va afusellar sense miraments ni contemplacions i va preferir Ascensión Figueres. Això va implicar per a Tarancón una de les ploreres més grans de la seua vida. Tindre caps significa dir-los “sí, buana” i besar-los el cul, incondicionalment, cada dia. Agafen vostés la lliçó que més els agrade: “Si vols fer carrera política, la primera lliçó és abaixar el cap” o “No et fies de ningú”. I si vols ser independent, aquesta de Cela no està malament: “La soledad es el precio de la independencia”.

En tota aquesta història cal recordar el nom de Santiago Grisolía, mort a principi d’agost d’enguany. Aquest home, alié a lluites polítiques i lingüístiques, des del Consell Valencià de Cultura va animar el dictamen sobre la llengua que va possibilitar la creació de l’AVL.

Aprovat el dictamen on s’especificava que la normativa del valencià era la que feia servir la Conselleria d’Educació des de 1983, amb Ciprià Císcar al capdavant, pareixia que s’assolia la pax linguae. Perquè, recordem-ho, a vegades ens trobàvem amb algun director general que implantava les seues normes: així, “servei” es convertia de la nit al dia en “servici” i “aquest”, en “este”. Es poden imaginar el mareig que suposava als tècnics lingüístics i correctors no saber exactament quina normativa fer servir a l’hora de fer el seu treball? I també als usuaris de la llengua, és clar.

De les moltes partides de tenis que no he pogut veure en aquesta vida, els jure que una de les que més he lamentat haver-me perdut en directe va ser la que van jugar Francesc Camps i Rafael Alemany. Camps: “De catedràtic a president, sincerament: de veres que valencià i català són la mateixa llengua?”. Alemany: “Tan cert com que el sol ix per l’est”. Camps: “És que això de dir que Joanot Martorell i Ausiàs March són autors catalans i de cultura catalana se’m fa costera amunt, perquè els meus pares m’han inculcat que sóc valencià i no català”. Alemany: “El fet que eixos autors formen part de la literatura catalana no implica negar la seua valencianitat”.

Quin camí més llarg fins a arribar al pacte lingüístic! Problemes i més problemes. Fins i tot la denominació de la nostra terra va ser un assumpte traumàtic: País Valencià o Comunitat Valenciana? Qui no recorda l’al·lèrgia del PP al terme País Valencià? I què em diuen de la reticència de Jordi Pujol a fer servir en les seues memòries el terme Països Catalans per tal de no ferir els sentiments dels valencians?

En 2015, finalment, els integrants de l’AVL, alliberats de les dependències polítiques, van poder volar lliurement: les quotes polítiques passaven a la història. Però ara tenim altres polèmiques: la quota de gènere i la quota territorial. En fi, la llengua continua sent un tema que desperta passió. Ara bé, alhora, hi ha gent que se’n desentén olímpicament, del tema. O li entra oix, que de tot n’hi ha.

Al remat s’ha imposat el trellat i la llengua ha trobat el seu camí per la sendera de la sensatesa. El destí ha fet que a hores d’ara (i prou que ha costat) la llengua de l’AVL estiga majoritàriament en mans de filòlegs, és a dir, els que saben de llengua i d’història de la llengua. Els filòlegs es formen i ixen de la universitat; és sensat que siga la universitat la que dicte la norma: la gramàtica i el diccionari. Això no obstant, sempre hi haurà gent malalta que preferirà posar-se en mans de curanderos en compte de llicenciats en medicina, que és el que són la majoria de doctors. Ja s’ho faran.

Ara pareix que es camine cap a un “model unitari” amb l’ús de les formes convergents, però respectant la “variació interna de cada parlar”. Dir llengua única és dir llengua compartida per totes les comunitats que la fan servir. I jo em pregunte: no és això el que predicava Sanchis Guarner des del principi? Entestar-nos en propostes normatives divergents no ens unirà mai, ans al contrari, ens dividirà.

Segurament van passar coses molt més importants, però açò és el que jo recorde del conflicte i del pacte lingüístic, després de tants anys.

Ens ha costat molt d’entendre que catalans i valencians parlàvem dues variants de la mateixa llengua; és per això que la definició de les llengües, proposada per Rafael Alemany i Jordi Colomina, em sembla genial. Tant de bo se m’haguera ocorregut a mi, tan fàcil com era. Els escolars les haurien d’aprendre i entendre ben aviat per tal d’estalviar-nos disgustos futurs. Són definicions magistrals:

Valencià: Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda d’Alguer, llocs on rep el nom de català.

Català: Llengua romànica parlada a la Catalunya, així com a les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda d’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.

The post La llengua, al cap de tants anys appeared first on VilaWeb.

Ens hem quedat de pasta de moniato quan ens hem assabentat, per mitjà de la premsa, que l’ajuntament havia organitzat aquesta recepció, i que tots els grups municipals sense cap excepció havien acudit a rebre amb les portes obertes i amb tots els honors aquestes “persones”.

Tot i saber que el consistori vol avançar i que té un fort compromís amb la nostra organització, ens és impossible de no mostrar el nostre rebuig a aquesta visita, i sobretot a la recepció oficial. El govern usbec representa el passat, l’odi: tot allò que volem eliminar dels nostres carrers.

Per a posar-nos en situació, l’Usbequistan està condemnat per les Nacions Unides per ser un país que vulnera els drets humans, on la llibertat d’expressió, associació i reunió estan restringits. On segons Amnistia Internacional les persones LGTBIQ+ són jutjades per sodomia com a delicte del codi penal. On més de mig centenar de persones estan empresonats pel simple fet d’estimar, i torturats per fer que no tornen a “delinquir”.

Sabem que la comparsa dels Mudéjares ha tingut un gest solidari amb el fet de confeccionar els tratges allà, però això implica necessàriament cap recepció oficial a l’ajuntament si es té en compte tot el que hem exposat. Volem pensar que el motiu d’aquesta recepció ha sigut la d’intentar donar un impuls a les Festes de Moros i Cristians d’Ontinyent com a Bé d’Interés Turístic Internacional. Però cal pensar la imatge internacional que deu haver donat, i sobretot per al col·lectiu LGTBI i també el feminista.

Confiem que açò no torne a passar, i esperem que si l’any que ve alguna comparsa o el consistori convida un govern d’un altre país, que no siga el d’algun on no es vulneren els drets humans.

Continuem lluitant contra LGTBIQ+fòbia i continuarem treballant braç a braç amb l’Ajuntament d’Ontinyent. Qui sap, si, potser, l’any que ve podríem convidar conjuntament la primera ministra finlandesa, Sanna Marin i allò que ella representa per a mostrar que les festes d’Ontinyent són i seran unes festes lliures i diverses.

The post Bocabadats appeared first on VilaWeb.

Encara que en algunes ciutats funcionaven les cases d’expòsits a partir del segle XVI -com és el cas de València- sostingudes per l’Església, la caritat privada o els poders públics, és en la segona meitat del segle XVIII quan el desenvolupament de la institució adquireix grans proporcions. Es creen centres nous, s’amplien els ja existents i, d’acord amb la mentalitat intervencionista del moment, la participació dels poders públics es fa més activa i present.

En aquesta centúria, el poder polític va legislar i va prendre mesures que denoten el canvi de pensament, i va desenvolupar unes polítiques que responien als principis il·lustrats, això és, com atendre i educar els xiquets expòsits amb la finalitat de poder comptar amb una mà d’obra abundant, i va facilitar els mitjans per a convertir-la en qualificada, capaç de desenvolupar i fer créixer el país. Aquest pensament il·lustrat defensava que l’assistència pública havia de convertir pobres, desheretats, bordets, rebutjats… en subjectes “útils, lleials i productius”.

El moment més important d’aquestes reformes, quan se’n consoliden unes i en comencen unes altres, es produeix durant el regnat de Carles III (1759-1788). D’entre totes les Reials Ordes destaque:

1. Reial orde del 2 juny de 1788: s’insta els administradors de les cases d’expòsits a advertir els pares que acullen a aquests xiquets que els han de donar educació i ensenyar-los un ofici útil.

2. Reial decret de 1794: ser expòsit no havia de ser un estigma per a aquestes criatures que tenien dret de rebre una educació, es prohibia d’exercir tractes vexatoris sobre ells i es castigava els incompliments de l’ordre.

3. Reial Cèdula de Carles IV, d’11 de desembre de 1796: s’ordenava als arquebisbes, bisbes i abats que dividiren els seus territoris en demarcacions i hi construïren cases d’expòsits, de manera que s’evitara l’amuntegament en les existents i els llargs recorreguts entre els punts d’eixida i la recepció.

Una vegada més, les lleis s’acaten, però no es compleixen. En els llibres de registres van quedar reflectits al llarg de la centúria casos de maltractament i abusos, tant abans de la publicació de les reials cèdules com després.

En la segona meitat del segle XVIII, a causa dels abandons, l’etiologia dels quals estudiarem més detingudament en un altre apartat, les borderies de tot el país estaven saturades. Augmenten molt més els percentatges d’abandons de xiquets que no els de naixements, no sols a Espanya sinó també a Europa. Alan Forrest en The French Revolution and the Poor assenyala que en el segle XVIII l’abandó de xiquets era un esdeveniment normal en les vides dels pobres, perquè l’aclaparadora pobresa i els anys de mala collita ho feien necessari. S’assumia tàcitament que milers de xiquets havien de ser abandonats cada any. Ara bé, afirmar que la pobresa i les seues conseqüències són les úniques responsables de la superpoblació de les cases seria simplificar un fenomen amb nombrosos tentacles, i oblidar que estem en el segle XVIII, en el qual es produeix un canvi, una evolució en la mentalitat de l’època.

Els Il·lustrats, alguns d’ells grans analistes i pensadors, van deixar escrit en els seus raonaments que a la pobresa i misèria caldria unir la relaxació dels sans costums i l’augment del llibertinatge, totes dues causes influïdes per la difusió de les idees filosòfiques, entre moltes més. Si en Les Enfants-Trouvés, hospital parisenc que atenia xiquets abandonats, el 1679 es van registrar 1670, 312 xiquets, cent anys més tard en van ser 7.676.

En la inclusa de Pamplona, en el quinquenni 1711-1715, van entrar 623 xiquets; en la mateixa inclusa, durant el quinquenni 1796-1800, foren 1.056 criatures. La inclusa de València no es va quedar arrere: dels 18.755 expòsits registrats en el segle XVII, 224 dels quals eren valldalbaidins, es va passar a 27.659 registres en el segle XVIII, dels quals 612 xiquets procedien de la Vall.

Les xifres espanten. L’estudi és lent, i esperem que clarificador.

The post La inclusa en el segle XVIII appeared first on VilaWeb.

He arribat a la tercera edat: no ho amague ni tinc por de dir-ho. Treballe amb la memòria retrògrada, és a dir, la que es mou cap arrere, com ja deuen haver comprovat. Gran part dels meus records, almenys en una primera fase, apareixen mentre camine: són flaixos que després elabore detingudament. Procure que el meu relat siga versemblant; és el lector qui finalment li atorga la seua credibilitat.

Mentre camine repasse i torne a repassar detalls mínims que em conduiran a més detalls que actuen a tall de sinapsi neuronal. Recorde i escric. Recorde allò que em va “emocionar” o impactar en el passat; les coses que el meu cervell va considerar irrellevants no van activar certs mecanismes cerebrals i es van esvanir. Així, no és estrany que conteste que “no” quan algú em pregunta: “No te’n recordes de …?”: això significa que al meu cap no ho vaig considerar primordial en el seu moment. De totes eixes coses són els neurocientífics els qui en poden donar explicacions saberudes.

Bé, seguim. Aquell estiu Demis Roussos amb Triki, Triki i Albert Hammond amb It Never Rains in Southern California van ambientar els balls de les discoteques. I quan es va acabar l’estació no vaig fer cap consulta especial a cap catedràtic ni professor que haguera tingut a la facultat durant els cursos d’estudis comuns. Tampoc no em vaig tancar a la meua habitació a reflexionar sobre la millor manera d’encarar el meu futur acadèmic: punts forts i fluixos en la meua formació prèvia, què m’atreia per damunt de tot, eixides laborals després de la carrera, etc. Res de tot això no em va passar pel cap.

Vaig repassar, això sí, les paperetes dels cursos anteriors amb les qualificacions per tal de veure si apareixia una llumeta al final del túnel. Vaig recordar alguns professors i, sense voler, també algunes classes de l’últim curs: la traducció de Pro corona, de Demòstenes, amb doña M. Antonia Corbera Lloveras; les lliçons magistrals sobre els Reis Catòlics, Carles I i Felip II de don Antonio Mestre (on vaig preferir parar atenció i deixar de prendre apunts com un desesperat: fet i fet sempre li’ls podia demanar a la companya Evangelina Rodríguez Cuadros). També vaig recordar (i sempre recordaré) l’esforç sobrehumà que em va costar l’assignatura d’Història Antiga i Mitjana d’Espanya a càrrec de don Antonio Ubieto Arteta, de qui molts anys després esbrinaria que havia estat un dels ideòlegs del moviment secessionista lingüístic, eixe grup que tan actiu es va mostrar en el moment de la fundació de l’AVL i molt abans. Encara com Ubieto no va ser tan enrevessat amb els qui es van presentar a l’examen de setembre i va fer preguntes clares com els fenicis i la conquesta de València i Mallorca! També m’apareixien vagament altres classes: la filosofia de Bacon, d’una banda, i d’altra, l’anàlisi de poemes seguint les teories de Carlos Bousoño.

En algun moment d’aquell estiu vaig estar temptat d’anar-me’n a Barcelona a fer Psicologia. Però hi havia una complicació important: tenia nóvia formal i ja estava escarmentat de tots els fracassos sentimentals anteriors. Triara l’especialitat que triara en tercer, sabia que havia de dedicar un temps adequat al festeig si no volia veure’m en una nova frustració: al remat, a base de trompades acabem per aprendre alguna lliçó.

Finalment em vaig decantar per Filologia Moderna. En algun altre moment explicaré com va nàixer eixa especialitat a la Universitat de València: sempre m’ha interessat de saber com es conformen els estudis de les institucions docents on s’imparteixen les branques del saber, i més si m’afecta directament. En el primer curs d’especialitat et podies trobar tota una amalgama de gent de diverses edats i formació. No oblidem que els alumnes de Filologia Moderna procedien dels diferents grups que hi havia en els diversos torns en segon curs de comuns: a alguns els coneixia i a altres els vaig conéixer al llarg dels tres cursos següents. N’hi havia de casats, alguns que havien fet la mili, mestres en excedència que volien ampliar estudis, monges amb el vistiplau de l’arquebisbat (imagine), alumnes lliures que assistien a classe, altres que, tot i ser oficials, anaven a classe quan podien (per motius laborals sobretot), etc. Tinc en el cap exemples amb noms i cognoms de totes les classes.

En Filologia Moderna podíem triar dos idiomes dels quatre que s’oferien: anglés, francés, alemany i italià. La majoria escollia anglés i francés. En els cursos d’especialitat ja ens fixàvem qui era cadascú: si estudiava una llengua o una altra, o si el nivell en què estudiava les llengües escollides era com a idioma principal o secundari.

Ah, i que no pense ningú que fer Filologia Moderna es reduïa a estudiar i aprendre els idiomes corresponents: per a això ja hi havia l’Escola d’Idiomes, el British Institute, l’Alliance Française, l’Institut Alemany o l’Oxford Centre (on s’ensenyava anglés d’una forma innovadora). La facultat no era això.

Quan algú es matriculava en Filologia Moderna ja havia de tenir una certa competència oral i escrita en els idiomes escollits, de la mateixa manera que quan s’escollia clàssiques se suposava que es dominava la morfosintaxi grecollatina i havia fet moltes hores de vol en la traducció dels autors d’eixes cultures. L’especialitat no t’ensenyava les llengües: com a molt t’envernissava i prou. Amb el nombre d’alumnes per classe que hi havia no es podia fer res més. Si tenies un poc de sort feies alguna prova oral. Recorde algunes classes pràctiques en algun curs a càrrec de la professora Raquel Royo.

No teníem laboratori d’idiomes. Eixe era un dels punts reivindicatius en les assemblees d’especialitat. Quan vam acabar la carrera el laboratori encara no s’havia muntat. El lloc on s’adquiria eixa competència oral i escrita era problema de cadascú. Per la part que et tocava ja t’espavilaves ràpidament i et buscaves la vida, bé anant a algun d’eixos centres oficials o bé emigrant durant l’estiu a l’estranger a collir maduixes, fregar plats, preparar entrepans, servir tes o cafés, netejar lavabos o el que fóra: crec que encara no existia la figura d’au-pair.

Els estudis de Filologia Moderna a València eren un calc dels que hi havia a la Universitat de Madrid (l’actual Universidad Complutense), i el calc també es reflectia en les publicacions. En una altra ocasió parlaré de quan i on van nàixer els coneguts hui en dia com a estudis anglesos i qui en van ser els artífexs.

Tinc ben arrelat en la memòria el curs 1973-74 perquè va ser aquell inoblidable curs en què al ministre d’educació, don Julio Rodríguez Martínez (1928-1979), se li va ocórrer d’instaurar el “año juliano”, que consistia a fer coincidir l’any natural amb l’any acadèmic, amb la qual cosa eixe curs les vacances d’estiu per als qui començaven primer van durar sis mesos.

D’eixa manera, el curs 1973-74, a efectes d’exàmens el mes de juny passava a ser desembre, i setembre es convertí en gener. Divertit, no? Era la forma sui generis de recuperar el temps perdut aquells anys de vagues i períodes amb les facultats tancades. Afortunadament, aquell experiment va acabar en juny amb el cessament del ministre del ram, un valido de Carrero Blanco que va passar a la història de l’educació amb el malnom de Julito el Breve. Crec que aquell ministre argumentava que el curs havia de transcórrer paral·lelament amb els pressupostos de cada any, però no es va tindre en compte que l’ensenyament mitjà continuava regint-se pel calendari escolar de tota la vida.

Ja ho poden veure: els temps passen i les coses no canvien gaire. Molts polítics, de qualsevol color, divisió i rang, volen passar a la història amb la seua empremta en la gestió que tenien encomanada: a gosades que don Julio ho va aconseguir!

I no sols don Julio. Amb les no-sé-quantes lleis d’educació que hem tingut en el període democràtic, assolirem que cap alumne no es quede arrere, que cap universitat abaixe el llistó d’aprovar el 99% dels alumnes que es presenten a Selectivitat -o com es diga ara-, i que al remat entren tots de calbot a la universitat amb un nivell paregut al de quan la meua generació feia la prova d’ingrés en començar batxillerat.

Ara sembla que, per tal que els centres superiors d’ensenyament no es queden buits a conseqüència de la baixada de natalitat, cal obrir la mà. O potser és per l’aplicació d’algun algoritme, paraula que només hui he sentit ja cinc vegades.

The post Decidint l’especialitat appeared first on VilaWeb.

El Sínode és una institució consultiva instituïda pel papa Pau VI el 15 de setembre de 1965 (per mitjà del Motu proprio “Apostolica Sollicitudo”), un òrgan que va nàixer en el marc del Concili Vaticà II per a ajudar el papa en el govern de l’Església a través dels seus consells. Del 1965 ençà s’han celebrat vint-i-nou Assemblees del Sínode dels bisbes. Per altra part, els últims anys el papa ha donat una nova dimensió als sínodes, amb la participació de tot el poble de Déu i no només dels bisbes sinó també de religiosos i laics, tant hòmens com dones.

El text Per una Església Sinodal és l’instrument que servirà “per a afavorir la primera fase d’escolta i consulta del Poble de Déu a les Esglésies particulars”, que ha tingut lloc de l’octubre de 2021 a l’abril del 2022.

El recorregut del Sínode es va iniciar al Vaticà el 9 i 10 d’octubre de l’any passat, mentre que el dia 17 del mateix mes es posà en marxa a les Esglésies diocesanes de tot el món. Així, al País Valencià, el 17 d’octubre de 2021 començaren aquest camí sinodal els cristians valencians de les diòcesis de Tortosa, València, Sogorb-Castelló i Oriola-Alacant.

El recorregut sinodal tindrà tres fases que aniran de l’octubre de 2021 a l’octubre del 2023. La primera, la fase diocesana, ha tingut lloc entre l’octubre de l’any passat a l’abril d’enguany. La segona, l’anomenada fase continental, es farà del setembre de 2022 al març del 2023. Els treballs d’aquestes dues fases donaran lloc a dos Instrumentum Laboris diferents, abans de la fase definitiva, que serà la tercera, la universal, i que tindrà lloc l’octubre del 2023 amb la celebració de la XVI Assemblea General Ordinària del Sínode dels bisbes. Per això, com desitja el Document Preparatori, l’articulació de les diferents fases del procés sinodal “farà possible l’escolta real del Poble de Déu”.

Amb aquest text, el papa convidava l’Església “a interrogar-se sobre un tema decisiu per a la seua vida i la seua missió” i impulsar la “comunió, la participació i la missió” de l’Església en aquest tercer mil·lenni.

Aquest camí, fins a l’octubre de 2023, “se situa en la línia de l’aggiornamento de l’Església proposat pel Concili Vaticà II”, un camí que, com diu aquest Document Preparatori, “és un do i una tasca”. I és que “caminant junts, l’Església podrà aprendre a viure la comunió” i així, “obrir-se a la missió”. Per això, enmig de diversos moviments immobilistes que qüestionen (i gairebé desautoritzen) el Concili Vaticà II, el papa ha declarat que “el Concili és el nostre ecosistema eclesial i pastoral”.

El camí de la sinodalitat, com diu el text de treball, “és el camí que Déu espera de l’Església del tercer mil·lenni”. Com va dir molt encertadament José M. Marín, la sinodalitat ha d’ajudar l’Església “a sanar la paràlisi eclesial”, de la mateixa manera que va ser curat el paralític i que recull l’Evangeli de Sant Joan (Jo 5:1-16) i també ajudarà a renovar les comunitats cristianes a la llum de l’Evangeli.

Sé de cristians valencians que han treballat el Document Preparatori, com el grup de la parròquia de Sant Jaume d’Algemesí, que, des de fa més de trenta anys, periòdicament, s’aplega per a llegir, reflexionar i comentar la Sagrada Escriptura. En el document que han treballat i en les reflexions que han fet arribar al Vaticà, tot i reconéixer una certa desconfiança, com em comentava l’amic Vicent Niclòs, aquest grup no vol defallir i per això continua demanant en les propostes enviades a Roma “el que és just i necessari per al nostre poble”. Entre les conclusions a què ha arribat aquest grup hi ha la constatació de la “poca consciència de comunitat entre els diferents grups” i per això demanen “crear comunitat, avançar en el coneixement de Crist i treballar l’acollida i l’acompanyament”. Constata també un fet bastant trist, i és que a l’Església “es fomenta una concepció individualista” i per això mateix “s’hauria de treballar una fe més participativa”, a més de “conéixer i escoltar la Paraula de Déu, caminar junts i escoltar-nos de debò”, ja que desgraciadament, en una Església jerarquitzada, els laics no solen tindre’s i no són escoltats. El grup d’Algemesí, amb valentia, demana “escoltar i acostar-se als descartats i exclosos que no tenen l’oportunitat d’expressar la seua veu”. D’ací la “necessitat del diàleg” al si de l’Església, escoltant tothom (i no només els capellans, els bisbes i els religiosos), “per a fer fructificar l’estimació” i així “avançar amb valentia”.

El grup també constata l’escàndol que significa, per part de la jerarquia del País Valencià, que els nostres bisbes, des de fa segles, continuen rebutjant el valencià a l’Església, cosa que és un “menyspreu i un escarni públic”, ja que hi ha una “marginació intencionada, reiterada i permanent” de la nostra llengua a l’Església. Per això demana que “els ministres ordenats aprenguen la llengua pròpia als seminaris”. I és que malgrat que les Constituciones Sinodales de Valencia i el Plan Pastoral Diocesano demanaven la publicació dels llibres litúrgics en valencià, i d’una manera particular l’aprovació del Missal Romà en valencià, els bisbes no han fet cas del que demanaven els participants en aquestes assemblees.

També qüestiona que es prioritze la missa dominical per damunt de l’atenció integral i de qualitat, i per això, sovint “els jóvens s’avorreixen en missa”, en bona part per “l’encarcarament litúrgic” i la “manca de participació en les celebracions litúrgiques”. Cal, com demanen, “dinamitzar l’edifici” i un més gran compromís de les comunitats cristianes amb “la justícia social, els drets humans o l’ecologia”. Igualment, es demana més “corresponsabilitat i no tanta clericalització” al si de l’Església.

Un altre punt a destacar de les propostes que aquest grup ha enviat al Vaticà és “la falta de diàleg de la diòcesi amb les altres diòcesis del seu àmbit social-cultural i polític”, així com “la falta de sintonia entre l’Església institucional i el món actual”. També és important “l’assumpció de responsabilitats per part dels laics” i no identificar “l’autoritat amb el poder”. Per això aquest grup reclama “reduir organismes consultius”, per a “donar veu i vot als distints estaments de l’Església”. I és que si l’Església som tots, no es pot donar als laics el que els bisbes i els capellans han precuinat ells tots sols.

En la inauguració del Sínode a Roma, el papa ens va recordar els tres riscos on pot caure l’Església: el formalisme, l’intel·lectualisme i l’immobilisme. I per això Francesc demanava a Déu que ens allibere de “convertir-nos en una Església de museu, formosa però muda, amb molt de passat i poc futur”.

Només si en aquest camí escoltem la veu de l’Esperit, podrem descobrir “el rostre i la forma d’una Església sinodal”, tal com demana el text preparatori del Sínode. I per això el papa ha convidat l’Església a “aprendre a escoltar-nos: bisbes, sacerdots, religiosos i laics”, i d’aquesta manera passar del desencís i del cansament a l’esperança. De segur que si s’escolten les reflexions del grup d’Algemesí, la sinodalitat de l’Església serà una realitat.

The post Per una Església Sinodal appeared first on VilaWeb.

El mateix Karol Wojtyla reconegué la crueltat de l’Església i va declarar públicament a Olomouc (Txèquia) el maig de 1995: “Hui, jo, Papa de l’Església de Roma, en nom de tots els catòlics, demane perdó pels mals causats als no catòlics en el curs de la història turbulenta d’aquestes gents (…)”

Poc després que el tribunal haja sentenciat Zara a cadena perpètua arriba la seca i concisa comunicació de la Suprema Inquisició. El correu Palerm-Madrid i viceversa, entre consulta i resposta, ha tardat catorze mesos. La carta diu: “(…) procuren tener mas audiencias con la rea deste logar q la procuren rreducir a nuestra fe y estas las audiencias vuelvan ver votar esta causa y rremitan nuevamente lo que causaren”. El tribunal considera que ha complit l’ordre pel fet de “(…) haverse reducido a nuestra Santa fee y como se havía votado en consulta que fuese admitida a reconciliación”.

Aquesta és l’última documentació precisa sobre Zara Cantera. Entrem, doncs, en els àmbits boirosos de les especulacions.

Els noms Zara Cantera/Catalina Barón i Mariam Cantera/Serafina Barón no apareixen en els registres d’executats en cap auto de fe posterior. Les germanes no foren, doncs, declarades relapses, pecat extrem quan es cau en una heretgia de què s’ha abjurat. Dit d’una altra manera, no es van tornar a desdir davant del tribunal.

La manca de fonts documentals pot desassossegar per no saber si les valldalbaidines romangueren empresonades tota la vida a La Vicaria. Però esborrem aquesta sensació. Zara i Mariam, sentenciades el 1616, degueren ser alliberades de la presó de La Vicaria abans de 1624. Quatre raons avalen la conjectura: Primer, els condemnats a cadena perpètua per la inquisició siciliana que s’havien reconciliat amb la fe cristiana no superaven en cap cas vuit anys de presó.

Segon, qualsevol convicte reconciliat podia sol·licitar una reducció de la pena si havia transcorregut algun temps des de la sentència, si mostrava humilitat, i si la seua conducta personal s’ajustava al que volien els inquisidors. Requisits a l’abast de les dues valencianes.

En tercer lloc, el tribunal disposava de discrecionalitat absoluta sobre els convictes.

Quart i últim, la inquisició siciliana era, malgrat tot, més benèvola, o en altres paraules, menys cruel que no la practicada a la península Ibèrica. Aquesta institució, detestada tant pel poble com per la noblesa siciliana, amb 114 autos de fe públics des de 1501, fou abolida a l’illa en 1782. Les autoritats —avergonyides i previngudes— arrancaren l’escut del tribunal eclesiàstic de la façana del Palazo Chiaramonte-Steri, cremaren l’arxiu i esborraren altres signes menyspreatius de la raó humana i el dret; a València, però, encara el 1826 van penjar a la forca “l’heretge” Gaietà Ripoll, un mestre de Russafa, l’última víctima del Sant Ofici.

Les germanes ja eren lliures molt abans de l’amnistia general de maig de 1647 proclamada per les autoritats locals a causa d’una revolta ciutadana, en la qual els insurrectes palermitans alliberaren tots els reclusos. Ara bé, una vegada fora de la presó, ens enfrontem a més dubtes: Posaren les valencianes en amo, en una casa “cristiana y honrada”, tal com va proposar l’inquisidor Esteban Torrecilla y Manso durant el procés? Tornaren a veure els exmarits l’Abdili i el Braïm?

El maig de 1624, la pesta bubònica va assolar i delmar durant un any sencer la felicissima città. Sucumbiren uns deu mil habitants —inclosos el mateix virrei i el seu secretari— d’un total de cent trenta mil palermitans. Eixiren indemnes de l’epidèmia?

Una investigadora ha confirmat recentment que hi havia a l’illa una organització secreta d’assistència a la minoria musulmana. En feren ús? Embarcaren a Barbaria? I en eixe cas, trobaren la seua família bellussera? Amb el coratge i la intel·ligència de Zara, tot és possible.

Benvolguts lectors i lectores del VilaWeb Ontinyent, si visiteu Palerm adquiriu al mercat de la Vucciria dos rametes de romer -símbol, entre més coses, del renaixement i la immortalitat-, i deixeu-les al costat del mur del Palau Chiaramonte-Steri o a les seues presons.

I si vos ve més a mà de visitar Bellús, l’Estret de les Aigües o l’embassament, baixeu al riu, tireu els ramellets a l’Albaida com una ofrena, i dediqueu un pensament a Zara i Mariam. Recordar-les és fer-les viure.

FI.

The post La vida infausta de Zara Cantera, àlies Catalina Barón (i 25) appeared first on VilaWeb.

Ni cal dir que, si el consumidor abusava de les begudes espirituoses a seques, prendre després Bal-Bellús a manera de poció medicinal li rebaixava el malestar. Qui sap? Potser van ser aquests dos atributs els que li feren guanyar la Medalla d’Or en l’Exposició Internacional de Brussel·les de 1891.

La Bal-Bellús començà a envasar l’aigua als anys 60 del segle XX en ampolles de vidre retornables —cal·ligrafia blava per a l’aigua natural, blanca amb gas carbònic—. Una activitat que els aborígens véiem amb estranyesa, incomprensió i una certa incredulitat: qui ha de comprar l’aigua embotellada si ix debades per l’aixeta?

En 1971 i 1975 hi hagué brots de còlera a la península, informacions controlades i retallades pel règim franquista, però unes notícies publicades lliurement a l’estranger. Les agències de viatge, tour operadors i guies turístiques dels britànics, francesos i alemanys recomanaren precaució amb l’aigua corrent si volien vindre per ací de vacances. I aquests —reconeguem-ho—, que bevien com un clot de sorra i mostraven inclinació per les begudes alcohòliques, més barates que les dels seus països, amb la Bal-Bellús apagaven la set, evitaven les ressaques i la deshidratació per dalt i per baix.

En conseqüència, els estius dels anys 70 provocaren un ritme febril d’embotellament a la Bal-Bellús, amb dotzenes i dotzenes de treballadors i el moll reblit de camions aculats per a la descàrrega de caixes de fusta amb cascos buits. Una vegada estibats amb caixes i botelles plenes, els camions distribuïen l’aigua per la costa mediterrània.

L’aigua Bal-Bellús plantava cara i competia aleshores amb altres marques reconegudes com la Fonter (Amer, la Selva), Orotana (Artana, la Plana Baixa), Lanjarón (Granada) i Solares (Cantàbria), una firma que dominava la meitat del mercat peninsular. I també la Malavella (Caldes de Malavella, la Selva), una marca que deixava atònits els treballadors, que no comprenien com un nom tan desencertat es venguera tan bé. Curiosament, la Bal-Bellús no va poder penetrar a Madrid on una xarxa de polítics, industrials i sindicalistes verticals havien “repartit” el mercat a certes marques barrant el pas als intrusos.

Tanmateix, la qualitat de l’aigua de l’històric brollador de l’Alfama era objectivament extraordinària, benvolguts lectors i lectores, però li faltava un ingredient per a arribar a l’excel·lència. Un perspicaç guadassequià que treballava a la fàbrica —no recordem si va ser José María o Jesús, dos germans que regentaven el bar la Parreta—, sense haver llegit Lichtenberg, afirmà: “Si beure aigua Bal-Bellús fóra pecat, encara seria més bona i faria més bon gust”.

The post Ponentades: refresquem el cos i la memòria appeared first on VilaWeb.

He recordat aquesta simpàtica anècdota perquè durant el confinament per la pandèmia de la covid-19, molts mossens van fer mans i mànigues per retransmetre l’Eucaristia per la xarxa, ja que per motius sanitaris les parròquies no celebraven la missa amb fidels. Va ser un molt bon servei que s’oferí perquè els malalts, els ancians i tots els qui es trobaven a casa, confinats, pogueren seguir la missa a l’ordinador.

Però ara, una vegada la pandèmia està més o menys controlada, molts cristians encara segueixen la missa per YouTube, sense fer acte de presència als temples. Està bé que els ancians i els malalts puguen seguir la missa per la xarxa, a causa de la fragilitat pels anys o la malaltia que els impedeix fer-se presents als temples. Però els deixebles de Jesús que segueixen l’Eucaristia per la xarxa es perden el cordó dominical, és a dir, allò que cada diumenge uneix els cristians, com a fills, a la mare Església, de la mateixa manera que el cordó “dominical” que deia l’escolà, uneix el fetus a la mare. A causa de la importància de l’Eucaristia, les primeres comunitats cristianes “prenien part amb assiduïtat en la fracció del pa” (Ac 2:42), és a dir a l’Eucaristia que celebraven a les cases. I per això mateix, la Carta als Romans demana als deixebles de Jesús d’assistir sempre a la pregària (Rm 12:12). I és que si l’Eucaristia és el centre, la font i el cimal de la vida cristiana, no podem deixar “d’assistir a les reunions, com alguns ho han pres per costum” (He 10:25). Per això la Carta als Hebreus advertia a aquells que no assistien a l’Eucaristia, que havien d’aplegar-se en comunitat per la importància de celebrar la Cena o el Memorial del Senyor. I és que, com repetia el P. Cebrià Pifarré, “l’Església fa l’Eucaristia i l’Eucaristia fa l’Església”.

L’Eucaristia, sobretot la que celebrem cada diumenge, dia del Senyor, hauria d’aplegar els deixebles de Jesús, presencialment, en una assemblea de lloança i d’acció de gràcies, tal com Jesús mateix ens ho va manar quan en instituir l’Eucaristia digué: “Feu això en memòria meua” (Lc 22:19). Cal tindre en compte que l’Eucaristia i el rentament dels peus, és a dir, la missa i el servei sol·lícit als altres, estan estretament units, ja que en rentar els peus als deixebles, Jesús també els va dir: “Vos he donat exemple perquè, tal com jo vos ho he fet, ho feu també vosaltres” (Jo 13:15). Així, cada vegada que rentem els peus als altres, és a dir, cada vegada que servim els altres, fem present Jesús enmig de nosaltres. Per això és tan important la missa presencial i no només per mitjà d’internet.

I és que no és el mateix veure el València, el Vila-real o l’Hèrcules per televisió, que veure aquests equips als seus estadis. O veure el bàsquet València a la Fonteta de Sant Lluís, que veure’l a casa a la tele. L’ambient, les sensacions, l’emoció i la passió per animar l’equip no són igual asseguts al sofà de casa que a l’estadi. Com no és el mateix “veure” la missa per internet que aplegar-se al voltant de l’altar, a la parròquia.

És tan rellevant l’Eucaristia per als cristians, que a més de les referències explícites de la institució de l’Eucaristia als Evangelis (Mt 26:26; Mc 14:22 i Lc 22:19), encara trobem la narració més antiga de l’Eucaristia a la primera Carta als Corintis (1C 11:23ss).

Però també els pares de l’Església van escriure sobre l’Eucaristia per a ressaltar-ne la importància en la vida de les comunitats cristianes. Així, Sant Justí, en l’Apologia primera en favor dels cristians, escrivia: “No mengem l’Eucaristia com si fóra un pa ordinari, ni la bevem com si fóra una beguda usual, sinó que, tal com Jesucrist, el nostre Salvador, es féu carn per la paraula de Déu i va tindre carn i sang per la nostra salvació, així mateix hem aprés que aquell nodriment sobre el qual va ser dita l’acció de gràcies que conté les paraules de Jesús i amb el qual s’alimenta i transforma la nostra carn i la nostra sang, és precisament la carn i la sang del mateix Jesús que es va encarnar”. Sant Justí narra així, com celebraven l’Eucaristia les primeres comunitats cristianes: “El dia que anomenem del Sol (el diumenge), hi ha una reunió de tots, tant dels qui viuen a les ciutats, com dels qui viuen a la ruralia: llegim els profetes o els tractats dels Apòstols, el temps que ens és possible”. El primer que destaca Sant Justí és que tots els cristians es reuneixen per a celebrar l’Eucaristia: els qui viuen a prop del lloc on se celebra i els qui viuen lluny.

Sant Justí continuava així: “Després, quan el lector ha acabat, el qui presideix fa una admonició, una exhortació, perquè imitem de paraula i d’obra uns misteris tan sublims”. I l’Eucaristia continuava: “En acabant ens alcem tots i recitem unes pregàries, i, tal com ja he explicat, acabada l’oració, portem pa, vi i aigua; el president diu amb gran fervor les pregàries i l’acció de gràcies, i el poble aclama: Amén. I es distribueix l’aliment sobre el qual s’ha donat gràcies”. Sant justí destaca que d’aquest aliment que és l’Eucaristia “en participen tots els presents, i és portat pels diaques als qui no han pogut assistir-hi”, és a dir, als malalts, tal com també es fa ara quan es porta la comunió als que no han pogut anar a missa.

Remarca també que a l’Eucaristia es fa una col·lecta per recaptar diners, “que són entregats al president, el qual socorre els orfes i les viudes, els qui es troben en la indigència a causa de malalties o altres causes, també els empresonats i els pelegrins vinguts de molt lluny”, perquè així, “ningú no queda desatés”. I és que com he dit abans, l’Eucaristia i el rentament dels peus, és a dir, la lloança i la sol·licitud pels qui pateixen, no es poden separar.

Sant Justí insisteix de nou al final del seu text que “el dia del Sol”, és a dir, el diumenge o primer dia de la setmana, “ens reunim tots”. D’ací la importància d’assistir presencialment a l’Eucaristia. El 5 de febrer de 2014, a la plaça de Sant Pere, el papa ens recordava que l’Eucaristia no és només un banquet, sinó un memorial, una paraula que “no només és un record, sinó que vol dir que cada vegada que celebrem aquest sagrament (l’Eucaristia), participem en el misteri de la passió, mort i resurrecció de Crist”. D’ací la importància de fer-nos presents a l’església per a participar de la Cena del Senyor o Eucaristia.

Per això, si encara no assistim d’una manera física i presencial a l’Eucaristia, cal fer-ho, per a retrobar el cordó dominical que ens uneix, com a fills de Déu, a la nostra mare, l’Església, de la mateixa manera que el cordó umbilical uneix el fetus a la mare.

The post El “cordó dominical” appeared first on VilaWeb.