A catorze anys (i 3)

Arribats a certa edat, sentim la necessitat de tornar al lloc on vam ser xiquets i adolescents, a l’espai on vam conéixer una altra forma de vida. En eixe exercici innocent, a més dels espais, reviuen els quaderns escolars, els llibres, els companys i els professors. Sovint m’enlluernen flaixos mentals momentanis, fotografies en blanc i negre, vivències, èxits, frustracions, desenganys, etc. Perquè recordar és tornar a viure. I escriure també és tornar a viure. Per algun motiu, sentim la nostàlgia de rememorar els temps passats. Gràcies, per exemple, a les fotos que conserve de la infància i de l’adolescència en àlbums tradicionals puc reconstruir seqüencialment episodis de la meua vida amb més facilitat. A ma mare li agradava d’anotar la data i els anys que tenia en aquell moment per darrere de les poques fotografies que ens feien aleshores. D’ella vaig heretar eixa afició i ho vaig continuar fent amb els meus fills. Ara, amb les noves tecnologies, resulta més fàcil de fer això mateix amb les dels néts, amb la diferència que quan en busques una de determinada, no la trobes mai.

En una de les diverses fotografies d’eixe curs 1965-66 puc veure tots els companys que vam interpretar  l’obra de teatre El cartero del rey del Premi Nobel Rabidranath Tagore el 31 d’octubre  de 1965. Alemany Miñana (de la Pobla Llarga) va fer el paper principal. Els qui portem vestits orientals som els altres personatges i els de paisà pertanyen a l’equip tècnic: total, més de mig curs implicat. Recorde tots els seus noms. Jo sóc el primer del primer rengle per l’esquerre, dempeus. A més del superior,  reconec diversos alumnes de Prefilosofia (uns quatre anys majors que nosaltres) que ens assajaven l’obra, com ara Soriano Francés (de Fontanars), Peiró Zarzo (de Benaguasil), Rodríguez Camarena, etc. A eixe curs pertanyen el músic avantguardista Llorenç Barber (d’Aielo de Malferit), el dramaturg Manolo Molins (de Montcada), l’historiador de la Universitat d’Alacant Emilio La Parra (de Villagordo del Cabriel), el bisbe emèrit de Huelva José Vilaplana (de Benimarfull), etc. Mare de Déu, quin curs aquell de Prefilosofia! O com  diria Shakespeare en boca de Maese Shallow a Sir John Falstaff, en Enric IV ( segona part, acte 3, escena 2): ‘Ah, Jesus, the days that we have seen!’, és a dir, ‘Quins temps, Senyor, quins temps aquells!’. 

Com que el 9 de setembre el calendari del Seminarium Metropolitanum Valentinum deia Examina extraordinaria. Scholae vacant, doncs no vam tenir classe i vam anar a peu a la platja de la Malva-rosa. Imagine que devíem seguir el llit del  barranc del Carraixet, però no recorde bé eixa excursió. En novembre vam fer una altra excursió al pantà de Benaixeve i crec que va ser per eixe lloc (un terreny amb una olor especial), o potser fóra en un altre, on vam descobrir que davall les pedres estava minat d’alacrans, així que ens vam dedicar a fer cercles de foc i posar-los dins per veure si era cert que ells mateixos s’immolaven. Hui en dia, quan sent en algun lloc eixa olor especial l’associe immediatament a terreny d’alacrans i vaig amb molta atenció i cura.

Per eixos temps, curs amunt o curs avall, corria una llegenda, no sé si vertadera o falsa, segons la qual quan desapareixia la porta d’un vàter era perquè els psicòlegs don José Sambartolomé (d’Alfara del Patriarca) i don José Carlos Bernia, dos superiors-educadors de cursos més avançats, estaven estudiant la lletra dels autors d’alguna inscripció rúnica o alguna pintada de les quals ni les portes dels vàters del seminari es lliuraven. La veritat siga dita, fora d’eixes pintades sols recorde l’oficial del 14 de desembre de 1966  —la del VOTA SÍ— a l’eixida del seminari, en pintura blanca sobre l’asfalt, el dia que se celebrava el referèndum per a aprovar el mecanisme pel qual el general Franco ens endossava la monarquia.

Eixe estiu, el 8 d’agost ens vam reunir a Cortes de Pallars el superior don Salvador García i un grupet d’alumnes d’entre els qui recorde Piera, Gras Serrano (tots dos de Cortes de Pallars), Roger Villaescusa (de Calles), Garcia Gras (de l’Olleria) i algun més. Hi vam passar una setmana gaudint de la natura i explorant el territori al costat del riu Xúquer. La primera nit vam dormir en terra, a la sagristia de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels. La resta dels dies, en una caseta de camp abandonada, també en terra. Un dia, a la matinada, quan ja feia frescoreta tot i que era agost, recorde que Roger Villaescusa, un xurro valencià autèntic, ens va soltar: ‘Cerreu les ventanes que hace fresc’. Anys després, quan recordàvem aquella estada d’estiu, encara repetíem les paraules inoblidables de Roger. Per aquells dies d’estiu Cassius Clay disputava el campionat mundial de pesos pesants, i Dusty Springfield, vestida de lluentons, cantava amb moviments sinuosos, com el de les anguiles que volen escapar-se de les xarxes, una cançó el títol de la qual malauradament no recorde. Amb el pas del temps no he pogut oblidar eixes dues imatges televisives d’aquell estiu.

Si ho pensem bé, al final de les nostres vides hem rebut un grapat de coneixements i de matèries per a donar-nos una educació, una cultura i fer-nos millors ciutadans, però si res de tot això no ha despertat en nosaltres cap curiositat, lamente dir que alguna cosa no ha funcionat bé i en certa manera hem perdut un temps preciós: cadascú sabrà quant. Ah! I també hem gaudit d’un muntó de vivències i experiències —cadascú les seues— que ens fan uns éssers únics i irrepetibles. ‘Cada uno con su sabiduría lleva dentro un mar distinto’ deia l’escriptor Manuel Vicent.

Tot i que a mitjans dels anys seixanta els alumnes de primària segurament encara devien firmar als patis de les escoles en files de tres abans del començament de les classes, hissarien la bandera espanyola i cantarien el ‘Cara al sol’, no crec que cap d’aquestes coses tingueren lloc ja als instituts de batxillerat o escoles de mestria industrial; almenys a Montcada no passaven. Faig un esforç mental per recordar si fins i tot hi havia crucifixos a les aules, i no me n’apareixen de cap manera. El que no ens acompanyava eren els retrats del general Franco i José Antonio, això segur. En eixe aspecte, el rector Rodilla Zanón era un home avançat i amb idees clares.