A propòsit d’En Raïm

Primer que res vull mostrar el meu agraïment al setmanari independent ontinyentí Lo Clar que, l’1 de desembre, en el número 628, va tindre a bé de dedicar-me quasi una pàgina sencera sobre un vídeo que vaig publicar al meu compte d’una xarxa social. La veritat és que una publicitat així bé paga la pena d’adquirir l’exemplar, malgrat la meua disconformitat amb la seua línia editorial.

L’article està escrit per n’Ibn Raïm. No tinc el gust de conèixer-lo personalment o, millor dit, conèixer-los. Al llarg d’aquests darrers dotze anys de la publicació, ve manifestant les seues inquietuds al periòdic més amunt esmentat. A poc que hom s’interesse, sabrà de seguida que Ibn Raïm és una mena de paraigua que aixopluga diversos autors anònims. M’agradaria contestar directament a la persona que m’ha regalat aquesta pàgina al setmanari, però no serà possible perquè no sé qui és vosté, senyor Raïm.

Jo, Anna Georgina Mollà Garcia, Jorja per als amics, rubrique aquest article amb una fotografia meua perquè li pose cara al meu nom, perquè si jo vull compartir una opinió en qualsevol mitjà de comunicació estic obligada a facilitar el meu nom, el meu DNI i, a ser possible, la meua fotografia… i em sembla molt bé. Cadascú ha de ser responsable de les seues opinions. Trobe que el seu és un acte de semidéus i, alhora, de covards estar per damunt del bé i del mal, quan s’escriuen articles d’opinió a un mitjà i no es dóna la cara com fem la resta de mortals.

Al seu article, el que fa és identificar-me amb noms i cognoms a les primeres de canvi i, un poc més endavant, assegura quines són les meues afinitats polítiques, religioses i socials. És evident que no són les seues, ni polítiques ni espirituals. Imagine que és la seua manera de presentar algú als seus lectors.

En la vessant ideològica dóna per entés que a mi, i als que pensen com jo, totes i tots, els posa al mateix sac, al partit polític Compromís i a l’associació Joves Meruts. Sí, efectivament estic als Meruts i puc dir que sóc una de les persones que ha participat activament des de la seua fundació, i estic ben contenta d’aquest moviment cívicocultural. En la qüestió política, ai senyor Raïm, que fàcil és assenyalar! I en l’espiritual, veig com és habitual en la religió que crec que vostè professa –i que no es tracta de l’Islam tot i veure el seu nom– que sistemàticament es desqualifique sense cap tipus de mirament una religió distinta a la seua. Sap, senyor Raïm, que per ofendre, d’una manera o altra, la seua religió hi ha gent que està judicialitzada actualment? Per què gosa vostè clavar-se amb la meua espiritualitat? Què és pitjor, un bateig al Ganges o al Jordà? Donant per fet el meu bateig. I per segona vegada, com que no en té prou, i com a conseqüència del bateig, em transsexualitze de Jordi a Georgina. La Georgina Mollà que li escriu va ser batejada per l’Església catòlica i va ser acceptada així, amb aquest nom ‘transsexualitzat’, igual que altres noms com ara Josepa, Luisa, Emília, Enriqueta… i molts més. Per menys d’afirmacions com aquestes hi ha gent que té problemes amb la justícia. I vostè ho deu de saber, no?

Se n’ha adonat que, per extensió, ha titllat de piròmans tots dos col·lectius? A col·lectius que no són de la seua corda, i pel fet de cremar en públic un exemplar del periòdic on vosté escriu. La destrucció de documents ha estat vigent al llarg de la història. Sols era una qüestió de qui els destruïa per a estar ben vist o no. No cal fer un repàs a la història perquè ens en trobarem de tots els colors, fins i tot d’aquells d’idees afins a les nostres. Hom destrueix un document perquè no li interessa: un llibre? un periòdic? Tots dos són coneixement. En l’actualitat es podria contemplar també la destrucció d’un suport digital com a document, veritat? Els libres digitals o ebooks, o fins i tot discs durs on hi ha molta informació, tanta com per a publicar molts llibres que, per un interès determinat, es destrueixen perquè no convé o, possiblement, siga susceptible d’algun problema amb la justícia. Quan el general Franco va fer el colp d’estat de 1936, els ‘seus’ van ordenar cremar llibres, però també moltes ‘altres’ persones, per salvar la seua pell i la de les seues famílies, en van haver de cremar molts que estimaven moltíssim, però que els podria complicar l’existència. En cada cas va ser per un interès diferent.

No trobe que siga una metàfora la crema d’un periòdic, és un dels usos que té aquest lligam de papers. Qui no ha encés el foc amb un diari? Pot ser una vegada l’has llegit, o fins i tot abans si és que no t’interessa el què hi diu. O qui no s’ha embolicat la berena per llegir-lo mentre esmorza?… i molts més usos a descriure que ara no vénen al cas.

No siguem restrenyits senyor Ibn Raïm. No veu que la nostra societat està cada vegada més enfrontada? És tan fàcil desqualificar i apuntar a agrupacions cíviques i polítiques, aquelles que no pensen igual que nosaltres! Açò no és nou. Malauradament, en els dies que estem vivint, ho estem veient. Jo els propose que quan no sàpien amb què omplir les seues pàgines hi posen coses més alegres, jovials, optimistes, crítiques -faltaria més-, però mai pamflets per desqualificar ningú. Em vol dir que vostè no ha cremat mai cap diari? Ni el seu?

Per cert, una coseta: L’any 1994 es va cremar quasi tot el terme forestal d’Ontinyent, d’entre molts d’aquests paratges hi ha el Pla de la Balarma que vosté cita. Imagine que la seua intenció és purament metafòrica i poètica, però ara, al Pla de la Balarma, sols queden coscolles i algun pi perdut, però sí, acostume a passejar les nostres serres malmeses per un seguit històric d’incendis, i també a meditar. Li aconselle que vaja a visitar i a meditar a uns racons repoblats per col·lectius ecologistes d’Ontinyent on podrà trobar freixos, gal·lers, aurons i algun roure valencià, tots ells varietats autòctones. Aquesta tardor ha estat especialment meravellosa per la quantitat de colors; rojos, grocs, ocres… de les fulles a punt de caure. Estaria encantada d’acompanyar-lo.

Afectuosament