‘Acte de Violència’ de Manuel de Pedrolo

Des del Rebrot Bord volem recomanar-vos una novel·la de Manuel de Pedrolo, un dels escriptors més prolífics que ha donat la nostra llengua. Encara que aquesta no és la raó que ens porta a fer-ho, puix no és la productivitat un valor que tinguem en molt alta estima. Coneixíem aquest autor per haver rubricat la, probablement, millor novel·la juvenil de les que ens obligaven a llegir a l’institut: El mecanoscrit del segon origen. Els encara persistents bons records que aquell vell llibre va deixar en nosaltres, ens va empentar a fer-se amb el que ara ens ocupa: Acte de violència. L’acurada edició per part de l’editorial Sembra Llibres li dóna un valor afegit; sempre és d’agrair que algú pose estima en allò que fa. Així que els volem de felicitar per l’encert en la publicació de la novel·la.

Un tret curiós que hi trobem és la perfecta simetria de l’obra, que es desenvolupa en tres parts de set capítols cadascuna –i on cada part equival a una ‘jornada’–, amb un total de vint-i-un capítols. Cadascuna de les tres parts ocupa pràcticament el mateix espai –entre 88 i 90 pàgines– i tots els capítols tenen extensions molt semblants –entre 12 i 14 pàgines, a excepció del cinqué de la segona part, que en té 11–. Això fa pensar que l’obra va ser concebuda perquè cadascun dels capítols tinguera exactament la mateixa extensió –nombre de pàgines– que els altres; i que tot plegat conformara una estructura perfecta de vint-i-un capítols dividits en tres parts idèntiques –de set capítols cadascuna–. A banda d’aquesta singularitat, el text va ser redactat l’any 1961, però en patir les conseqüències de la censura franquista no es va publicar fins al 1975, sense haver estat reeditat fins ara. Tot i que els censors de l’època solien carregar-se quasi qualsevol cosa, és evident que per a nosaltres aquest fet el feia més atractiu. Si els hem de concedir alguna virtut als culpables, és que tenien raons de sobra justificades per a prohibir-la, ja que, parafrasejant Brossa, podia contribuir a fer que la gent s’adonés del poder que tenia.

La narració, de caràcter distòpic i una mica enigmàtic, va recorrent un espai concret –una ciutat–, saltant de personatge en personatge i mostrant com els va afectant, a cadascun d’ells, una misteriosa crida a ‘quedar-se a casa’. Aquest fet tan senzill que podria semblar anecdòtic, farà aflorar els antagonismes socials que romanen més o menys ocults en condicions ‘normals’. Tot i que en el cas de la novel·la, allò ‘normal’ és una societat sota un dur règim dictatorial, on la dissidència és durament perseguida i reprimida. Aquestes referències a la dictadura, la repressió, la vaga o la dissidència, ens poden fer pensar en una espècie de producte nostàlgic, recuperat ara en temps de la lloada democràcia, imperfecta, potser, però infinitament millor que els temps passats, que ens recorde la duresa superada del règim nacionalcatolicista. Doncs res més lluny de la realitat: en aquesta ‘normalitat»’nostra, els antagonismes socials que romanen més o menys ocults segueixen pendents d’esclatar; la dissidència segueix sent durament perseguida i els destins cap on poder avançar, no s’albiren. La possibilitat d’una vaga de braços caiguts, que capgire les relacions socials sense vessament de sang, és al mateix temps el centre i la debilitat de la novel·la. Per això, seria bo llegir-la no en pla remember –com una mena d’Stranger Things del franquisme al qual tornar obedientment el nostre feedback en les xarxes socials–, sinó com una invitació a reflexionar i a rebel·lar-se, amb totes les seues conseqüències.

Biblioteca Social el Rebrot Bord.