A partir d’ara, exili interior

No, no ha estat possible! El ‘Sí que es pot’ ha punxat, i ara a passar quatre anys més de suportar les polítiques retrògrades d’un Partit Popular instal·lat en el franquisme permanent. Sí que li ha donat bon resultat fer ús de la por per atemorir conservadors que es creuen progres, jubilats, beatos, ignorants i fidels creients de tota la porqueria que aboquen les ràdios i les teles públiques i privades del règim. Aquelles enquestes que anunciaven un futur a la veneçolana si guanyaven els rojos, segur que van ser cuinades expressament per  acollonir més encara el personal, si això fóra possible. Al País Valencià sobretot, partits polítics de la dreta més rància i blavera, clero amagat sota la capa del carca Cañizares, premsa agraïda al poder, mitjans audiovisuals d’abocador, associacions de pares i mares de la privada concertada i… tota la resta d’organitzacions nostàlgiques del franquisme van desempolsegar tota l’artilleria de gros calibre desada temporalment a les golfes des del 39 i van eixir al carrer a presentar batalla en un increïble panorama pre-bèl·lic impossible de detenir només amb bones i sensates paraules.

Per una altra banda, tot el món sap que en política l’aritmètica apresa a l’escola no funciona. Ho hem sabut massa voltes al nostre País. Juli Esteve ens ho recordava i explicava que el 2007 l’aliança entre el Bloc i EUPV va restar, i que l’aliança entre Compromís i Podem el 20-D tampoc no fou un èxit. A les autonòmiques, les dues formacions havien sumat el 29% dels vots, però després d’ajuntar-se per a les eleccions espanyoles van quedar-se en un 25%. ‘El mite de la unitat de l’esquerra pesa molt’, rebla Juli Esteve.

Ja n’hem sentit molts, massa i tot, de  comentaris en dos dies sobre la desolació que sentim aquells que ens havíem fet serioses il·lusions de canvi real, i per això no n’afegiré més de propis: només un al final de tot plegat. Però sí que he volgut fer-ne una tria, la major part de Vilaweb, dels que em semblem més originals i coincidents amb la meua visió de la realitat resultant després del 26J. Allà van: Sílvia Urenya, regidora de Compromís a Ontinyent, es queixa: ‘Encara no m’ho crec… I sabeu què no em puc traure del cap? La imatge davant la seu del PP, pagada de la corrupció i dels diners en B… dels que ens han robat a totes i tots’. Jordi Puntí, escriptor, diu que ‘Es consolida el neofranquisme a Espanya. Avui votar el PP era com votar Brexit: desconnexió de la realitat i manipulació de la por’. Joan Gilabert Oviedo. Polític: ‘Aterrar a la realitat del dia a dia i vore com el canvi polític és hui menys probable que el desembre és dur. Vore el PP amb més suport electoral també. Sembla que al final l’única manera de desfer-se del PP serà independitzar-se d’Espanya’. Esteve Miralles, escriptor, llança un ‘bravo!’ als ‘demòcrates’ que fan que això duri! Manuel Huerga, cineasta, diu: ‘Como todo es tan inexplicable, prefiero (mal) pensar que aquí ha habido mano negra, tongo, juego sucio, pucherazo, antes que confirmar que este país premia la corrupción, le gusta que le roben, le gusta estar en el paro y ser cada vez más pobre e ignorante’. Ramon Alcoberro, filòsof, alliçona: ‘A veure si ho enteneu d’una vegada: Castella és Espanya i Espanya és irreformable. Ja ho va dir Marcelino Menéndez Pelayo: “España, evangelizadora de la mitad del orbe; España, martillo de herejes, luz de Trento, espada de Roma, cuna de San Ignacio, esa es nuestra grandeza y nuestra unidad… no tenemos otra’. Manuel Delgado, antropòleg, crida: ‘Ens havíem de menjar el món i res. Ens ha perdut l’arrogància; ens hem pensat que Espanya podia canviar. I no. Ho hem intentant, però no hi ha manera. No se puede. Marxem’. Alberto Ramos, dramaturg i guionista, es queixa dels que s’han quedat a casa el 26J i espera que els abstencionistes s’abstinguen d’opinar fins les pròximes eleccions. Sergi Pompermayer, dramaturg, es cabreja amb nosaltres: ‘Ei, companys valencians. Què us passa? Què és aquesta merda? Com pot ser que tants de vosaltres trobeu bé que us robin i estafin?’. Guillem Clua, dramaturg, diu que la cosa va per a molt llarg: ‘Sí, se podrá. Algún día se podrá. Cuando los viejos seamos nosotros’. Anònim publicat a Hartos.org: ‘Empiezo a pensar que el problema no son los políticos, sino los que votan’. David Caño, escriptor: ‘Hi ha un tancament de règim del 78 a l’espanyola. Han guanyat els partits de la corrupció, del clientelisme i l’austeritat’. Juli Fenollar Banyuls, professor: ‘Estic decebut! Ara resulta que ningú ha votat al PP, llevat dels quatre que tots coneixem en cada poble, i va i guanya. La cosa és seriosa, pura esquizofrènia, diria jo. Potser siga vergonya aliena? En fi, continuarem treballant, perquè estimem el nostre país i la seua gent’. Ramón del Valle-Inclán (1869-1936), escriptor: ‘En España el mérito no se premia. Se premia el robar y el ser sinvergüenza. En España se premia todo lo malo’ (de ‘Luces de Bohemia’). Evarist Beneyto, pencaire: ‘Creieu que és normal que en mig any el cens electoral haja baixat en 1.914.810 persones? Tanta gent s’ha mort? Però podeu estar tranquils i tranquil·les perquè la persona encarregada que tot el procés electoral siga net i no tinga cap trampa és el Ministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz…’. Vicent Partal, periodista: cita d’un escrit del seu admirat Indro Montanelli, ‘Perquè una democràcia funcione cal una cosa més important encara que eleccions lliures i separació de poders: cal que el país tinga demòcrates’. Un servidor, mestre jubilat: ‘En mirar per la tele l’alegria desfermada dels admiradors del partit més corrupte de la història només em vénen ganes a partir d’ara d’encetar un llarg i pal·liatiu exili interior!’.