Adolfo del barranc

–Chachi -li deia algú que passava per allí.

–Chachiii -contestava ell aflautant la veu, allargant l’última vocal per a tindre temps a eixir de la seua letargia etílica i intentar de localitzar d’on li arribava la salutació. Separava l’esquena del portal on s’asseia, estirava el coll i feia per obrir uns ulls, tan ametlats que en alguns moments podien arribar a confondre sobre el seu origen terraqüi. Després es quedava somrient, mirant sense veure el rastre d’aquell que havia passat. Mantenia el posat per uns instants, els braços penjant-li encara forts, tensos sobre els genolls, i després tornava a recolzar-se sobre el muntant de la porta, amb les mans recremades en el baix ventre mentre mantenia el somrís que degenerava en una ganyota anodina.

Va vestir sempre una roba semblant a la del dia anterior: un pantaló blau de feina, les espardenyes de careta i la camisa arromangada. A l’hivern, si de cas, un jersei gris amb coll de pic que molts anys enrere degué ser nou o una caçadora de vores desgastades del mateix estil que el pantaló. Allà a les mil, pareixia més mudat si algú se l’enduia d’acompanyant per a passar la vesprada al bordell.

Es pentinava els cabells cap enrere i, a pesar de l’edat, tan sols romanien apaivagats mentre estaven mullats. Això era de bon matí, quan anava a fer-se la primera copa d’herba; perquè ja no podia amb la cassalla. A aquelles hores entrava seriós, ocupava un cantó a la barra perquè el tarannà bromista que li feia aclucar els ulls fins a marcar-li les arrugues, alternades amb dissort, encara no havia despertat. Li acabaven d’omplir la copa amb aigua de seltz o de l’aixeta i la tremolor de les mans feia que els primers glops foren àvids, nerviosos, caient-li la beguda entre els queixos. A la primera li seguia la segona, i a aquesta una tercera dosi.

-Veus, ja està! -deia amb la boca desdentada, i estenia les mans perquè l’amo del bar comprovara que, com cada matí, ja havia deixat de tremolar.

Es desplaçava en la bicicleta BH que algú li degué donar a un dels fills. Al portamaletes duia un caixonet nuat amb cordell on duia les ferramentes per a esporgar o empeltar. La moto un dia li va desaparéixer i es va haver de conformar amb la bicicleta per a anar al bancal. I encara gràcies! La seua era una família pobra de solemnitat i oblidar on s’havia deixat la bicicleta era més discret que perdre qualsevol vehicle de motor. Anava muntat com un petimetre, amb els camals del pantaló arromangat, agafant el manillar com si prenguera els ramals del millor cavall de la contornada.

Malgrat tot, mantenia l’orgull de saber-se el millor esporgador del poble. Sabia com creixien, com es formaven els arbres, era capaç de posar nom a cada branca i establir un diàleg botànic de tu a tu amb els arbres i això li concedia una categoria única. Ell mantenia aquest talent sense arrogància, sabedor que la resta de parroquians coneixien bé el seu dot, cosa que el resguardava de les burles quan els dissabtes a la nit cantava, amb els ulls brillant-li i agafat d’una parella de ball incorpòria, cançons de Machín o Jorge Sepúlveda. Ell s’espolsava les riotes com qui s’espolsa la pluja fina que cau sense mullar sobre les muscleres d’una elegant jaqueta de franel·la. No debades, havia arribat a dur quadrilles de més de vint homes que treballaven per a terratinents de tota la comarca, sabedors com eren els patrons que aquesta operació era, com empeltar, de les més compromeses per a tindre bones collites.

La dona de Barbosa havia sigut asmàtica, amb una asma acaparadora, asfixiant, anhelosa, com si l’aire hagués sigut l’única propietat a la qual pogués aspirar. I ni d’això en va tindre prou per a viure. El dia que es va morir, els fills menuts van anar a l’escola, com si fos l’únic lloc on pogueren aixoplugar-se de la tronada que se’ls acostava. L’àvia materna, amb la brusa i els faldons negres, va haver de fer-se’n càrrec. Triava les llentilles o l’arròs a la porta de casa en un cernedor d’alumini i cada pedreta que hi destriava redolava barranc avall amb la força d’una allau de fam. Posava molta cura a no confondre’s, escodrinyant a través de les ulleres rodones i reparades amb esparadrap perquè a cap dels quatre néts li faltara ni un gra al plat.

El fill bevia. Bevia i treballava; treballava i bevia fins a l’extenuació del cos i la redempció alcohòlica de l’ànima i encara li quedava esma per aconhortar, jocós, aquells que estaven més amargs que ell.

-Posa’m un herbòrum -li deia al del bar, i en pronunciar aquesta paraula deixava entreveure un llenguatge vell, digne, una intel·ligència agresta diluïda entre el temps i la beguda. Sovint tenia el reconeixement d’aquells que li pagaven alguna copa, dubtosos si ho feien per llàstima o admiració.

–Chachiii -deia ell aleshores.

–Chachi -li responia el bon samarità.