‘Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc més’

Aquesta és una de les frases més cèlebres del gran Groucho Marx. Unes paraules que ben bé els polítics fan realitat pràcticament cada dia, sobretot després de les eleccions, quan, després de prometre una cosa a l’electorat, fan la contrària. I és per això que la política està desprestigiada. Entre la corrupció i les incoherències i mentides de molts polítics, aquesta activitat pública al servei dels ciutadans no és valorada positivament.

Tots recordem com després de les eleccions del desembre de 2105, Ciutadans va donar suport el PSOE per a formar govern a l’estat espanyol. Però com que no es va arribar a cap acord amb els altres partits, i PSOE i Ciutadans no van aconseguir la majoria absoluta, es van haver de fer unes altres eleccions el juny de 2016. Després d’aquests comicis del mes de juny, va ser també Ciutadans que de nou donà suport a una opció política per arribar a formar un govern. Però en aquell moment no va ser el PSOE qui va rebre els vots de Ciutadans (com mig any abans), sinó que el partit del Sr. Albert Rivera es va posar al costat del PP. Evidentment, amb tot el seu dret. El que passa és que si en només sis mesos Ciutadans va fer aquest canvi, primer a favor del PSOE i després mostrant el suport al PP, això fa que la ciutadania dubte o recele d’uns polítics que com Groucho Marx, abans deien blanc i ara, negre.

A més, crec que els partits polítics haurien de ser honestos, veraços i valents per a anunciar, abans de les eleccions a quins partits donarien suport i a quins no. D’aquesta manera, els qui voten un partit polític tindrien elements de judici per fer-li costat (segons les aliances que proposen) o no.

De nou, i l’hemeroteca n’està plena, podem veure les mentides de diversos polítics. Allò que deien i allò que ara pretenen fer. Només uns exemples. El Sr. Albert Rivera abans de les eleccions deia: ‘No pactarem amb el PSOE, ni amb Sánchez, els farem fora i punt’. Per això Ciutadans, després de les eleccions del 28 d’abril, aprovà per unanimitat no pactar en cap cas amb el PSOE. Però ara no descarta pactes locals ni amb el PSOE ni amb Vox. De fet, el Sr. Manuel Valls, abans de les eleccions denunciava la Sra. Colau, que ‘ha sortit de l’ambigüitat: és sobiranista’. I també: ‘Colau i Maragall són la mateixa cosa’. I per això durant la campanya electoral, el Sr. Valls deia: ‘Cal fer fora la Sra. Colau. Hem d’evitar l’aliança entre el Sr. Collboni i la Sra. Colau’. I encara: ‘Cap pacte possible amb el populisme de la Sra. Colau’. I la Sra. Colau deia en referència al Sr. Valls: ‘Fins ara, les elits han pogut fer el que volien’. Però ara el Sr. Valls ha ofert els seus regidors a la Sra. Colau i al Sr. Collboni, i sense condicions, per a evitar un batle d’ERC. Per la seua banda, la Sra. Colau ha dit que en cap cas pactarà ni amb el Sr. Valls ni amb Junts per Catalunya. I més recentment, el Sr. Maragall ha allunyat un pacte només amb la Sra. Colau.

Però el polític més camaleònic és el Sr. Toni Cantó, candidat de Ciutadans a la Generalitat. El Sr. Cantó vetava, abans de les eleccions autonòmiques, qualsevol ‘pacte de Ciutadans amb els socialistes valencians’, ja que el Sr. Cantó no volia de cap de les maneres pactar ‘amb el PSC valencià’. I afirmava que ‘en la Comunitat Valenciana tampoc pactarem amb el PSPV’. Però només fa uns dies, el Sr. Cantó ‘veia complicat pactar amb el PSPV a Alacant, però sense descartar-ho del tot’. El Sr. Cantó sí que descartava (però ja veurem si se’n desdiu) pactar amb Compromís i Podem, però no amb Vox.

També el Sr. Pablo Casado i la Sra. Dolors Montserrat, del PP, defensaven fa un any que governara ‘per llei, la llista més votada, sense pactes als despatxos’. Però ja hem vist que la Sra. M. José Català, que no ha estat la llista més votada a l’Ajuntament de València, vol ser batlessa.

També el PSOE va passar de l’OTAN, de entrada no, a votar afirmativament a l’entrada d’Espanya a l’OTAN el 1986.

Els polítics, tan acostumats a mentir, haurien de tindre ben presents les paraules de George Orwell quan deia: ‘En una època d’engany universal, dir la veritat es converteix en un acte revolucionari’. I també les de Jonh F. Kennedy: ‘El polític ha de tindre coratge. No s’ha d’amagar. I ha de dir la veritat. No li ha de fer por dir la veritat’.

Com m’agradaria que els nostres polítics aprengueren a fer política des de la veritat. Com recomanaven Orwell i Kennedy. No des de la mentida i la falsedat.