El poder de la paraula. Posseir la paraula. Qui domina la paraula té el poder. ..

Aquest era el missatge que el capellà Lorenzo Milani llençà des d’una escola rural en el diminut poble de Barbiana, a la Toscana, en els anys 60 del segle passat.

Els seus alumnes, fills de llauradors, fracassats i expulsats de l’escola tradicional, redactaren amb la intenció de denunciar la seua injusta situació i la complicitat dels poders polítics, econòmics… i educatius, un llibre: Lettera a una professoressa que es convertiria en lectura obligada per als estudiants de Magisteri i mestres compromesos amb el canvi pedagògic i social, al voltant del mític 68.

Aquest 26 de juny de 2017 tot just es compleixen 50 anys de la mort, per leucèmia, del capellà. I també, enguany, serà el 50 aniversari de la publicació de la carta-llibre.

Tot plegat, professores i professors de distintes universitats de llengua catalana hem decidit de començar el nostre viatge a Barbiana, en grup, a l’estil dels viatges pedagògics que es feien en altres segles.

A hores d’ara coincidim en la reivindicació d’eixa pedagogia de la paraula que definiren Paulo Freire, Mario Lodi, Celestin Freinet…. mestres conscients del poder que atorga saber utilitzar les paraules exactes en el moment just, saber expressar-se verbalment i per escrit, apropiar-se de les eines del llenguatge i utilitzar-les com a armes per aconseguir ser lliures.

Perquè ‘emparaular’ el poble és el seu objectiu comú: formar persones lliures, crítiques, capaces de transformar la societat en un sentit revolucionari.

Milani i els seus alumnes es rebel·laren contra una escola classista, denunciaren que el major índex de fracàs escolar es produïa entre els fills i les filles dels treballadors; demanaren als mestres que es feren responsables del fracàs dels seus alumnes, proposaren tres mesures per canviar l’escola: no fer repetidors, dedicar més temps als alumnes problemàtics, i, als malfaeners, donar-los una finalitat, un motiu per a aprendre: ser.

Quina actualitat tenen aquestes propostes? Quina lectura se’n pot fer des de l’escola del segle XXI? Què resta en peu de l’escola de Barbiana? En els dies següents intentarem donar resposta a aquests interrogants.

Avui només encetem el camí que, segur, serà ple d’aventures i ple de coneixences.

The post Fa 50 anys (I) appeared first on VilaWeb.

La darrera jornada a Itàlia va ser, com la resta, vertiginosa. La vespra, després de la passejada nocturna per Pisa, contemplant el riu de nit, poques llums, la torre sense ningú, asseguts en els graons a la porta del baptisteri, contemplant el cementeri a la nostra esquerra i la façana de la catedral enfront, i parlant i reflexionant al voltant d’un dia tan ple d’experiències… anar-se’n al llit després de tot això fou una obligació més que un desig.
De bon matí el baptisteri i el camp al voltant de la torre són deserts. Entrem en el baptisteri -molt recomanable- i en la catedral, en obres. Però toquen les deu i hem passat de la solitud a la turba, centenars de persones envaeixen l’espai. Sembla que hagen sorgit del no res en un moment. Cal anar-se’n. El temps fuig.

Anem corrent a l’aeroport. El vol ix amb una hora de retard. Esgotats, aterrem a Girona, agafem l’autobús cap a Barcelona. D’allí en tren a València, i encara falta arribar a Montaverner…

L’endemà, de nou a casa, és l’hora de reflexionar, de fer balanç. Viatjar amb un grup de persones extraordinàries en la diversitat, d’edats i experiències molt diferents, ha estat un element engrescador i enriquidor. Més encara si hem pogut compartit moments emocionants com la lectura de paràgrafs de ‘Carta a una mestra’ a l’escola de Barbiana, en homenatge al professor Pere Pujolàs, qui va faltar abans de poder fer el projectat viatge. O és que potser, com va dir el professor Joan Soler, ‘tenia tanta pressa de venir que se’ns va avançar’.

Però, més enllà d’aquesta magnífica companyia, de poder contemplar els incomparables paisatges de la Toscana, els seus monuments, el ric patrimoni historicoeducatiu de l’escola, de les anècdotes en el camí, dels àpats exquisits… de tot el viatge em quedaria amb dues persones: la Luana de Calenzano, i el Francuccio de Barbiana.

Luana és la dona que no va poder acudir a l’escola de D. Lorenzo perquè les autoritats eclesiàstiques preferiren avantposar el càstig al capellà díscol que no deixar-lo continuar amb la tasca de crear consciencia crítica sense distinció de sexe.

Luana, dona en la Itàlia de la postguerra, treballadora, membre dels ‘últims’, va poder gaudir de les conferències i el teatre, activitats fetes amb la intencionalitat de permetre l’assistència conjunta dels dos sexes. Ella ens fa memòria que, si bé la presència femenina és escassa en l’obra de Milani, en gran part és fruit de la invisibilització del paper d’aquelles que estigueren al seu costat. Ningú mostra ni es deté en el guisador de Barbiana. Aquest espai domèstic, privat, on s’enforteix el cos, el duia l’Eda, qui, amb estima fraternal es va dedicar a donar suport al capellà i al seu alumnat, tot entenent i compartint la seua missió de donar-se als més necessitats. La seua presència preciosa és imprescindible per comprendre de manera global l’èxit de Barbiana, i es veu reflectida en la serenitat, el somriure i la força de Luana.

Francuccio és el passat, el present i el futur de Barbiana. Va viure intensament el dia a dia de l’escola, i va comprendre i ens va transmetre el missatge del capellà-mestre-pare que concreta en una condemna a viure només de records d’aquell temps, ja passat i perdut. Perquè l’ensenyança de Milani és que es mantinga i perdure l’actitud de compromís amb el canvi per una societat més justa. Analitzar la realitat i les seues injustícies, i actuar.

El poder de la paraula és consciència crítica, capacitat d’analitzar i donar solucions a cada moment. Lluny de la nostàlgia, D. Milani ha de continuar viu a través de les persones que han de ser capaces de donar respostes concretes i globals a cada situació, en cada moment.

I Francuccio ha creat un centre d’estudis i espai de trobada per ajudar a avançar en aquesta doble direcció. Els arbres i les flors que omplen d’olor, color i alegria aquest espai ens recorden la saba que les recorre, fent-les créixer. I la seua mirada serena, profunda, acollidora, ens convida a continuar creant vida.

Els feixistes deien a la Itàlia dels anys trenta: Me ne frego (me la bufa), D. Lorenzo Milani va escriure a la paret de l’escola de Barbiana i va fer seu el missatge tot contrari ‘I care’: M’importa. M’interessa dominar l’idioma, m’interessa fer el treball ben fet, amb el cap i les mans; m’importa, per damunt de tot, aprendre, no per mi, sinó per fer una societat més justa. Compromís, afecte, transformació personal i social. Tot un programa educatiu intemporal i actual. Un repte per a educadors i polítics. Des de l’escola rural de Barbiana al País Valencià del segle XXI.

The post D. Lorenzo Milani: I care (i VI) appeared first on VilaWeb.

Adéu, Barbiana, adéu. Lentament, anem eixint del cementeri, ens acomiadem del guia de la Fondazione Lorenzo Milani i, seguint Nevio, reprenem el camí cap a l’autobús. Desfem els passos que havíem fet però, com la dona de Loth, fem el darrer esguard a l’escola i l’església, en un intent que la seua imatge reste gravada a les nostres retines.
L’autobús ens condueix a l’estació de tren de Vicchio. Al costat mateix hi ha el restaurant La cassa Matta. Un dinar italià, que vol dir extraordinari: antipasto toscà, dues classes de tortelloni (la pasta feta a casa), un Chianti perfecte, i un macchiato per a acabar. Bon menjar, bona companyia…,i encara ens falta tornar als orígens per rematar una jornada certament particular.

El cel, ara, sembla que s’ha tornat boig. Una tempesta d’estiu fa que el nostre vehicle es convertisca en un autèntic vaixell. La carretera s’ha inundat. No sap ploure!!! La cortina d’aigua és atapeïda, impossible baixar del vehicle. Però arribem a Calenzano i s’atura la pluja. Increïble.

A l’entrada de la població hi ha un monument a la Resistenza. Una mica més endavant, un altre: coloms que volen, recorda el 61è aniversari del seu alliberament del feixisme. Hi ha pobles que conserven la memòria històrica.

Mario i GIusseppe, alumnes de Milani en l’escola d’adults de Calenzano, dirigeixen el minibús cap a l’església de San Donato, ubicada en un turó que presideix la població. La carretera és molt estreta, però arribem dalt. Allà ens espera una sorpresa: el capellà ha fet voltejar una campana per rebre’ns. Un detall entranyable. El so és pur, vibrant, ressona en el silenci i ens acompanya en la presentació de Luana i Paula, les dues primeres dones que trobem en el viatge.

L’església, més gran que les que hem vist fins ara, rellueix. Eixim, i el capellà ens condueix a un claustre que dóna a les dues sales on Milani va crear les escoles d’adults.
Era l’any 1947. Acabava de ser nomenat capellà de San Donato i el prior el va acollir amb estima. Allí es va instal·lar junt a Eda i Giulia, la mare d’Eda, dues dones que l’acompanyarien fins a la seua mort. Calenzano era, aleshores, una població de llauradors i obrers de les fàbriques del tèxtil, on gairebé el 80% eren socialistes i comunistes. El nou capellà volia dur a terme la tasca d’evangelització, però s’adonà que primer calia alfabetitzar. Segons ens relaten les alumnes, Milani es fa mestre no per vocació, sinó per necessitat: per ensenyar l’Evangeli cal saber italià. I és per això que posa en marxa una escola d’adults per als xics, l’Escola popular de San Donato. En ella combina l’aprenentatge dels continguts elementals culturals, amb el treball manual.

I els alumnes, pensant i fent, construiran una casa, una ermita i, tenien previst de començar una escola per les xiques. A tots ells els dóna un diploma, escrit de la seua pròpia mà, on hi consta la seua col·laboració, i el prec del Constructor d’esglésies, resum perfecte del seu pensament:
‘Senyor: jo he provat que construir, és més bell que destruir; donar més bell que rebre; treballar més apassionant que jugar, i sacrificar-se, millor que divertir-se’.

Crida la nostra atenció la insistència en la necessitat d’estudiar en compte de divertir-se. Aquest seria un dels dilemes que Milani plantejaria als seus alumnes i seria inflexible: joc o escola, no hi havia temps per jugar a pilota, al futbolí… calia estudiar per a alliberar-se. Per tant, assaja un sistema que obliga a pensar i que es resumeix en cinc pilars: llengua (importància de la paraula), temps (no jugar, no esplai), coherència (pensar per si mateix), formació política (conèixer la realitat política i social) i solidaritat.

Les bases de l’escola de Barbiana es van posar a Calenzano. En aquesta experiència amb adults, Milani intenta arribar més enllà del 20% de fidels catòlics i, evitant l’adoctrinament, ensenyar a pensar tots aquells que hi acudeixen, amb independència de les ideologies polítiques. Moltes de les pràctiques educatives que considerem pròpies de l’escola dels menuts serien assajades ací: la col·laboració del fuster per a fer la pissarra, penjar a la paret un mapa de Palestina, dibuixat per ell, per a ensenyar la vida de Jesús; les conferències, impartides per visitants amics seus, a les quals hi podien acudir xiques, excloses de l’educació d’adults; i, fins i tot, el muntatge d’una obra de teatre per a integrar a joves i adults.

L’enfrontament de Milani amb les autoritats eclesiàstiques provoca el seu exili a Barbiana, un poble perdut, sense llum, aigua ni carretera. La protesta dels habitants de Calenzano en contra del trasllat és ofegada pel capellà, qui argumenta que ha d’obeir, i que la voluntat de Deu és que vaja a aquell poble.

En 1954, diluviant, igual que quan arribàrem nosaltres, Milani abandonà Calenzano. La seua aventura pedagògica, social i religiosa continuava. Nosaltres, camí de Pisa, intentant assimilar les intenses experiències viscudes al llarg del dia, hem de reconèixer que, més de seixanta anys després, amb totes les crítiques que cal fer-li, D. Lorenzo va aconseguir, ocupant-se dels últims, fer una proposta absolutament vàlida i insuperable: educar per a SER.

· Série completa

The post En el principi era Calenzano: pensar i fer (V) appeared first on VilaWeb.

Si l’escola ha d’aconseguir el domini del llenguatge com a primer pas per formar ciutadans crítics, capaços de transformar el món, el repte continua perquè caldrà construir-lo. És per això que, al mateix temps que formem caps, hem d’ensinistrar les mans. Però cal fer-ho seriosament, lluny de les ‘manualitats’ que no requereixen cap esforç ni tenen cap utilitat.
Makarenko, Freinet i Milani remarcaven el valor del treball, sense separar la teoria de la pràctica. Tots tres, defensors d’una pedagogia popular, volien trencar la dicotomia i la jerarquització social existent entre treballadors manuals i intel·lectuals, posant en valor les faenes manuals, Per fer-ho possible, calia introduir, des de menuts, treballs productius en l’escola. Tot i seguint aquesta idea, Milani va incloure els tallers a Barbiana.

Ací hi som ara. Hem eixit de l’aula on es formen els caps en llengua, història, física, matemàtiques, música, astronomia… i entrem al taller, un altre espai pròxim però diferenciat, on s’exercitaran les mans. (Un breu apunt: entre l’aula i el taller hem vist un guisador. El guia ha passat de llarg. Hem entrat -som curioses com Eva i Pandora. Un altre dia vos en parlarem,  de l’únic espai femení).

La fusteria és magnífica i completa: un banc de fuster presideix i ocupa la major part de la sala. A les parets, penjats en perfecte ordre, tots els estirs necessaris per a tallar, polir i tornejar la fusta. Eines que permeten de construir cadires, bancs i taules per a l’aula o per al propi taller; la porta de l’església, els astrolabis, un teleret o els esquís per desplaçar-se fins a l’escola (n’hi ha uns quants de recolzats en la paret). Treballs en fusta que tenen una utilitat pràctica i que ensenyen un ofici o una destresa manual a tots els alumnes, al mateix temps que aprenen la importància de l’esforç, de la cura en el procés de fabricació per tal que tot isca perfecte, així com la necessitat de repetir allò que no servisca, i la incomparable satisfacció de poder compartir allò que, entre totes les mans, s’ha fet.

La ferreria permet de completar el treball de fuster i fer peces en ferro. Una enclusa, carbó per a les brases que han de mantenir encès el foc per doblegar el ferro, martells, eines per a fer soldadures. Un treball perillós, però, alhora, una experiència gairebé màgica, que permet de dominar materials durs, com el ferro mitjançant el foc, un dels elements bàsics de la natura.

Fusteria, ferreria, llanterneria, mecànica, construcció. A Nevio, l’antic alumne, se’l veu feliç explicant-nos el funcionament de la bomba per traure aigua d’un pou, construïda i reconstruïda mil vegades, d’una enorme utilitat perquè no hi ha plaer més gran que, en un dia calorós, nedar en una bassa construïda per tot el grup a la qual arriba l’aigua gràcies a l’acció conjunta de tots els qui han muntat la canonada i la bomba d’aigua? En ple segle XXI, quan ens hem tornat sobreprotectors amb les criatures, quan sembla que tot és perillós i susceptible de fer-los mal, quan la cultura de l’esforç i del treball cooperatiu s’ha quedat desfasada, veure com caps i mans han anat al mateix ritme, han demostrat que es pot construir i no destruir, continua sent un repte.

Caps, mans i, el tercer pilar: el cor. L’estima pels més desfavorits era el motor de Milani, un sentiment que té un vessant religiós, catòlic perquè era capellà abans que mestre, i la seua tasca docent fou el fruit del seu compromís amb l’Evangeli. Era el rector de Barbiana com es comprova en l’església parroquial, blanca, senzilla, menuda, a la qual s’accedeix per la porta de fusta feta pels xiquets, i que es troba plena d’objectes, producte de les seues mans.

Però l’amor té també un sentit més ampli, que és el que ha continuat donant sentit a la vida dels seus deixebles: la solidaritat amb qui pateix les injustícies, els marginats; la passió per canviar el món, ser conscients que s’estudia no per tu, sinó per tots, per eixir tots junts d’una situació d’opressió.

I allí, en el cementeri, en la tomba on va voler descansar en plena muntanya, aïllat de la civilització, arrelat a la terra on el van exiliar, recordem les seues paraules i la seua vida, que ens demostren que la feina del mestre és, per damunt de tot, estimar: la seua professió i els seus alumnes.

· Série completa

The post Caps, mans i cors (IV) appeared first on VilaWeb.

Autobús, avió, autobús… per fi arribem a Pisa, des de Girona. Tot i que resulte estrany, puntualitat i eficàcia guien el nostre viatge.

L’hotel és al costat de la torre, el baptisteri i la catedral. Les admirem, especialment la torre que continua inclinada per a satisfacció dels centenars de turistes que l’envolten i s’hi fotografien fent com que la sostenen.

Pugem a les habitacions i dinem una bona pizza a corre cuita perquè no hem pogut retardar l’eixida cap a Vecchiano, i a les 15.30 hem de ser dalt l’autobús. Puntuals i amb una calor sufocant, ens dirigim a la cita prevista.

I ara comencem a trobar-nos a Itàlia: l’autobús demanat per a 9 per persones és de 60 places, i ariba a les 16.00. Ens aturem a Vecchiano i recorrem la població: l’església, l’estàtua de Garibaldi, la torre… i una magnífica sorpresa: Antonio Tabucchi era nascut ací i va donar la seua biblioteca personal al poble, un llegat que forma part de la biblioteca comunal. Entre els seus llibres trobem exemplar d’Antonio Machado, Carmen Martín Gaite, Doris Lessing… Quantes coses ens diuen els llibres dels seus propietaris!

Tornem a la plaça i el nostre conductor, Luiggi, decideix que el camí és molt estret i que amb l’autobús no hi anirà. Impossible de raonar amb ell. I el grup, a les cinc de la vesprada en punt, sota el sol de la Toscana, comencem a caminar tres interminables quilòmetres. Però arribem. I la casa i la persona que ens reben omplin àmpliament les nostres expectatives.

Francuccio Gesualdi, de 68 anys, antic alumne de l’escola de Barbiana on hi va viure dels 7 als 18 anys, ens espera. Menut, prim, barba curta i blanca. Seré i amable, ens ofereix aigua fresca i seu en un banc de fusta, a l’aire lliure, envoltat de plantes, arbres i flors. Nosaltres fem un cercle amb les cadires i comencem a petar la xerrada, tot i recordant l’escola de Barbiana, però potser encara més la de Yasnaia Poliana? Samarkaten?

Francuccio és un dels creadors del Centro Nuevo Modelo di Sviluppo on hi viu. Seguint l’esperit de Barbiana, intenen oferir un nou model de desenvolupament front a la globalització. Es tracta de mostrar un estil de vida, sòbria ecològica, arrelada a la natura i a la societat. És, per tant, un espai d’acollida i treball, un projecte conjunt, perquè, en grup, s’enfronten millor les dificultats.

I a l’edifici, una enorme casa enmig del camp, restaurada pel propis habitadors, hi viuen quatre famílies, dues dels fundadors i dues d’acollida, que tracten de fer realitat una doble idea: lluitar per canviar les estructures socials, però també amb una resposta concreta. Cal compaginar, de manera simultània, la solidaritat immediata amb la lluita per l’alliberament global. És per això que, si en el moment inicial acolliren xiquets i ara famílies, totes dues accions coincideixen en el fet de donar solucions a problemes que necessiten una solució ràpida, però sempre emmarcant-la en un projecte més ampli i global de transformació social.

Aquesta seria, segons Francuccio, l’adaptació a l’actualitat del que ell va aprendre amb Lorenzo Milani. Perquè, més enllà de la nostàlgia de l’escola i de la seua pervivència com a experiència pedagògica, el que cal és conservar viu el seu llegat: la formació de ciutadans conscients que pensen per si mateixos i s’impliquen en el canvi social.

· Articles anteriors

The post Ciutadans responsables (II) appeared first on VilaWeb.

És difícil arribar a Barbiana. Enkcara que disposem d’un minibús (miracle!!!), a partir d’un cert moment cal continuar el camí a peu. L’esforç paga la pena. El paisatge és absolutament màgic, suposa endinsar-se en un bosc de conte de bruixes… o de llops. Ha eixit un dia primaveral, i l’experiència de sentir el cant de les aus, trobar-se la fauna de la zona, observar la diversitat de plantes, flors, arbres… ens fa entendre la immensa saviesa dels llauradors que són capaços de distingir els diferents cants de cada au, enumerar les flors, o, tal com escriviren els alumnes de Barbiana, saber el nom de l’arbre que fa cireres… I, també, imaginar com deu ser quan la neu el cobreix i els alumnes havien de desplaçar-se amb esquís.

A l’estació de tren de Vicchio se’ns uneix Nevio, un altre ex-alumne que s’encarrega de guiar l’expedició. Caminem uns centenars de metres i, en un paratge atapeït de branques i fulles, on no entra la calor del sol, ens diu que ens aturem: allí era on D. Milani impartia classe els dies més calorosos de l’estiu. Retornem al camí i, de sobte, en girar un revolt, veiem sorgir la familiar silueta del campanar i l’església.

Som a prop. Uns minuts més i hi arribem. La primera impressió és de sorpresa perquè no hi ha cap poble. Només una església i un habitatge, el del capellà. Els alumnes, per tant, vivien en cases més o menys allunyades. A soles, enmig del no res, en la solitud i la calma de la muntanya s’entén el prodigi d’un home que va aconseguir que els seus alumnes recorregueren quilòmetres, per camins solitaris i intricats, per aprendre a aprendre.

S’obre un cancell i entrem en el recinte. Una parra i un pou a la nostra esquerra; a la dreta, el pati on es feien les classes a l’aire lliure; una mica més lluny, el forn del pa i, en alt, la bassa que ells construïren per poder-se banyar i aprendre a nedar.

Entrem en l’escola. Menuda. Atapeïda. Dues taules enormes de fusta. Tenen el color, l’olor i el tacte de la fusta que ha conegut anys i anys de papers, llapis, tinta, colzes damunt. Les cadires són exemplars únics, de fusta, de ferro, de fusta i ferro, fetes a mà pels alumnes. Tot és original, singular, distint i, al mateix temps, totes i cadascuna de les peces conviuen en perfecta harmonia.

Les parets estan plenes de dibuixos, reflectint l’experiència única que s’hi desenvolupà: mapes que segueixen l’evolució de la creació de repúbliques o la del feixisme a Europa; una làmina que ens mostra un mètode per l’aprenentatge de l’italià; la gràfica amb la piràmide del fracàs escolar, que serviria per argumentar Carta a una mestra; els astrolabis, la bola del món…

I llibres, molts llibres. Prestatgeries plenes. De geografia, d’història, de geometria… en italià, en llatí, en anglès… Volums per consultar, que fan prescindible l’ús de l’obligat, unificat i dictatorial llibre de text, utilitzat com a text únic. Paraules escrites que tenen la finalitat d’ajudar al domini de la paraula. Perquè el més important és construir un esperit crític. És per això que, junt als manuals, llegir el diari es converteix en una activitat prioritària. Cada diari suposa la història del dia anterior, i cadascun la narra des d’una ideologia, diferent i contraposada. Llegint-los es coneixen els problemes quotidians, i es motiva els alumnes a pensar, a fer una cerca, a investigar, tots plegats, per resoldre’ls. Estudi és recerca i, quan s’investiga, tots creixen.

Al mateix temps s’aprèn l’idioma. Igual com quan vénen visitants i relaten les seues experiències, tot i responent les preguntes dels alumnes. Dominar la paraula, saber expressar-se i escriure de manera correcta, ajuda a comprendre el món. El primer pas per transformar-lo.

· Série completa

The post Barbiana: dominar la paraula (III) appeared first on VilaWeb.