Aire més net, menys al·lèrgies

Si l’any passat la primavera va ser suau per a les persones al·lèrgiques, enguany els especialistes anuncien per a la península nivells de pol·len en l’atmosfera superiors a la mitjana dels últims anys, tot i que les concentracions al litoral mediterrani es preveuen més moderades.

Això comportarà una important afecció a la salut de molta gent: es calcula que almenys un 15% de la població de l’estat espanyol  —uns 7 milions de persones—  pateix al·lèrgia al pol·len. Si aquesta xifra és preocupant, més ho és l’increment progressiu en els últims 100 anys del percentatge de gent afectada per les al·lèrgies al pol·len. Diversos estudis epidemiològics demostren que a Europa han passat d’afectar només un 0,8% de la població en 1926, a un 11,2% en 1994, fins arribar al 20-30% actual.

La pregunta és inevitable:

Com és que l’al·lèrgia al pol·len ha passat de ser una malaltia rara a convertir-se en el trastorn immunològic humà més freqüent?

No hi ha una resposta única, però les investigacions evidencien que un dels factors principals que ha fet que aquesta malaltia siga cada volta més freqüent i més severa és la contaminació de l’aire. I, a les àrees urbanes, on es concentra la major part de la població, la contaminació atmosfèrica procedeix majoritàriament del trànsit rodat, sobretot dels vehicles dièsel.

L’al·lèrgia al pol·len és una reacció anòmala i desmesurada de defensa del sistema immunitari humà davant del contacte amb unes proteïnes contingudes en els grans de pol·len d’algunes plantes. Els símptomes són ben coneguts: rinitis, conjuntivitis, tos seca, esternuts i, sovint (en un 40% dels casos), asma.

Segons el Comité d’Aerobiologia de la Societat Espanyola d’Al·lergologia i Immunologia Clínica, la contaminació en general i, en especial, les partícules emeses per la combustió de gasoil (el conegut com a dièsel) afecten les plantes, que reaccionen de manera ‘defensiva’ en les zones contaminades. La conseqüència és que s’altera l’estructura del pol·len, que genera unes noves proteïnes  —les proteïnes d’estrés—,  que tenen una capacitat major d’estimular la resposta al·lèrgica en les persones. Aquesta major agressivitat dels pòl·lens de ciutats i poblacions pròximes a les autopistes explica en part per què s’hi produeixen més casos d’al·lèrgia que a les zones rurals, on la concentració de pol·len és més alta.

Però les partícules dièsel no només alteren el pol·len fent-lo més agressiu, sinó que també actuen com a vehicle que transporta els al·lèrgens a través de les vies respiratòries.

Les partícules sòlides (PM), materials naturals o artificials que es mantenen en suspensió en l’aire, poden ser molt nocives, ja que inclouen, entre d’altres, metalls pesants i compostos tòxics. Es classifiquen segons la seua grandària: les que tenen un diàmetre menor de 2,5 microns (un micró és la mil·lèsima part d’un mil·límetre) són anomenades PM_2,5 i provenen principalment dels tubs d’escapament dels vehicles dièsel; les que tenen entre 2,5 i 10 microns s’anomenen PM₁₀ i es generen per la fricció de les rodes dels cotxes amb el sòl, dels frens, etc.

Les partícules fines, les PM_2,5, són més perilloses, ja que poden arribar fins als alvèols pulmonars, on l’oxigen de l’aire que respirem passa a la sang; fins i tot les partícules ultrafines (menors d’1 micró) poden arribar al torrent sanguini.

Al nucli de les partícules PM_2,5 no només s’adhereixen diversos compostos orgànics i metalls, sinó també els petits grans de pol·len i les proteïnes al·lergèniques que aquests alliberen, de manera que amb la inhalació poden ser transportats fins a les vies respiratòries de manera més efectiva que els grans de pol·len sols.

A això cal afegir que els contaminants atmosfèrics (tant les partícules, com l’ozó troposfèric i el diòxid de nitrogen, procedents també fonamentalment de la combustió del dièsel), danyen també per efecte directe el tracte respiratori i donen lloc a una inflamació que augmenta la resposta immunològica de l’organisme, amb l’increment de la síntesi d’anticossos contra el pol·len. És a dir, amplifiquen la reacció al·lèrgica contra el pol·len.

Quins són els nivells d’ozó i partícules PM_2,5 a Ontinyent?

Com ja ha denunciat en altres ocasions la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció d’Alcoi, és una constant a Ontinyent la superació dels nivells de contaminació per ozó troposfèric, tant els establits legalment per a la protecció de la salut, com els recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Pel que fa a les partícules PM_2,5, a Ontinyent no s’arriben a superar els límits recomanats per l’OMS, tot i que en alguns anys els nivells hi han estat pròxims.

En tot cas, no és desgavellat pensar que la mala qualitat de l’aire haja repercutit en l’expansió i la gravetat de les al·lèrgies al pol·len en les nostres comarques.

Però hem de resignar-nos a un increment imparable de les al·lèrgies o podem millorar la qualitat de l’aire que respirem?

Afortunadament, la contaminació de l’aire no és cap maledicció bíblica, sinó que respon a un model d’organització productiva i social que podem canviar.

Com que la contaminació atmosfèrica existent a les nostres ciutats prové majoritàriament del trànsit, en el qual predomina l’ús de l’automòbil, un pas important per a millorar la qualitat de l’aire és la reducció del trànsit rodat.

Algunes propostes per a avançar cap a una mobilitat més sostenible i, en definitiva, cap a ciutats més saludables i habitables, poden ser les següents:

• Reducció del trànsit motoritzat a les ciutats: creació de zones per a vianants en tots els barris i àrees de prioritat invertida —que donen preferència als desplaçaments no motoritzats, sobretot a peu—; establiment d’aparcaments dissuasius en la perifèria urbana, ben connectats amb transport públic; limitació efectiva de la velocitat de circulació; etc.
• Impuls decidit als desplaçaments a peu o amb bicicleta: remodelació dels carrers per a fer-los més còmodes, segurs i accessibles; regulació semafòrica més favorable als vianants; senyalització d’itineraris a peu a punts d’interés (serveis públics i comercials); disseny d’una xarxa coherent de carrils bici.
• Creació de camins escolars: és una iniciativa que s’ha portat a terme en moltes ciutats i que pretén promoure i facilitar que els xiquets i xiquetes vagen a l’escola a peu o amb bici, de manera autònoma i segura.
• Foment del transport públic col·lectiu, amb un millor finançament que possibilite millores pel que fa a freqüències, cobertura, informació, serveis oferits i comoditat de les parades, de manera que siga més atractiu i competitiu enfront de l’automòbil.
• Electrificació de la flota d’autobusos públics i d’altres vehicles de serveis municipals.
• Fre als vehicles dièsel: algunes ciutats ja han anunciat la prohibició dels dièsel, mentre que altres ho preveuen en situacions d’alerta per contaminació. També és previsible l’eliminació gradual dels subsidis als combustibles dièsel i la penalització d’aquestos vehicles en els impostos de matriculació i circulació.
• Millora de la xarxa ferroviària, en particular dels trens de rodalia i de mitjana distància, i electrificació progressiva de les línies que encara utilitzen dièsel com a combustible.