Anima mea

Què duen els mòbils de nosaltres? Què guardem de primordial entre els bits de memòria que ens fa adorar tothora aquests apèndixs mecànics? Veig com la gent camina per la vorera. Des de fa estona que no hi passa ningú amb les mans lliures. Tots circulen abstrets; alguns porten l’enteniment connectat a través d’auriculars, altres somriuen narcotitzats sense adonar-se’n, confiant a l’automatisme de les cames el desplaçament cap a algun lloc.

No és ni més ni menys que la tecnosfera expressant-se, deixant en evidència les fantasies evolucionistes que fa uns anys descrivien els humans futurs com a individus macrocèfals que compensarien l’ampliació de capacitat cognitiva amb un augment del perímetre cranial per a poder allotjar les noves neurones. Queda demostrat que això no passarà mai, perquè l’enginyeria informàtica ha condensat el desenvolupament intel·lectual en aportar un extra de sinapsis a l’abast de tothom en forma de mòdics circuits electrònics.

Poques són les ciutats que no em semblen hostils per la multitud de cares desconegudes. Però ara veig que hi ha una certa uniformitat en les expressions. Diria que no hi passa cap transeünt que no estiga enganxat a una altra realitat distant de la vorera bruta que en aquest moment trepitja. Segurament, les converses virtuals, les galeries de fotos, les llistes de reproducció, els passatemps o el GPS esdevenen els pretexts ineludibles per a acceptar convertir-se, de forma silent, en l’home–màquina que liba el soma dels déus. 

És la dramatització dels còmics futuristes dels anys vuitanta on els microprocessadors, aleshores incipients, inspiraven tota classe d’històries d’una humanitat esclavitzada. Més endavant, arribaria l’era de Matrix, com si el mateix miratge que suposa existir en aquest món terrenal no fóra una fantasia suficient i calguera una virtualitat addictiva i col·lectiva per a poder completar-se com a persones.

Per què aquest deler amb el futur? Segurament s’espera en les pantalles un gir inesperat que canvie el rumb de les vides. Per això no es pot eixir de casa sense aquesta ànima cibernètica a la mà. Igual que el Deus ex machina descendia sobre els escenaris grecs per a resoldre una escena amb un final fortuït, sense cap concessió a la fidelitat de la trama, igual -crec- esperem una resolució divina en forma de xat o de ganga quan es mira de forma compulsiva els mòbils.

Així, els humans contemporanis duen l’ànima a la mà, com un marcapassos d’anhels, com l’amulet contra la por i els oblits. Com captaires, les persones deambulen amb el platet a la mà sense perdre el senyal, la connectivitat i la il·lusió amb alguna cosa desconeguda que puga passar i que canvie l’esdevenir dels dies per a defugir d’una ànima purament contemplativa.