Aparadors

A banda de tot el que se n’isca de mare, com les darreres pluges, s’aprecia un cert relaxament en la contemplació de les estacions, de la cronologia en què se succeeixen els cicles naturals que des d’antic ho han determinat tot. Potser, és una forma de tedi contemporani o l’acostumament progressiu al clonatge d’una única època estacional. Els estius són cada vegada més llargs, tant que, de vegades, sembla que octubre va xafant-li la cua a març passant-se per baix cama la cadència hivernal que acaba reduïda a anècdota. Això em recorda el concepte d’Homo climaticus que el professor José Enrique Campillo encunyà com a expressió màxima de tot el nostre patrimoni evolutiu que, bàsicament, ha estat dirigit per les variacions climàtiques esdevingudes al llarg dels temps, i que foren determinants a l’hora de conformar la humanitat actual.

No sé si ve a tall d’açò que escric, però pense que la ignorància quant a la successió natural de les estacions es pot exemplificar ben bé en el desconeixement sobre l’origen d’allò que mengem, de les etapes d’una collita o de la necessitat fisiològica de la transhumància per a mantenir tant la salut física com mental de ramats i pastors. Tampoc és que pretenga fer ací una exaltació del bucolisme rural, sempre maltractat fora de l’àmbit poètic, fins i tot per la mateixa gent de poble. Però per a la majoria dels urbanites, la proximitat hortícola es troba, tot just, enfront de la secció de verdures del supermercat. I ja no cal esperar que arriben les carxofes o les taronges, les bledes o les faves; les hortalisses com els pebres, les albergínies o les tomaques són omnipresents tot l’any. Per cert, parlant de tomaques, aquelles que es troben a l’hivern, criades en hivernacles, totes de la mateixa mida, rodones i lluents i sense cap màcula en la pell plastificada, semblen d’una frescor tanatorial que és tot maquillatge.

Alguns assajos fets amb escolars demostren que els més joves prefereixen el sintetisme, almenys, quant al sabor de les verdures. Certament, els joves ja mengen d’una altra manera, no sols pel que fa al tipus d’aliments sinó als costums de seure, cuinar, triar, comprar, etcètera. Les preferències han canviat en funció d’un estricte adoctrinament socioeconòmic, que no culinari. Els sabors de diari s’orienten cap al menjar plastificat, insípid, en contra del que es podia pensar. A la llarga, als usuaris d’aquests productes els sabors tradicionals els resultaran desconeguts o excessivament rudes, llargs i intrincats de preparar. 

És clar que, pel que fa a la uniformitat de les estacions, va més enllà del menjar, de la disposició -com déiem- de qualsevol aliment en qualsevol moment. La dissipació estacional fa anys que es conrea a favor del consumisme. I ens hem acostumat a veure durant l’hivern els maniquins dels aparadors abillats de curt, amb sandàlies i sense mànigues i, a l’estiu, vestits amb jerseis de llana i abrics. D’això se’n diu ‘avanç de temporada’. És com un viatge en el temps, com llegir una vella novel·la de ciència-ficció de futurisme noucentista. Suposadament, l’observació del contrari que hom necessita ens hauria de produir rebuig, com qui observa un suculent postre quan està més que tip de tant com ha menjat abans. Però -és curiós- els avanços de temporada són ben rebuts i no produeixen cap xoc neuronal, malgrat l’exposició reiterada a una contradicció tan estrident.

Sé que no tindrà molt a veure, però a mi aquesta situació em recorda els anuncis de detergents i xampús: sempre s’anuncia el mateix producte però, segons s’afirma, cada temporada se li ha afegit un additiu extraordinari contra les taques, la caspa o l’olor d’humanitat. És, potser, monotonia, fastigueig, perquè l’exterior, l’ambient, ens sembla sempre igual d’avorrit i no ens ofereix cap novetat si no es pot comprar.  L’eterna recerca del superestímul, com explicava Desmond Morris. Faltava això del canvi climàtic per a anhelar més, si fóra possible, l’avanç de temporada. Adotzenats, pagarà la pena vestir-se amb llana a l’estiu i amb xancles durant l’hivern si és per bé de la concordança amb la translació terrestre. A més, sempre es podrà passejar ben polit exhalant un colorit flaire floral i lluir una cabellera sedosa i lliure acaronada per qualsevol vent, siga ponent, siga llevant. El camí inexorable cap a l’Homo ignavus.