Amistat

Vull pensar que he fet una nova amistat. I no és que aquest siga un propòsit indispensable en la meua marxa normal. Fa anys que pense que la millor prova d’una amistat fidel és que puga resistir les demandes mútues i interessades dels amics. I això és difícil. Hom hauria de pensar que té un bon amic quan, davant d’una necessitat, aquest encapçala la llista de qui et podrà ajudar sense recelar. Per això dic que l’amistat, malgrat tota la narrativa que vulguem afegir-li, malgrat l’abundància d’amics cibernètics, perquè siga autèntica, ha de ser usable.

Tinc el costum, més per mandra que per altra cosa, d’eixir de vegades a la terrasseta interior d’on visc per a llençar les molles de pa que sobren del dinar. Unes vegades les deixe caure a terra i les amuntone una mica, si de cas, amb el peu. Altres, si els bocins són més grans, els llance a la teulada veïna fent-los volar sobre la paret mitgera. Supose que els teuladins, sempre esfambrats, se n’alegren. De fet, són dels pardalets més agraïts que es conformen amb qualsevol cosa que se’ls done i responen amb un rebombori d’alegria liberal. Alguna vegada sorprenc algun dels atrevits quan baixa fins al pati per a picotejar. Si algun intueix la meua ombra al darrere de la finestra, arranca el vol atabalat.

Un dia d’aquests vaig eixir al patiet, potser a veure el minúscul cel pel qual circulen els núvols talment com en la pantalla d’un televisor. Vaig trobar una boleta intrigant a terra. Era perfectament esfèrica i, tot seguit, vaig pensar que podia tractar-se d’algun component que la rentadora, que també viu al cúbic desllunat, havia deixat anar com a protesta per un excés de faena. Em vaig ajupir i la vaig plegar. Sostenint-la entre dos dits la vaig observar més de prop i, finalment, vaig conjecturar que era una llavor. Mai no n’havia vista cap d’igual, però no hi havia dubte. Tenia, poc dalt o baix, la mida d’un pinyol d’oliva però era pràcticament esfèrica. La pell era llisa i del mateix color que tenen els ossos de nispro. Per descomptat que aquella llavor no era de les quatre plantes que també habiten al pati. Més que res perquè aquests són uns vegetals que professen la més estricta castedat. Tampoc no podia haver vingut del veïnat perquè allí no hi viu ningú. Sense més, la vaig deixar sobre l’ampit de la finestra interior que dóna al pati.

Van passar els dies i, una vesprada que començava a ploviscar hi vaig eixir per recollir els coixins que ablaneixen les dues cadires plegables. Al bell mig del pati vaig tornar a trobar una altra boleta. La vaig agafar per a observar-la, era rodona, perfecta. Sens dubte, igual que la primera. Vaig fer un repàs al curt catàleg mental de llavors que tinc però no coincidia amb cap que conegués. Així, sospesant-la amb el palmell de la mà oberta, estava segur que aquella llavor no podia viatjar amb el vent. També era massa gran perquè un teuladí la pogués transportar en el bec. Doncs res, la vaig deixar al costat de la primera que havia trobat. La pluja aquell dia només fou un breu assaig de tardor sense més efecte.

Fins ara l’oratge continua igual: els dies s’acurten tocant quasi el límit, el vent vol ser hivernal però s’equivoca i bufa com a càlid ponent, un dia sí i un altre també. Acabe de dinar i, més per comoditat que per altra cosa, recull les molles de pa escampades sobre el tapet i isc al pati per a llençar-les a la teulada de la casa deshabitada del costat. M’entretinc amb algunes obligacions domèstiques i deixe que vaja passant el temps.

De la cuina estant, sent les veus dels xiquets que tornen d’escola. La tarda s’acurta tant que ja és gairebé de nit. Mire per la finestra interior i veig al bell mig del pati una altra d’aquelles boletes que, ara n’estic segur, em regalen. Dubte que puga ser un teuladí perquè són massa menuts per poder carregar amb facilitat aquelles llavors. Però no en puc estar-ne segur i per això tan sols faig conjectures.

Tal vegada siga l’estornell que veig posat alguns matins sobre la cornisa d’una teulada llunyana. S’estova amb el bec les plomes guspirejants i mira les foranies, aparentant indiferència, per si hi troba res de nou. O, potser, siga una de les gralles que baixen en bandada cada dia des de la penya on dormen fins als horts plens de llambrígols. No sé qui serà, però intuïsc que deu ser un bon amic qui tria aquells obsequis tan valuosos. Al capdavall, als ocells, igual que a nosaltres, sembla que els meravella la perfecció geomètrica de les coses.