9 d’octubre i 25 de juny

Una vegada passat el 9 d’octubre hi ha una altra data al calendari, separada d’aquesta primera pel període estival, que també és significativa per al País valencià i que, a la distància, es relacionen.

El 25 de juny de 1978 es va constituir el PSPV-PSOE fruit de l’entesa del Partit Socialista del País Valencià i de la federació valenciana del PSOE.

Aquesta decisió va permetre que una majoria social progressista s’identificara amb un projecte valencianista i socialdemòcrata que, a les institucions, va transformar i desenvolupar l’estat de benestar amb una sensibilitat compromesa cap a la nostra llengua i cultura.

740 anys abans d’eixa data, un 9 d’octubre, Jaume I entrà a València triomfador en la lluita per conquerir-la. En 1977, el Plenari de Parlamentaris valencians proclamà aquesta data com el dia de la nostra terra. Aquest acte simbolitza per a molts l’acta de naixement del poble valencià.

Aquestes fites, amb la seua diferent transcendència històrica, han influït en el moment actual dels socialistes valencians i, per tant, de la societat valenciana.

La configuració d’un nou règim democràtic al 78, amb l’aprovació en referèndum de la Constitució, i la nova estructura de l’estat en autonomies feia necessària un esforç comú i col·laboratiu de tots els agents polítics, especialment d’aquells que tenien una visió progressista del futur.

Obviant anàlisis i crítiques descontextualitzades i un poc frívoles, la valoració de la decisió que el projecte socialista valencià convergira amb la socialdemocràcia de Felipe Gonzàlez ha sigut majoritàriament positiva per a l’escenari que hi havia a finals del segle passat.

Però, ho és en el context actual? La resposta a aquesta pregunta és, en opinió de qui escriu, que sí, amb matisos.

La situació política actual és multicolor, amb una oferta electoral ampla i variada. Açò, que és una realitat actual a l’estat espanyol, és menys novetat al País Valencià on sempre hi ha hagut una important pulsió identitària que ens ha caracteritzat.

Durant molt de temps el PSPV-PSOE va representar aquesta pulsió i va tindre el suport majoritari de la societat valenciana. En aquest sentit, durant els primers anys d’aquest període democràtic, els socialistes van saber reflectir el sentir d’una gran part de la nostra societat que, sense ser nacionalista com en altres latituds de l’estat, defensava una identitat pròpia, definida i singular. Una identitat que no és un conjunt de tòpics, caricatures i prejudicis sinó que es fonamenta en una història, cultura i llengua pròpia.

El socialista valencià que és, per definició ideològica, internacionalista, sap que en la seua lluita per la igualtat ha de defendre una llengua, una cultura i una realitat que, sense un esforç continuu, corren perill.

La realitat és que, més que durant anys aquestes senyeres van ser les nostres, malauradament durant els anys d’hegemonia del PP al PSPV-PSOE vam abandonar part d’aquest discurs identitari i vam sucumbir als cants de sirena centralistes. Mentre per l’esquerra açò es va aprofitar per altres forces que s’apoderaven d’aquest discurs i el mutaven en nacionalisme, la dreta el convertia en un regionalisme folklòric. Totes dues estratègies, amb més factors, van fer que el PSPV-PSOE vagara durant anys pel desert de l’oposició.

Aquests paràmetres canviaren en 2012 amb l’arribada de Ximo Puig a la Secretaria General, recuperant el valencianisme progressista i identitari com un dels principis fonamentals del socialisme fonamental, recuperant per al socialisme així la Generalitat Valenciana.

Però si lluitem per una autonomia i autogovern forts per a la nostra terra, no hauríem de fer-ho també per al nostre partit?

L’actual estatus del PSPV dins el PSOE ha permès, sens dubte, avançar en una visió territorial sensible a les singularitats de cada regió de l’estat dins el socialisme. Clarament, en la lluita pels drets socials no hi ha cap diferència entre una socialista palentina i un socialista alacantí, i per tant han d’anar de la mà.

Però per altra banda, en els darrers anys hi ha hagut indicis que haurien de fer reconsiderar les condicions de la relació entre el PSPV i el PSOE. D’exemples en són l’intent de fer desaparéixer les comarques de l’estructura de partit; la creació d’un ens artificiós per a la realitat socialista valenciana com és l’estructura provincial, amb el màxim respecte pel nombrós treball que realitzen els companys i companyes que s’hi troben i s’hi han trobat; la completa desautorització a Ximo Puig en 2016 per la coalició que es volia presentar al Senat, un òrgan que ha de tindre una veu fonamentalment autonòmica; i per últim, la situació kafkiana viscuda fa unes setmanes a Ontinyent, volent fer caure un candidat que tenia el vistiplau de totes les estructures organitzatives valencianes, la local, la comarcal, la provincial i la nacional.

No són temps de ruptures, ni d’aventures en solitari. Cadascú pel seu costat podria sobreviure, però sols junts podrem créixer.

Tot i això, des del PSPV ens hauríem de replantejar si el nostre objectiu, defendre i lluitar pels drets, benestar i futur dels valencians i valencianes, es pot desenvolupar amb tot el potencial dins del marc actual de relació amb el PSOE, o cal canviar-lo.

No es tracta de trencar res en marxa triomfal, es tracta de deixar d’ofrenar certes glories i que els socialistes valencians en peu ens alcem perquè la nostra veu la llum salude d’un sol novell.

Antonio Esquinas
Secretari general PSPV de la Vall d’Albaida