Al bisbe Antonio, de València

Benvolgut bisbe Antonio: diumenge 23 de setembre va fer trenta-quatre anys que vaig vindre a Montserrat a ser monjo. Al llarg d’aquests anys he rebut molts grups per explicar-los què és el monaquisme, la història de Montserrat, la litúrgia i la pregària com a eix de la vida monàstica, o la formació d’aquesta muntanya.

Dissabte dia 22 de setembre vaig acollir un grup de valencians encapçalats per l’amic Alfons Llorenç i pel catedràtic de la Universitat de València Vicent Martínez Sancho. Algunes d’aquestes persones, amb tristesa, em comentaren la sensació d’orfandat que tenen quan a les seues parròquies se senten excloses per la marginació del valencià. I és que la nostra llengua, després de més de cinquanta anys de la Constitució Sacrosanctum Concilium, continua fora de la litúrgia.

Vostè ja sap que els cristians valencians de la Ribera, la Safor i el Camp de Morvedre, de la Foia de Bunyol, els Serrans i la Costera i la Marina, l’Horta, el Camp Túria, l’Alcoià, la Plana d’Utiel, El Racó d’Ademús, la Canal de Navarrés, la Vall d’Albaida i la de Cofrents, només podem celebrar la nostra fe en castellà, malgrat que el valencià és la llengua pròpia del País Valencià, com diu l’Estatut d’Autonomia.

La diòcesi de València, i les altres diòcesis valencianes germanes, és una terra que va de la mar a la muntanya, amb hòmens i dones de fe profunda i arrelada, i amb una estimació especial per Santa Maria, venerada a l’Alcúdia amb l’advocació de la Mare de Déu de l‘Oreto, a Utiel amb la del Remei, a València amb la dels Desemparats, a la Font de la Figuera amb la Mare de Déu del Roser dels Xiquets, a Picanya amb la de Montserrat, a Villar de l’Arquebisbe amb la de la Pau, a Xàtiva amb la de la Seu, a Picassent amb la de Vallivana, la Puríssima Xiqueta a Benissa o la Mare de Déu dels Lliris a Alcoi.

Aquest bisbat de València té la riquesa d’una llengua pròpia, la llengua d’Ausiàs March, de Jordi de Sant Jordi, de Sor Isabel de Villena i de Vicent Andrés. Una llengua que parlen els cristians de Beniarjó i de Manuel, de Vallada, Potries i Albaida, d’Estivella, Alzira i Banyeres.

Els capellans i els bisbes sempre ens han explicat que Pentecostès és la festa de la universalitat de la fe i manifestació de la diversitat de llengües i de cultures que, des de el Vaticà II sobretot, l’Església assumeix i defensa.

Com a bisbe de València vostè hauria de fer seua la llengua de Sant Vicent Ferrer (que predicà pels carrers de Llíria, de València i de Teulada) per afavorir així la presència del valencià a les parròquies, en la catequesi, la predicació i a totes les celebracions litúrgiques. Així els cristians de Benicolet, Alfara del Patriarca, Ador i de Moixent, Beneixida, Beniarbeig i Tavernes Blanques, no se sentirien estranys a l’Església, que en utilitzar el valencià, estaria anunciant l’Evangeli en la nostra cultura. El valencià és una llengua que els cristians valencians volem que siga llengua de pregària, de predicació i d’anunci de l’Evangeli. Una llengua que haurien d’estudiar els seminaristes valencians a la Facultat de Teologia per tal que després pogueren predicar i celebrar en valencià.

Per tal que els valencians no ens trobem orfes al si de la nostra Església, s’haurien de publicar els textos litúrgics en valencià (preparats per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua) i que, dissortadament, com deia el bon bisbe Rafael Sanus, ‘dormen des de fa anys en algun calaix del bisbat de València’. I això que molts capellans valencians vàrem signar unes cartes demanant la publicació del Missal en valencià. Cal recordar, bisbe Antonio, que en acabar el Concili, més de 20.000 valencians, que van signar un manifest, demanaven el valencià a l’Església, cosa que encara estem esperant. I és que la nostra llengua, com escrivia en una carta Vicent Miquel i Diego, sempre ha trobat l’oposició de la jerarquia.

Fa quatre anys, en les seues primeres declaracions en ser nomenat bisbe de València, i pel que fa al valencià, vostè va dir: ‘espero que me enseñéis a hablarla bien y pronto’. L’arquebisbe Osoro, ara a Madrid, també va tindre aquesta intenció, però es va quedar només en això. Sabent com sap (per motius d’estudis) l’alemany, no li costarà gens (si realment ho vol) aprendre valencià.

A més, cal recordar que els cristians valencians, reunits a la catedral de València l’octubre de 2016, van aprovar el Plan Diocesano de Pastoral, on la resolució número 107 deia: ‘Fomentar el uso del valenciano en la liturgia, como cauce de evangelización enraizado en nuestra cultura, promoviendo la edición de los libros litúrgicos en valenciano’. Per això, per tal que molts cristians valencians, com els que vingueren a Montserrat fa uns dies no es troben orfes a l’Església, cal que els bisbes vagen introduint la nostra llengua a la litúrgia, com el capellà Alexandre Alapont, que a l’Àfrica va traduir al nàmbya la Bíblia i el missal. Així els cristians valencians no ens sentiríem forasters o orfes a la nostra Església.