Ponentades: refresquem el cos i la memòria

"La Bal-Bellús començà a envasar l'aigua als anys 60 en ampolles de vidre retornables. Una activitat que els aborígens véiem amb estranyesa, incomprensió i una certa incredulitat"

Xavi Constant
15.08.2022 - 12:04
Actualització: 16.08.2022 - 17:26
VilaWeb

Groucho Marx va inventar els macarrons farcits de bicarbonat: mentre t’atipes de pasta, t’alleuges de la indigestió. L’aigua mineral Bal-Bellús oferia una virtut semblant. Tal com informava el revers de la botella, aquesta aigua bicarbonatada i oligometàl·lica combinava amb el whisky, la ginebra i el conyac. El bevedor s’intoxicava d’alcohol i alhora eliminava alguns dels seus efectes malsans.

Ni cal dir que, si el consumidor abusava de les begudes espirituoses a seques, prendre després Bal-Bellús a manera de poció medicinal li rebaixava el malestar. Qui sap? Potser van ser aquests dos atributs els que li feren guanyar la Medalla d’Or en l’Exposició Internacional de Brussel·les de 1891.

La Bal-Bellús començà a envasar l’aigua als anys 60 del segle XX en ampolles de vidre retornables —cal·ligrafia blava per a l’aigua natural, blanca amb gas carbònic—. Una activitat que els aborígens véiem amb estranyesa, incomprensió i una certa incredulitat: qui ha de comprar l’aigua embotellada si ix debades per l’aixeta?

Taps d’ampolles, amb gas i natural

En 1971 i 1975 hi hagué brots de còlera a la península, informacions controlades i retallades pel règim franquista, però unes notícies publicades lliurement a l’estranger. Les agències de viatge, tour operadors i guies turístiques dels britànics, francesos i alemanys recomanaren precaució amb l’aigua corrent si volien vindre per ací de vacances. I aquests —reconeguem-ho—, que bevien com un clot de sorra i mostraven inclinació per les begudes alcohòliques, més barates que les dels seus països, amb la Bal-Bellús apagaven la set, evitaven les ressaques i la deshidratació per dalt i per baix.

En conseqüència, els estius dels anys 70 provocaren un ritme febril d’embotellament a la Bal-Bellús, amb dotzenes i dotzenes de treballadors i el moll reblit de camions aculats per a la descàrrega de caixes de fusta amb cascos buits. Una vegada estibats amb caixes i botelles plenes, els camions distribuïen l’aigua per la costa mediterrània.

L’aigua Bal-Bellús plantava cara i competia aleshores amb altres marques reconegudes com la Fonter (Amer, la Selva), Orotana (Artana, la Plana Baixa), Lanjarón (Granada) i Solares (Cantàbria), una firma que dominava la meitat del mercat peninsular. I també la Malavella (Caldes de Malavella, la Selva), una marca que deixava atònits els treballadors, que no comprenien com un nom tan desencertat es venguera tan bé. Curiosament, la Bal-Bellús no va poder penetrar a Madrid on una xarxa de polítics, industrials i sindicalistes verticals havien “repartit” el mercat a certes marques barrant el pas als intrusos.

Llanda publicitària de final dels anys 60 (50×35 cm)

Tanmateix, la qualitat de l’aigua de l’històric brollador de l’Alfama era objectivament extraordinària, benvolguts lectors i lectores, però li faltava un ingredient per a arribar a l’excel·lència. Un perspicaç guadassequià que treballava a la fàbrica —no recordem si va ser José María o Jesús, dos germans que regentaven el bar la Parreta—, sense haver llegit Lichtenberg, afirmà: “Si beure aigua Bal-Bellús fóra pecat, encara seria més bona i faria més bon gust”.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes