“Anècdotes i curiositats de la pilota valenciana” (DA), i “El que em queda de tu” de Pepa Aguar

Anem fent recomanacions i camí de lectures de dos en dos: Anècdotes i curiositats de la pilota valenciana: 100 històries per a gaudir, estimar i descobrir el nostre esport, publicat per la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València (2021), i El que em queda de tu de Pepa Aguar, d’Edicions 62 (2021).

Cent articles escrits per cinquanta autors/es coordinats per Ricard Sentandreu (Castelló, jugador i coordinador de PilotaViu), Víctor Agulló (València, sociòleg) i David Sarasol (el Genovés, director museu) que parlen (parlem) d’un fum d’anècdotes, curiositats, història, modalitats on es reflecteix la singularitat de la pilota. Malgrat que el poble valencià ha mostrat, al llarg dels segles, una enorme estima per la pilota i que, sens dubte, és un dels nostres símbols d’identitat, vos pregunte, estimats lectors de VilaWeb: qui coneix de primera mà la pilota? Mare meua! I això qué és? Hummm, ummm, mmm… poca gent esteu alçant el dit i la mà. Això em recorda una dita popular: “allò que s’oblida o es desconeix, no ha existit mai”. Per aquesta senzilla raó, aquesta mena de llibre i la nostra recomanació. És una obra dirigida tant al públic general com a les mateixes aficionades i aficionats amb un simple objectiu: que tothom puga gaudir, estimar i descobrir un esport tan nostre. Jo diria, lectores i lectors i amb el vostre permís, que la pilota és molt més que un esport, és un dels nostres tresors.

Parlen (parlem) d’història, modalitat i materials, instal·lacions, figures per al record, nissagues, desafiaments i campionats, miscel·lània d’anècdotes, curiositats i més contarelles, projecció artística i cultural de la pilota, sociologia, psicologia, política i igualtat, la pilota al món, la pilota i altres esports (i esportistes). Nous vents de canvi busquen (busquem) reivindicar de nou la pilota. Una publicació que veu la llum amb el suport de la Càtedra de Pilota Valenciana de la Universitat de València i que volen (volem) que siga una ferramenta divulgativa i també didàctica per a tots els públics. Un treball amb vocació de transversalitat. Al final del llibre trobareu un codi QR per a escanejar i accedir a la web pilotadidàctica. També hem de dir que alguns dels articles estan recuperats del periòdic digital Pilotaveu, rebatejat més tard com Pilotaviu (2014-2018). Un projecte comunicatiu que va remar i es va quedar a la vora, és a dir, es va quedar amb la mel a la boca. Entreu als trinquets, sols us poden passar dues coses: que no hi torneu o que no en torneu a eixir.

La novel·la de Pepa Aguar (València), la seua primera, és un cant a la vida i un homenatge a la literatura. Un relat on una filla s’acomiada, a poc a poc, de sa mare que té setanta-huit anys i a la qual, el neuròleg, ha diagnosticat demència frontotemporal, una malaltia cosina germana de l’Alzheimer i que ha anat molt de pressa: “ens ha desaparegut en mig any”.

És una novel·la sincera, emotiva i també delicada perquè parla del deteriorament personal i de la dolorosa mort, lenta, de la memòria d’una mare. L’oblit és com una corbella que sega la part bonica de la vida. Totes les malalties són cruels i tristes, però aquesta (Alzheimer) condemna al malalt a la manca de lucidesa i a l’ennuvolament de la seua ment, i arrossega els familiars pel camí de la impotència, de la ràbia i la culpa. Hi ha familiars que accepten la malaltia i coven cadascun la seua tristor; però n’hi ha que no, i enyoren, encara, un passat on tots són invencibles i les malalties funestes no els toquen. Però en aquest procés d’oblit també assistim a la litúrgia del record familiar, i enmig del que semblen unes cartes (lletres imaginàries) escrites a sa mare, l’autora comença cadascun dels capítols per intentar aferrar-se a unes espurnes de normalitat que ja no tornaran perquè les persones sense memòria agafen un camí sense retorn i, sobretot, d’abandó on, fins i tot el cervell no envia les ordres de caminar. Quan tots els fils del cervell van tallant-se irremeiablement i es perd la noció del temps, els familiars ja no troben les paraules amb què adreçar-se al malalt i hi ha una buidor pesant, un silenci d’absència que ha començat a ser.

Sihaguéssabutqueeral’últimt’haguera…