Amor romàntic

Caminava per Beniarjó, senyoriu dels March, i en els balcons d’algunes cases encara penjaven, descolorits, poemes copiats amb cal·ligrafia infantil. Em van comentar que, en aquest poble, s’havia dut a terme un projecte escolar anomenat “Poesia als balcons”, que va omplir els carrers de versos engrunsats pel vent. En aquells casos en què la tinta ha resistit i els corrents han sigut indulgents encara es poden llegir alguns dels versos.

Me’n copsa un, amb el qual ensopegue causalment, el tinc a l’abast de la vista i això em permet de llegir-lo a la perfecció a pesar de les dimensions de la lletreta:

Del temps present
no em trobe amador,
mas del passat
que es no res,
e finit.

Ausiàs March sempre m’ha resultat un poeta intel·lectualment vedat; malgrat els intents, he hagut de conformar-me a reconéixer el geni poètic tan sols en els seus poemes musicats. Però els versos que he llegit mentre s’orejaven, m’han arribat. Tal vegada perquè ha sigut descobrir per escrit una sensació pròpia, el sentiment que ha anat creixent al meu interior. Supose que és una simple qüestió d’edat. Desconec els anys que devia tindre el poeta quan va escriure aquesta confessió i pense que tampoc deu ser molt difícil de trobar-ho entre l’ingent nombre d’estudis que hi ha d’haver al respecte. Però tampoc van per ací els tirs.

“Desmuntem l’amor romàntic”; trobe un nou cartell, després en un altre lloc. A l’esquerre d’aquell fons lila s’amunteguen frases fetes que denoten submissió (en majúscula) i, a la dreta, la corresponent transcripció ecofeminista. No seré jo qui negue l’evidència: el sofriment de generacions i generacions de dones sotmeses a la dura violència testosterònica. Això és palmari. La tirania amb què els mascles posseeixen les femelles, amb què practiquen l’infanticidi per a assegurar la transmissió dels seus gens i no d’uns altres, etcètera, etcètera, són aspectes estudiats per l’etologia. Potser és tan sols que, de vegades, se’ns oblida que els humans pertanyem al regne Animàlia, com si, a molt estirar, cent cinquanta mil anys d’evolució, ens hagueren pogut alliberar de comportaments tan colpidors.

Si alguna vegada els humans hem tingut cap missió transcendent per damunt de les altres espècies, podem afirmar, sens dubte, que ens trobem encara en un estat embrionari d’allò que podríem anomenar evolució moral. Les sinapsis que hem establert amb la tecnologia potser enterboleixen aquesta evidència. I en això estem.

Però ara resulta que cal desmuntar l’amor, destriant quin és, o no, el romàntic, com si fóra el parany que els homes han arguït durant segles per tal d’enganyar i esclavitzar les dones. Aleshores, cal garbellar, disseccionar i reescriure amb un nou discerniment tot allò que destil·le conceptes a combatre, com ara patriarcat i heterosexualitat, com si encara visquérem en l’època en què els faraons feien esborrar qualsevol rastre dels odiats predecessors. Eixa és una de les particularitats d’aquest animal racional que acostuma a ensopegar més de dues vegades en la mateixa pedra.

Jo no renunciaré -perdonen vostés- als contes masclistes de La princesa i el pésol, El soldadet de plom, La ventafocs, Rapunzel, La Caputxeta ni al de Blancaneu. Ni tampoc a la cursileria de Bécquer,  a la tendresa fogosa de Chopin, ni al Bes de Rodin; ni a tot el moviment romàntic que ha pogut aproximar amb paraules, amb sons o colors, un dels tres sentiments més elevats junt amb l’alegria i la bellesa, impossible d’expressar d’una altra manera, per molt discriminatori que es vulga vendre.

L’amor, emprat de forma romanticista -encara que feridora per alguns-, és tan lícit com quan es defensa de forma analfabeta, tan sols que en aquest darrer cas deixa de tindre cap contingut per a convertir-se en una simple corfa. Entenc el missatge últim de les feministes i entenc també que l’expressen com els vinga de gust.

Quan hom s’adona que el seu temps és ja passat, segurament, l’única opció digna que li queda és morir-se, encara que tinga la certesa que no serà soterrat a la catedral de València.