21.07.2019 - 16:05
‘Més enllà d’algorismes i de la semàntica automatitzada que algunes webs utilitzen per a esbrinar i continuar nodrint els gustos lectors […] ens agrada treballar l’aspecte humà, emocional, de la recomanació lectora. I ens agrada fer-ho “contra corrent”, subvertint l’algorisme.’ Aquesta sentència, extreta d’un article publicat a la revista BiD per part de l’amiga Neus Castellano i de César Azuara, resumeix l’ànima de qui redacta des que es va encetar aquesta xicoteta col·laboració anual amb Vilaweb. Recomanar i prescriure des de la convicció i, si m’apureu, des de la vehemència.
En la tria que he fet al llarg d’aquests anys hi ha almenys un però, ben gran: on són les dones? Únicament he ressenyat un llibre escrit per una dona: Em dic Lucy Barton d’Elizabeth Strout. Tot i això, darrerament tinc molt present la perspectiva de gènere en tot allò que té a veure amb la col·lecció de la biblioteca, i també, per què no dir-ho, en les lectures i adquisicions que faig a títol personal.
Aquesta és una raó, no l´única, per a recomanar Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi, 2018), la segona novel·la de Marta Orriols. La història de la Paula Cid, una neonatòloga que perd en un accident la seua parella, un editor de nom Mauro, t’atrapa des de les primeres pàgines i ja no pots deixar d’acompanyar-la en aquesta travessia.
Una narració intimista i precisa, que fuig del melodrama i la llagrimeta fàcil. Una dona protagonista de 42 anys que podria ser qualsevol de nosaltres amb totes les emocions i contradiccions que traspua el text. La pèrdua i el dol, però també la traïció, la rancúnia i la tristesa, i alhora, la VIDA: refer-se, caminar, seguir i persistir.
Expressar de manera pròxima i clara aquests sentiments a través d’una espècie de monòleg interior i interpel·lant sovint el Mauro, fan que el lector tinga empatia o es distancie del tarannà de la protagonista, però en cap cas li genera indiferència.
La Paula Cid es despulla davant el dolor i té la necessitat de mirar al futur amb el senyal profund de les cicatrius i la càrrega d’un entorn que sovint l’oprimeix i la condiciona. Llevar-se aquest pes sovint implica dosis elevades de solitud, serenor i també, per què no, d’egoisme. La sala d’incubadores amb els nadons prematurs i les relacions amb les companyes de l’hospital seran, en certa forma, l’espai de confort i seguretat.
El simbolisme de les plantes, que el Mauro cuidava de manera detallista i obsessiva, hi és present al llarg de tota la novel·la. També les plantes dels peus de nadons i les plantes de l’hospital (en una polisèmia retorçudament buscada per mi) representen, com a part d’un tot, la lluita i les ganes de tirar endavant.
Una gran troballa que us anime a descobrir i fruir. Si més no, us en deixe un xicotet tast:
Des del llit miro la terrassa desatesa. S’han anat morint totes les plantes. Com t’ho feies Mauro? No n’hi deu haver prou amb regar-les. Hi parlaves. No ho feies obertament, mai davant dels altres. Deies que parlar amb les plantes era un acte íntim i transformador, un acte de fe per a aquells que no creuen en els miracles. Em llevo, respiro i anoto a la llista: ‘Aprendre a parlar amb les plantes.’
