Algoritmes

Existeix una preocupació palesa sobre els límits d’Internet, sobre l’abast de la intimitat i les sospites de formar part d’un col·lectiu d’usuaris que poden ser estudiats d’amagatotis en qualsevol moment que obrim una pantalla. En diversos fòrums s’alerta que els internautes sofrim un espionatge, entre sinistre i mercantil, per part d’un ens intangible capaç de seguir qualsevol rastre que es puga deixar en el gran núvol, per fútil que siga. De fet, s’afirma que reunint i analitzant tots els passos que FA qualsevol ànima davant de l’ordinador o del mòbil, es pot escriure la història més íntima de cadascun de nosaltres.

Per això, les deïtats modernes sembla que estudien matemàtiques computacionals a fi de concebre un seguit d’operacions combinades amb centenars de variables i un resultat globalitzador, la finalitat del qual és influir a l’hora de comprar, vendre, triar una destinació per a les pròximes vacances, votar, etcètera, etcètera. Un publicista que conec em contava que, fa anys, les grans companyies d’internet ja estaven en disposició d’avisar-te un dia, quan engegares l’ordinador, que s’acostava l’aniversari de la teua parella, de proposar-te el regal amb el quan encertar de ple i, sobretot, on podries adquirir-lo. Si no ho feien, segons em deia, era perquè els usuaris no s’alarmaren en descobrir tanta acumulació de dades relacionades exitosament per desconeguts. D’alguna manera es podria crear la sensació que algú sap més, fins i tot, que tu mateix.

Aleshores, el secret rau a descobrir l’algoritme o, l’Algoritme, com l’anell de poder dels mons de Tolkien: un paradigma de l’atracció que, tot just, permeta de descobrir en els altres allò que encara no han endevinat que anhelen. Ben mirat, les indagacions que imaginaven un humà evolucionat, macrocefàlic, amb capacitat per a emmagatzemar segles d’evolució en l’escorça cerebral, ha esdevingut una caricatura semblant a la que representava els marcians de color verd i amb antenes. Amb el desenvolupament de la tecnosfera, de la capacitat computacional, el creixement cranial és ja anecdòtic perquè els bancs de memòria i els processadors individuals i col·lectius esdevenen una pròtesi, talment com un braç biònic, un marcapassos o el bastó que sempre ha sostingut la senectut.

Però tornant a allò de la por, al tema de perdre la intimitat o la individualitat, es pot resoldre també sense necessitat d’aplicar cap algoritme, perquè la decebedora realitat és que tots els humans són exactament iguals. No tan sols en el vessant jurídic, ni ètic, ni moral que ens iguala davant la llei, la filosofia o la cua del metge. Això forma part de la corfa, del ser racional i instintiu. Som iguals en la nostra misèria universal, en la nostra naturalesa més trivial i elevada alhora. I, si alguna vegada, aquesta idea arribara a calar en la col·lectivitat, potser, ningú no s’hauria de preocupar ja per haver-se deixat el cotxe obert o haver perdut el mòbil.

Aleshores, aquell serà un dia en què els algoritmes que recullen, tan efectius, les suposades diferències i particularitats es desplomaran com un castell d’arena construït a la vora de la mar i ja no caldrà preocupar-se més ni per la confidencialitat, ni per les cookies, ni per altres martingales de semblant estil. Serà com obrir la finestra i veure el sol mentre se sent el cant dels pardalets entre una  brisa suau amb olor de pinassa.

Potser és aquesta la veritable utilitat dels algoritmes i de les equacions multimilionàries i omnipotents: evidenciar que tots som més que idèntics. Aleshores, quan hom es recree en la singularitat d’allò que és banal, comú, i avorridament predicible, no li farà por estar nu, i això serà una bella al·legoria a la societat més evolucionada.