#26J: una necessària dosi de realisme

Les eleccions de diumenge constataren una victòria sense matisos del Partit Popular, tant al País Valencià com a l’Estat Espanyol. Un augment de vora mig milió de vots, nous electors i d’altres que simplement han tornat a casa. En tot cas, un resultat que deixa molts desconcertats després d’haver assumit un cert viratge en la consciència política ciutadana, especialment en el cas valencià. Semblava, si més no, lògic. Com podia la gent votar una opció que més enllà del seu posicionament ideològic s’ha manifestat corrupta i escassament democràtica? El resultat ens torna a la realitat, a acceptar que això és certament possible, a assumir que la retòrica política dominant en aquest país continua sent la de la mediocritat, la de l’enfrontament, la de l’engany. Cal, abans que res, acceptar la realitat, tractant de comprendre i analitzar els marcs cognitius que expliquen la persistència d’aquestes dinàmiques.

D’altra banda, crec que és necessari abordar algunes reflexions des del valencianisme polític. La coalició A La Valenciana no ha assolit els resultats esperats, no ha sumat i ha perdut vora vint mil vots respecte de l’anterior convocatòria. És obvi doncs, que l’estratègia no ha estat encertada i entenc que en aquest cas respon essencialment a dos factors: 

1- La pesada càrrega que suposava el nefast paper de Podem en la negociació post-electoral.

2- L’accentuació del posicionament ideològic en l’eix esquerra-dreta i el discret segon plànol de l’eix centre-perifèria i l’eix nou-vell.

És cert que l’aliança de Compromís amb Podem i EU ha continuat permetent la consolidació com a segona i primera força política a molts municipis. A curt termini, si només ens fixem en les xifres (vots, diputats) podria justificar-se l’estratègia. No obstant això, cal fer un pensament a més llarg termini i tractar de definir amb claredat el paper que ha de jugar el valencianisme en aquest país. 

Modestament, pense que no s’ha sabut assumir quin havia de ser el paper de Compromís a Madrid. De celebrar efusivament l’arribada del primer diputat valencianista al Congrés, s’ha passat a aspirar a tindre’n desenes, i fins i tot a formar govern a l’Estat. Compromís era l’opció que havia de desallotjar el Partit Popular de Madrid! No hi ha cap dubte que la immersió de Compromís en el tauler de joc de la política espanyola ha estat considerable.

El nou pacte amb Podem i EU ha reforçat sense pal·liatius el perfil polític en l’eix esquerra-dreta, obviant o posant en un segon pla eixos més útils per als propòsits del valencianisme. Fins i tot la polarització entre nous i vells partits ha estat absent en bona mesura de la campanya, restringint l’articulació del discurs a la divisió entre bons i dolents que en definitiva respon de nou a la lògica tradicional d’esquerra (bons) i dreta (dolents). Compromís necessita reforçar el seu perfil propi, defugint de dinàmiques polítiques que tenen sostre i data de caducitat.

Com deia al principi, crec que aquests resultats ens haurien de servir per no oblidar la nostra realitat, d’on venim i la dificultat del camí que ens queda per recórrer. Som encara a temps, prenguem nota, siguem intel·ligents i aprofitem l’oportunitat per avançar.