Abduccions extraterrestres: veritat o bogeria col·lectiva?

He de confessar que en les últimes setmanes he passat por durant les nits perquè no és fàcil per a una dona com jo dormir tota sola a la caseta. Algú podria pensar que el que em preocupa és ser víctima d’un robatori com els que hi ha al terme. Però res d’això. Vos contaré què m’ha passat.

Ara fa una setmana vaig veure unes llums molt fortes des de la finestra i vaig recordar el que la meua amiga Pura em contava l’altre dia a classe de pilates: que estan produint-se abduccions extraterrestres al poble. I clar, quan de matinada vaig veure una resplendor des de la finestra, vaig pensar de seguida que venien a per mi.

Poca broma. La cosa és preocupant, i jo ja he avisat al programa de Cuarto Milenio que fan els diumenges de nits –i que tant li agrada a l’amiga Pura– perquè se’n vinguen a la Vall a investigar-nos. Sembla que al llarg de la història hi ha infinitat de casos de persones segrestades per alienígenes, que narren com van ser abduïdes i examinades dins dels seus ovnis i posteriorment retornats. Normalment la memòria d’aquelles persones queda bloquejada, i els abduïts són incapaços de recodar res de què ha passat. Jo tinc terror que m’esborren la memòria i em practiquen una abducció en tota regla. No obstant això, amb el temps sembla que algunes d’aquestes persones poden arribar a recordar les experiències viscudes i fins i tot donar detalls de l’interior de la nau espacial i fer descripcions dels alienígenes que els examinaven.

I és que eixes abduccions extraterrestres poden ser la clau per entendre l’estat col·lectiu de realitat paral·lela en què viuen molts ontinyentins. Eixa situació d’èxtasi que vivim i que porta moltes persones a reunir-se a una plaça plorant perquè un polític ha estat encausat. I vinga el plor i els colps al pit. Ha de ser l’arribada dels alienígenes l’explicació de com la gent creu en miracles impossibles i en situacions irracionals. Que el batle ha renunciat al sou de l’ajuntament, sense parar-se a pensar que hi ha dos membres del seu partit (o el que dimonis siga això ja) que ixen beneficiats en repartir-se els cinquanta mil euros que eren el sou d’ell. El batle ha renunciat al sou però en benefici del seu equip-partit polític. Que el batle no està encausat, repeteix alguna gent. Que el batle no ha estat expulsat del PSOE. Que el batle i els seus regidors no són uns trànsfugues. Que la terra és plana. Que Francisco Camps era un màrtir. I tot per dos vestidets de no res. Onze mil, dotze mil, dos milions de peles. I les abduccions per doquier. I la histèria col·lectiva, i la gent plorant a les concentracions, perquè aquesta vida es un valle de lágrimas, que no hi ha dret que t’encausen. Els jutges haurien de desaparéixer. Crec que els alienígenes ens estan fent algun tipus de control mental i a mi comença a passar-me factura.

N’estic ben preocupada. Aquesta vegada sí. No voldria que els extraterrestres aparcaren prop de la meua caseta, o qui sap si em segresten fent la ruta del colesterol i desfan el meu cervell, rapten el meu enteniment i que només puga pensar estupideses tot el dia. Perquè solament a una persona abduïda podria haver-se li ocorregut escriure aquella redacció d’escola vomitiva que hem pogut llegir sobre el dolor i l’agonia d’una persona, el patiment com a única defensa d’una candidatura. Solament amb l’abducció i la manipulació marciana de les neurones es pot confondre el dolor personal amb una imputació per la presumpta comissió de delictes. Els problemes que té el batle de ja no sé quin partit, i els regidors trànsfugues com ovelletes que de la nit al matí ja no són socialistes, no tenen res a veure amb els problemes que té el poble. Pot ser que els camins d’obstacles siguen paral·lels, però no són mai coincidents. Pobrets regidors, pense en com de malament ho han d’haver passat a la nau mentre eren abduïts i els practicaven experiments per a esborrar-los la memòria del socialisme obrer.

Maruja em diu –quan li comente que estic ascrivint un nou article– que  les abduccions no són noves i que d’això de canviar-se la jaqueta (i ser un trànsfuga per a guanyar la cadireta sense partir-se el llom) a Ontinyent en sabem molt. Per allà pel 1995, Lina Insa va arribar al PP després de comprometre’s a anar en el PSOE en les eleccions. Era la número 4, però el PP no tenia cap de llista i li van oferir encapçalar-la. No s’ho va pensar. Va canviar de formació política. A això Pura li contesta que aquests alienígenes vénen des de Galícia o no sé molt bé d’on.  Així que tanqueu bé les finestres, el forrellat i la porta. Perquè són entre nosaltres i tu pots ser el següent a ser abduït. Clar, ara ja podeu entendre la meua por quan de matinada vaig veure una resplendor des de la finestra, perquè vaig pensar de seguida que venien a per mi.