28 de juny de 2017: En el principi era Calenzano: pensar i fer.

Adéu, Barbiana, adéu. Lentament, anem eixint del cementeri, ens acomiadem del guia de la Fondazione Lorenzo Milani i, seguint Nevio, reprenem el camí cap a l’autobús. Desfem els passos que havíem fet però, com la dona de Loth, fem el darrer esguard a l’escola i l’església, en un intent que la seua imatge reste gravada a les nostres retines.
L’autobús ens condueix a l’estació de tren de Vicchio. Al costat mateix hi ha el restaurant La cassa Matta. Un dinar italià, que vol dir extraordinari: antipasto toscà, dues classes de tortelloni (la pasta feta a casa), un Chianti perfecte, i un macchiato per a acabar. Bon menjar, bona companyia…,i encara ens falta tornar als orígens per rematar una jornada certament particular.

El cel, ara, sembla que s’ha tornat boig. Una tempesta d’estiu fa que el nostre vehicle es convertisca en un autèntic vaixell. La carretera s’ha inundat. No sap ploure!!! La cortina d’aigua és atapeïda, impossible baixar del vehicle. Però arribem a Calenzano i s’atura la pluja. Increïble.

A l’entrada de la població hi ha un monument a la Resistenza. Una mica més endavant, un altre: coloms que volen, recorda el 61è aniversari del seu alliberament del feixisme. Hi ha pobles que conserven la memòria històrica.

Mario i GIusseppe, alumnes de Milani en l’escola d’adults de Calenzano, dirigeixen el minibús cap a l’església de San Donato, ubicada en un turó que presideix la població. La carretera és molt estreta, però arribem dalt. Allà ens espera una sorpresa: el capellà ha fet voltejar una campana per rebre’ns. Un detall entranyable. El so és pur, vibrant, ressona en el silenci i ens acompanya en la presentació de Luana i Paula, les dues primeres dones que trobem en el viatge.

L’església, més gran que les que hem vist fins ara, rellueix. Eixim, i el capellà ens condueix a un claustre que dóna a les dues sales on Milani va crear les escoles d’adults.
Era l’any 1947. Acabava de ser nomenat capellà de San Donato i el prior el va acollir amb estima. Allí es va instal·lar junt a Eda i Giulia, la mare d’Eda, dues dones que l’acompanyarien fins a la seua mort. Calenzano era, aleshores, una població de llauradors i obrers de les fàbriques del tèxtil, on gairebé el 80% eren socialistes i comunistes. El nou capellà volia dur a terme la tasca d’evangelització, però s’adonà que primer calia alfabetitzar. Segons ens relaten les alumnes, Milani es fa mestre no per vocació, sinó per necessitat: per ensenyar l’Evangeli cal saber italià. I és per això que posa en marxa una escola d’adults per als xics, l’Escola popular de San Donato. En ella combina l’aprenentatge dels continguts elementals culturals, amb el treball manual.

I els alumnes, pensant i fent, construiran una casa, una ermita i, tenien previst de començar una escola per les xiques. A tots ells els dóna un diploma, escrit de la seua pròpia mà, on hi consta la seua col·laboració, i el prec del Constructor d’esglésies, resum perfecte del seu pensament:
‘Senyor: jo he provat que construir, és més bell que destruir; donar més bell que rebre; treballar més apassionant que jugar, i sacrificar-se, millor que divertir-se’.

Crida la nostra atenció la insistència en la necessitat d’estudiar en compte de divertir-se. Aquest seria un dels dilemes que Milani plantejaria als seus alumnes i seria inflexible: joc o escola, no hi havia temps per jugar a pilota, al futbolí… calia estudiar per a alliberar-se. Per tant, assaja un sistema que obliga a pensar i que es resumeix en cinc pilars: llengua (importància de la paraula), temps (no jugar, no esplai), coherència (pensar per si mateix), formació política (conèixer la realitat política i social) i solidaritat.

Les bases de l’escola de Barbiana es van posar a Calenzano. En aquesta experiència amb adults, Milani intenta arribar més enllà del 20% de fidels catòlics i, evitant l’adoctrinament, ensenyar a pensar tots aquells que hi acudeixen, amb independència de les ideologies polítiques. Moltes de les pràctiques educatives que considerem pròpies de l’escola dels menuts serien assajades ací: la col·laboració del fuster per a fer la pissarra, penjar a la paret un mapa de Palestina, dibuixat per ell, per a ensenyar la vida de Jesús; les conferències, impartides per visitants amics seus, a les quals hi podien acudir xiques, excloses de l’educació d’adults; i, fins i tot, el muntatge d’una obra de teatre per a integrar a joves i adults.

L’enfrontament de Milani amb les autoritats eclesiàstiques provoca el seu exili a Barbiana, un poble perdut, sense llum, aigua ni carretera. La protesta dels habitants de Calenzano en contra del trasllat és ofegada pel capellà, qui argumenta que ha d’obeir, i que la voluntat de Deu és que vaja a aquell poble.

En 1954, diluviant, igual que quan arribàrem nosaltres, Milani abandonà Calenzano. La seua aventura pedagògica, social i religiosa continuava. Nosaltres, camí de Pisa, intentant assimilar les intenses experiències viscudes al llarg del dia, hem de reconèixer que, més de seixanta anys després, amb totes les crítiques que cal fer-li, D. Lorenzo va aconseguir, ocupant-se dels últims, fer una proposta absolutament vàlida i insuperable: educar per a SER.

· Série completa

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.