20.09.2015 - 22:12
Revista El Llombo. Núm. 87. Tardor 2015
El 31 d’agost de 2015 es va morir Joan Barberà Martínez. Home íntegre i compromés, va mostrar fins el darrer instant una lucidesa excepcional. Descanse en pau.
Joan Barberà Martínez naix l’any 1932 al barri de la Vila d’Ontinyent. La seua família, benestant, es dedica a la fusteria i té un prestigi consolidat. Joan és el segon de cinc germans.
La seua infantesa està molt influenciada pels Barberà, tant el seu avi com son pare, home de fortes inquietuds culturals com ho demostra que fora el dissenyador de tots els treballs d’ebenisteria que feien a la seua empresa. També li agradava la música, i de fet tocava uns quants instruments, entre els quals el violí.
Joan va heretar de son pare l’afecció pel dibuix i el seu avi, Batiste, persona de gran humanitat, va deixar una petjada indeleble en el jove Joan.
En l’any 1961 es casa amb Amparo Donat, i tenen tres fills: Juan, Santiago i María Teresa. Juan es va morir en un accident de trànsit l’any 1983.
Va fer els estudis en el convent dels franciscans d’Ontinyent. Acabat els estudis, entra a treballar en el Banc de València, per a després passar a l’empresa Hilaturas Trinquete on exerceix el càrrec de gerent, alhora que per la seua faena comença a visitar països.
Forma part del grup de gent que als anys cinquanta i seixanta tenen inquietuds culturals en un poble que estava orfe d’expressions d’aquest tipus. És integrant del Centre Excursionista Fontinyent, fundador junt a altres companys de la revista Escala que es va fer en els anys 1963 i 1964, la qual va suposar una aportació cultural de primer ordre; i posteriorment, en 1970, va ser un dels fundadors de la llibreria Bastida, on es van fer una gran quantitat d’actes culturals.
Joan sempre ha tingut molt interés en el coneixement per les diverses cultures i països. Als anys 60, França i l’Europa central foren un referent per a ell. De fet, encara ara guardava amistats d’aquell temps.
En la dècada dels 70 exerceix la gerència d’una de les empreses del holding Grupo San Marcos, dedicades a la fabricació de productes tèxtils de Mèxic. Posteriorment, és triat per un grup d’empresaris d’Ontinyent per a obrir el mercat nord-americà i resideix durant alguns anys a Nova York. Acabada l’estada als Estats Units, porta la representació a Europa d’un grup d’empreses tèxtils, la qual cosa li permet de conéixer, també, alguns països del nord d’Àfrica.
La seua vertadera passió sempre ha estat l’art, que ell definia com l’essència de la seua vida. La seua relació amb el grup Parpalló, amb els pintors Michavila, Alfaro, Salvador Soria, Antoni Miró, Antonio Ferri, més altres personalitats com Aguiilera Serní, Domingo Flecher, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, són un clar exponent que estem parlant d’un home sense comparació.
Gràcies a ell va vindre a Ontinyent en temps de la Transició la millor exposició que s’ha fet mai al poble: una mostra de pintures de Joan Miró.
Va fer gestions per a la restauració de l’església de Santa Maria, va assessorar en la remodelació de l’església de Sant Rafael, i va gestionar front els poders polítics la reforma del palau de la Duquessa d’Almodòvar.
Home enamorat del seu poble, manifestà en els seus dibuixos la tristor per la pèrdua del patrimoni arquitectònic d’Ontinyent.
Va ser col·laborador d’uns quants mitjans de comunicació, entre els quals el diari Levante-EMV.
Acabem amb una anècdota. Als anys 50, li van publicar a la revista Destino una carta en què denunciava la venda d’edificis i obres d’art del Patrimoni Nacional a altres països per part del règim franquista. Aquesta carta fou comentada a l’emissora Radio España Independiente, més coneguda com La Pirenaica, fet que li va reportar problemes amb les autoritats franquistes.
